Això serà un improvisat o no ho serà. Sóc conscient que si ho serà serà el segon del dia, i això em penso que ha passat altres vegades, però més aviat poques. I no és perquè altres dies hagi estat especialment eixorivit i amb un improvisat hagi tingut corda vital per a la resta del dia. No, ens enganyaríem si penséssim això. No seria veritat. I enganyar-se és dolen. Més que dolent: és idiota.
I quantes vegades ens enganyem. Jo avui almenys dues: Aquest matí, quan m’he dit, va vés a fer un improvisat a veure si t’espaviles. I ara, fa un minut, que m’he dit el mateix sent perfectament conscient que si l’improvisat del matí havia servit per a cinc o deu minuts, era enganyar-se pretendre que els improvisats poden servir per a això.
En descàrrec meu puc dir, senyoria, que hi ha hagut dies, SÍ, HI HA HAGUT DIES, SENYORIA, QUE ELS IMPROVISATS M’HAN ANAT BÉ. És la veritat i la dic amb la mà al cor. I si cal llagrimejo una miqueta, com han fet alguns per fer-se perdonar.
Ara que hi som. No aprovo que la gent se’n vagi a tributar a Andorra o allà on vulgui, si la llei l’hi permet, o li ho permet, com vulgueu. No ho aprovo. Però hem de deixar de banda, quan reclamem a aquests famosos que no facin trampes i tributin aquí, que l’aquí al qual tributen no és AQUÍ, sinó que és ALLÀ? Vull dir, hem de veure tan malament tan malament tan malament que un colon d’Amèrica del Nord, l’any 1773, decideixi no tributar a Londres? Aquí us ho deixo, per meditar-ho. Jo no ho tinc clar. Més ben dit, tinc clar que els famosets aquests que han deixat de tributar a Madrit aquest any o enguany no ho han fet per motius patriòtics, i per tant se’ls ha de bescantar pel seu egoisme, per l’aprofitament de les circumstàncies, pel que vulgueu, però des del punt de vista del país no sé què ens interessa més.
Però ha sortit pel mig el tema d’enguany / aquest any i no ho vull deixar passar. He trobat en un text un enguany que m’ha fet mala olor —o, directament, que m’ha fet pudor—, he fet la pregunta pertinent a través de Twitter a la gent que en sap i la resposta ha estat la lògica —i, ho dic amb modèstia, la que el meu nas m’havia suggerit—: tots els enguany poden ser aquest any, però no tots els aquest any poden ser enguany. I el meu exemple era justament aquest: un enguany que s’havia posat pel mig allà on havia de dir aquest/este any. (Per als que no heu sentit parlar gaire valencians o tingueu mandra de mirar el diccionari ja us dic que este/esta és perfectament català, canònic, ortodox i romà. No, romà no. O sí, romà sí, perquè de fet descendeix directament del iste, ista. Suposo.)
No sé si estic aconseguint desvetllar-me gaire. Però atenció, aquest matí he descobert —em sembla—que el tema de fer improvisats i desvetllar-se no era tant pel fet d’escriure de pressa o aquestes tonteries que els meus predecessors dels últims temps s’han anat inventant sense mirar papers antics, sinó pel fet de concentrar-se, CONCENTRAR-SE, en una cosa que reclami la teva atenció. I per tant és evident que els Pares Fundadors anaven més al pinyol de l’assumpte quan descrivien els improvisats com una improvisació SOBRE UN TEMA —avui estic cridant molt—, tema que havia de distreure’m i fer-me pensar, distr... no això ja ho he dit, però és exactament això, portar el cap cap a un altre cap, o daixò el dallò cap a dallò.
A veure si quan comenci un altre improvisat me’n recordo, perquè evidentment no penso apuntar-ho enlloc.
dimarts, 16 de desembre del 2014
Improvisat 196
Amb tots vostès, un home nou. He acabat de fer els canvis en els components dels còctels avui mateix. Com deveu saber els experts en arts alcohòliques i altres herbes medicinals, si estàs enganxat al wisky no pots passar al vodka sense un temps d’adaptació. Si prenies mitja ampolla de litre de wisky al dia no pots deixar-ho de cop i l’endemà substituir-la per mitja ampolla de vodka. Això ho has de fer paulatinament, que en català, ho he vist de seguida, es diu progressivament o de mica en mica. Però ara he vist que paulatinament no m’hi subratlla i això em preocupa, perquè potser m’he quedat en una fase endarrerida del diccionari i encara estic a l’edició del 95.
Ja ho miraré. El cas és que, com deia, sóc un home nou. Ahir no podia ni obrir els ulls —els vaig obrir amb prou feines al cap d’un parell i mig d’hores ben bones després de llevar-me— i avui els he obert al cap d’una hora i escaig. L’adaptació va bé.
Ara sóc alcohòlic de vodka. Hi ha gent que és més alcohòlica que jo, però aquesta gent normalment fa llit. Jo no. Amb dos c. Petits, però dos.
Dallò, no sé què més, potser ja m’he deixat anar massa. Jo, quan em deixo anar sóc una mica tremendo. Tremend, volia dir, però tremend em sembla inviable, almenys a Barcelona i rodalia. Rodalia, que no Rodalia —la primera amb minúscula. Poca gent sap que una de les primeres coses tremendes que vaig fer va ser un programa de ràdio nocturn. Apa, ja està dit. Només una hora, eh?, de deu a onze —llavors de deu a onze ja era la nit. I això sí, era en un lloc on no em podia conèixer ningú. I l’endemà, doctor Jekyll, un home honorable a qui mai ningú relacionaria amb aquell mig boig que la vigília posava discos i deia bajanades.
No sé per què deia això. Ah, sí, perquè amb un micro davant i sense ningú que em miri, em transformo. Em transformava, vaja, ara ja no crec que funcioni.
I què més. El tema d’avui era l’alcohol. Doncs sóc abstemi la majoria del dia: només els còctels del matí, allò que fas per escurar-te la gola, i el de la nit, allò altre que fas per agafar el punt i després anar a fer nones. I al migdia, un minicòctel per fer una mica l’enllaç. Però la resta del dia, abstemi total. I ja em sap greu, ja, perquè aquella cerveseta de mig matí amb quatre seitons la veritat és que se’m posava bé. I la de la tarda, buenooo.
No sé si m’acabo de despertar però abans de dir més coses de les quals em penediré segur d’aquí cinc minuts, tanco i penjo que gairebé és l’hora de l’àngelus.
Ja ho miraré. El cas és que, com deia, sóc un home nou. Ahir no podia ni obrir els ulls —els vaig obrir amb prou feines al cap d’un parell i mig d’hores ben bones després de llevar-me— i avui els he obert al cap d’una hora i escaig. L’adaptació va bé.
Ara sóc alcohòlic de vodka. Hi ha gent que és més alcohòlica que jo, però aquesta gent normalment fa llit. Jo no. Amb dos c. Petits, però dos.
Dallò, no sé què més, potser ja m’he deixat anar massa. Jo, quan em deixo anar sóc una mica tremendo. Tremend, volia dir, però tremend em sembla inviable, almenys a Barcelona i rodalia. Rodalia, que no Rodalia —la primera amb minúscula. Poca gent sap que una de les primeres coses tremendes que vaig fer va ser un programa de ràdio nocturn. Apa, ja està dit. Només una hora, eh?, de deu a onze —llavors de deu a onze ja era la nit. I això sí, era en un lloc on no em podia conèixer ningú. I l’endemà, doctor Jekyll, un home honorable a qui mai ningú relacionaria amb aquell mig boig que la vigília posava discos i deia bajanades.
No sé per què deia això. Ah, sí, perquè amb un micro davant i sense ningú que em miri, em transformo. Em transformava, vaja, ara ja no crec que funcioni.
I què més. El tema d’avui era l’alcohol. Doncs sóc abstemi la majoria del dia: només els còctels del matí, allò que fas per escurar-te la gola, i el de la nit, allò altre que fas per agafar el punt i després anar a fer nones. I al migdia, un minicòctel per fer una mica l’enllaç. Però la resta del dia, abstemi total. I ja em sap greu, ja, perquè aquella cerveseta de mig matí amb quatre seitons la veritat és que se’m posava bé. I la de la tarda, buenooo.
No sé si m’acabo de despertar però abans de dir més coses de les quals em penediré segur d’aquí cinc minuts, tanco i penjo que gairebé és l’hora de l’àngelus.
divendres, 12 de desembre del 2014
Improvisat 195
Quan em poso els cascos per escoltar les coses que he de corregir —si corregeixo transcripcions de discursos orals lògicament haig d’escoltar-los— em fan mal les ulleres. Ja sé que el tema no dóna gaire de si, però és l’única cosa que se m’ha acudit quan m’he dit, va, vés a fer un solitari que si no encara escriuràs seixanta-cinc pàgines en blanc per una clapada d’aquestes que t’enganxa un dit al return. I jo pensava, on és la resta del document, ha desaparegut?, i ja començava a pregar quan he descobert que la barra lateral de desplaçament —avui estic com molt estricte en les coses que dic i no sé si aquest improvisat valdrà per a res, vull dir, per despekhar-me una mica, que és el que pretenia, encara que aquesta finalitat no estava inclosa entre les que van definir en els nostres Principis els Primers Pares quan van desembarcar a bord del Puig i Cadafalch, o no sé ara com es deia el barco, a les platges de Lloret, el lloc, les platges de Lloret, sí que me’n recordo, deu ser per aquella no sé si era una cançó o un eslògan o què, espanyol, esclar, perquè és antic, però deia una cosa així com “qué no sé qué de no sé cuantos, qué playas las de Lloret...”, etc.
I no sé de què estava parlant, però intentaré agafar velocitat perquè si no em quedaré clapat aquí mateix, que ja us vaig dir que em clapo per sorpresa, ara estic despert —més o menys—, ara clapo, em cau el cap de manera gairebé violenta, cosa que fa que em desperti en el mateix instant. Després hi ha els adormiments normals, allò que et vas adormint, et vas adormint, i quedes adormit, i llavors fas allò de les no sé quantes pàgines he dit abans amb la tecla premuda —jo ... ara truquen a la porta.
He estat una bona estona de xerrameca i per tant ja no em cal improvisat, però el penjo, no sé si era interessant —per mi— o no, però ja està.
I no sé de què estava parlant, però intentaré agafar velocitat perquè si no em quedaré clapat aquí mateix, que ja us vaig dir que em clapo per sorpresa, ara estic despert —més o menys—, ara clapo, em cau el cap de manera gairebé violenta, cosa que fa que em desperti en el mateix instant. Després hi ha els adormiments normals, allò que et vas adormint, et vas adormint, i quedes adormit, i llavors fas allò de les no sé quantes pàgines he dit abans amb la tecla premuda —jo ... ara truquen a la porta.
He estat una bona estona de xerrameca i per tant ja no em cal improvisat, però el penjo, no sé si era interessant —per mi— o no, però ja està.
dijous, 11 de desembre del 2014
Improvisat 194
Andiamo una altra volta, o no sé com ho diuen, ara no em ve al cap. Hi ha frases italianes que et vénen al cap de seguida ben construïdes, sense que siguin estrafetes, com solen ser les dels que parlen, quan parlen —parlem un italià absolutament contaminat, de manera que si ens entenen és perquè el resultat és una cosa similar als resultats de Google Trans, t’assabentes de què va allò, però de l’idioma ni flowers.
Però he començat aquest improvisat sense saber de què parlaria, com em pensava que eren els improvisats purs fins que la meva consciència va decidir fer un viatge iniciàtic fins als escrits dels nostres Primers Pares, els que van arribar a bord del Prat de la Riba a les platges de Lloret, i van deixaR ESTABLERT, DESPRÉS DE MOLTES DISCUSSIONS ENTRE ELS ESTATS DEL SUD I ELS DEL NORD, D’AQUELLS TRETZE PRIMERS QUE HI HAVIA..., JA QUE HI SOM, HEU VIST LA SÈRIE John Adams?, són set o vuit capítols, però valen la pena de debò, i ara veig que per aquí dalt se m’han escapat les majúscules i, mira, ha quedat com si hagués escrit una làpida, ja va bé, perquè recordo que parlàvem de la Fundació dels Improvisats i segurament ha sigut, no, no m’agrada sigut aquí, després de segurament, ara un purista diria aquí hi ha una mena d’aŀliteració que no fa per tu, segurament ha sigut, seria millor segurament ha estat, doncs mira, no, no et faig cas, hi poso segurament ha sigut, m’agrada més. I fora aquest tema, que me n’he atipat.
Ahir i avui m’he discutit. M’he discutit concretament amb la gent del GELA, que jo els deia que ahir una dona d’aquestes de les dinasties reials, de les que se sol anomenar gent de l’Hola, o gent del paper cuixé, però a mi no m’agraden els tòpics d’aquesta mena, sobretot si són creatius, que ho són —el tema del cuixé i la referència a la revista—, però la creativitat si es repeteix es converteix en tòpic i llavors és millor tornar a la senzillesa original —gent de la secta..., no això no queda bé, gent de la reialesa i ja està, de la reialesa europea. I parlàvem d’aquesta gent —no perdo el fil, perquè el fet d’haver anat a les Fonts, i ara m’adono que les majúscules d’abans han sortit d’aquest joc d’anar posant majúscules a les ximpleses que estic dient avui sobre els principis, bé deixem-ho—, dic que ens discutíem, amb el GELA, sobre el fet que tothom deia que aquella reina o princesa o altesa o el que sigui que havia tingut bessonada, tothom deia, dic, que havia tingut “un fill i una filla”, o més ben dit, “un nen i una nena”, fixeu-vos-hi i veureu que tothom ho diu o ho deia així. I llavors jo deia això com a argument a favor de la flexibilització de la tesi sobre el masculí –suposadament– no marcat i la gent del GELA deia, potser feien broma, sí, segurament feien broma, deien que aquesta distinció era per la cosa dinàstica, que així ja se sabia qui hauria de regnar dels dos si arribava el cas, i jo els he dit que suposava que era una broma, perquè tothom, em penso, en qualsevol família que passés això, dirien que han tingut “un nen i una nena” o “bessonada —això ja se sabia d’abans, esclar—, un nen i una nena” i no pas “ha tingut dos nens”, això dels “dos nens”, aquí, em sembla completament inviable. Aquí i en uns quants altres situacions, sobre les quals ja he escrit prou en altres indrets i ara no us donaré la pallissa sobre el tema, i ara penso si això de la pallissa és nostrat o no, potser no, el que segur que no és nostre és donar la vara, que, tristament, ho reconec, és el primer que m’ha passat pel cap, i això és perquè el tema de la diglòssia em té atrapat, ens té atrapats, suposo, a unes quantes generacions.
I crec que els nostres Primers Pares també deien, i em sap greu no haver-ho complert o complit —què, la sabíeu, aquesta, complit?—, que s’havien de fer paràgrafs curts, i això és una cosa que no me’n recordo mai, i ara he escrit un relatiu que no recordo com es diu, però té un nom especial, perquè en realitat és un relatiu amb trampa, vull dir la frase “és una cosa que no me’n recordo mai”. És trampa. Però coŀloquialment crec que es pot dir, i aquí suposo que es pot considerar que, això que faig aquí, estem en un àmbit coŀloquial.
I ja està.
Però he començat aquest improvisat sense saber de què parlaria, com em pensava que eren els improvisats purs fins que la meva consciència va decidir fer un viatge iniciàtic fins als escrits dels nostres Primers Pares, els que van arribar a bord del Prat de la Riba a les platges de Lloret, i van deixaR ESTABLERT, DESPRÉS DE MOLTES DISCUSSIONS ENTRE ELS ESTATS DEL SUD I ELS DEL NORD, D’AQUELLS TRETZE PRIMERS QUE HI HAVIA..., JA QUE HI SOM, HEU VIST LA SÈRIE John Adams?, són set o vuit capítols, però valen la pena de debò, i ara veig que per aquí dalt se m’han escapat les majúscules i, mira, ha quedat com si hagués escrit una làpida, ja va bé, perquè recordo que parlàvem de la Fundació dels Improvisats i segurament ha sigut, no, no m’agrada sigut aquí, després de segurament, ara un purista diria aquí hi ha una mena d’aŀliteració que no fa per tu, segurament ha sigut, seria millor segurament ha estat, doncs mira, no, no et faig cas, hi poso segurament ha sigut, m’agrada més. I fora aquest tema, que me n’he atipat.
Ahir i avui m’he discutit. M’he discutit concretament amb la gent del GELA, que jo els deia que ahir una dona d’aquestes de les dinasties reials, de les que se sol anomenar gent de l’Hola, o gent del paper cuixé, però a mi no m’agraden els tòpics d’aquesta mena, sobretot si són creatius, que ho són —el tema del cuixé i la referència a la revista—, però la creativitat si es repeteix es converteix en tòpic i llavors és millor tornar a la senzillesa original —gent de la secta..., no això no queda bé, gent de la reialesa i ja està, de la reialesa europea. I parlàvem d’aquesta gent —no perdo el fil, perquè el fet d’haver anat a les Fonts, i ara m’adono que les majúscules d’abans han sortit d’aquest joc d’anar posant majúscules a les ximpleses que estic dient avui sobre els principis, bé deixem-ho—, dic que ens discutíem, amb el GELA, sobre el fet que tothom deia que aquella reina o princesa o altesa o el que sigui que havia tingut bessonada, tothom deia, dic, que havia tingut “un fill i una filla”, o més ben dit, “un nen i una nena”, fixeu-vos-hi i veureu que tothom ho diu o ho deia així. I llavors jo deia això com a argument a favor de la flexibilització de la tesi sobre el masculí –suposadament– no marcat i la gent del GELA deia, potser feien broma, sí, segurament feien broma, deien que aquesta distinció era per la cosa dinàstica, que així ja se sabia qui hauria de regnar dels dos si arribava el cas, i jo els he dit que suposava que era una broma, perquè tothom, em penso, en qualsevol família que passés això, dirien que han tingut “un nen i una nena” o “bessonada —això ja se sabia d’abans, esclar—, un nen i una nena” i no pas “ha tingut dos nens”, això dels “dos nens”, aquí, em sembla completament inviable. Aquí i en uns quants altres situacions, sobre les quals ja he escrit prou en altres indrets i ara no us donaré la pallissa sobre el tema, i ara penso si això de la pallissa és nostrat o no, potser no, el que segur que no és nostre és donar la vara, que, tristament, ho reconec, és el primer que m’ha passat pel cap, i això és perquè el tema de la diglòssia em té atrapat, ens té atrapats, suposo, a unes quantes generacions.
I crec que els nostres Primers Pares també deien, i em sap greu no haver-ho complert o complit —què, la sabíeu, aquesta, complit?—, que s’havien de fer paràgrafs curts, i això és una cosa que no me’n recordo mai, i ara he escrit un relatiu que no recordo com es diu, però té un nom especial, perquè en realitat és un relatiu amb trampa, vull dir la frase “és una cosa que no me’n recordo mai”. És trampa. Però coŀloquialment crec que es pot dir, i aquí suposo que es pot considerar que, això que faig aquí, estem en un àmbit coŀloquial.
I ja està.
divendres, 5 de desembre del 2014
Improvisat 193
Avui no sé si em sortirà un improvisat dels que en podem dir “canònic”, és a dir, penses un tema i vas escrivint sobre aquest tema, de manera més o menys ordenada però procurant no sortir dels marges del tema. O bé l’improvisat-improvisat, que és el qwue normalment et demana el cos perquè és el que ja tenim interioritzat, jo també, com a “interioritzat pur”, o sigui, hi ha el no sé què hem dit abans, ortodox, suposo, o així, i ara ens ha sortit el pur.
—El pur, el pur!
El pur ens agrada més, sí, fills, en general tot el que és pur agrada més, perquè el que és impur ens fa pensar en porqueries, ecs, però el problema és que ja fa una estona que estic improvisant diguem-ne purament i no surto del carril perquè és que no em surt res, que és la manera de sortir del carril, mira, aquí tenim un desviament, que és un editor, un editor d’una editorial important de Barcelona, que per descomptat ara no recordo, però és important, i que era tan grossa que la van dividir, i ara són dos editorials importants, o almenys una sí i l’altra és menys important però també sona. El món de les editorials m’apassiona, tot i que estigui renyit amb els editors perquè et fan treballar massa de pressa i paguen poc, o sigui que és com aquell acudit de tres tios que es diuen Dolent i Car i munten un restaurant i els molt friquis hi posen els seus cognoms —com a nom del restaurant, restaurant que ens fa saltar a un altre carril, que és el del Ritz, però parlant del carril torno al Carril anterior, mai més ben dit, perquè tinc una llista acollonant, única al món, d’editorials catalanes i de gent que hi treballa, que un dia la vull publicar però no sé com fer-ho i a més tinc dades, en alguns casos endarrerides i aposar-les al dia vol temps, i això em porta a pensar que sóc un poc perfecc, calla, un poc, ara us havíeu pensat que “un poc” no era bo, eh eh, doncs sí, és bo, el que passa és que en determinats àmbits com ara el barceloní potser és una mica culte i sempre diem “una mica”, una miqueta”, etc, doncs això.
He tallat en sec perquè m’he quedat sec. I aquí som una altra vegada en el tema dels accents diacrìtics, perquè sé què hi ha un séc o un sèc, i que aquest que acabo d’escriure hauria de ser sèc, no però ara veig que sèc m’ho subratlla, de manera que ja ho he fet bé, el meu sec era sec i l’altre séc era una altra cosa que ara no recordo però era l’altre sec el que duia accent i no el meu. Ho he fet bé, de la qual cosa m’hauria de felicitar perquè no és que sigui gaire bo, i ara ens ha sortit un és, un altre accent diacrític, i hi ha gent que considera que d’accents d’aquests en monosíŀlabs n’hi hauria d’haver menys, o cap, perquè, o potser no era en monosíŀlabs sinó en polisíŀlabs i ja fa una estona que estic fent discurs coherent la qual cosa vol dir que em tornaré a adormir al damunt mateix de l’improvisat, perquè parlar de coses coherents vol dir que no vas prou de pressa, veus aquest de pressa el tinc claríssim , mai se m’acudiría escriure depressa com fan en espanyol, en canvi escrivint en espanyol sí que se’m podria escapar algun de prisa, és com el des de, que seria més fàcil, penso, que se m’escapés un des de en espanyol que un desde en català. Ara el problema és que tens el word aquest que t’ho subratlla tot i llavors la cosa no té emoció, l’emoció que tenia abans que havies d’estar tota l’estona consultant el diccionari per saber si aquella paraula, que sabies que existia, normalment, era el mateix en un idioma que en l’altre, perquè hi ha allò dels falsos amics, no sé si sabeu el que són, però ara no em puc entretenir perquè ja fa estona que estem parlant del tema de la llengua i si no ens desviem de tema no és que fem un improvisat bo, no, pur, hem dit abans tot i que no sigui canònic, perquè ja hem dit que els canònics, els que van descriure els nostres primers pares en els primers improvisats, no requerien dir tonteries, les primeres que et venien al magí, sinó que, magí, hehe, la faig servir de vegades encara que no forma part del meu patrimoni ling... ah, no paraula prohibida en els improvisats, no penso intentar-ho perquè, intentar-ho, allò del pujolet al prota de la guerra de les galàxies: fes-ho o no ho facis, però no ho intentis, és una frase que m’encanta, no sé si serveix o no, però em sembla encisadora, el pujolet, quin paio, s’ha perdut que el carrer del general Mitre canviés de nom i agafés el seu, avinguda de Jordi Pujol, jo ja fa temps que ho pensava, i mira, i a més qui va ser el tal Mitre, ho sabeu, eh, ho sabeu, doncs jo sí, perquè estic envoltat de coses argentines, carrer Bolívar, avinguda República Argentina i n’hi ha una tercer, ah sí, hi ha una estatua a quatre passes del despatx dedicada al gemeral San Martín, i això potser us diu alguna cosa, doncs Mitre era, va ser, el segle passat, no el segle XIX, que ara el segle passat és el segle XX, és increïble com passen els segles, tota la vida dient segle passat i tothom entenia que era el dinou i ara resulta que és el vint, i la gent jove deu aŀlucinar quan diem segle passat i és el dinou, perquè a mi de vegades se m’escapa, bueno de vegades no, gairebé sempre
I ara veig que hem passat pàgina fa estona de manera que ho deixo.
—El pur, el pur!
El pur ens agrada més, sí, fills, en general tot el que és pur agrada més, perquè el que és impur ens fa pensar en porqueries, ecs, però el problema és que ja fa una estona que estic improvisant diguem-ne purament i no surto del carril perquè és que no em surt res, que és la manera de sortir del carril, mira, aquí tenim un desviament, que és un editor, un editor d’una editorial important de Barcelona, que per descomptat ara no recordo, però és important, i que era tan grossa que la van dividir, i ara són dos editorials importants, o almenys una sí i l’altra és menys important però també sona. El món de les editorials m’apassiona, tot i que estigui renyit amb els editors perquè et fan treballar massa de pressa i paguen poc, o sigui que és com aquell acudit de tres tios que es diuen Dolent i Car i munten un restaurant i els molt friquis hi posen els seus cognoms —com a nom del restaurant, restaurant que ens fa saltar a un altre carril, que és el del Ritz, però parlant del carril torno al Carril anterior, mai més ben dit, perquè tinc una llista acollonant, única al món, d’editorials catalanes i de gent que hi treballa, que un dia la vull publicar però no sé com fer-ho i a més tinc dades, en alguns casos endarrerides i aposar-les al dia vol temps, i això em porta a pensar que sóc un poc perfecc, calla, un poc, ara us havíeu pensat que “un poc” no era bo, eh eh, doncs sí, és bo, el que passa és que en determinats àmbits com ara el barceloní potser és una mica culte i sempre diem “una mica”, una miqueta”, etc, doncs això.
He tallat en sec perquè m’he quedat sec. I aquí som una altra vegada en el tema dels accents diacrìtics, perquè sé què hi ha un séc o un sèc, i que aquest que acabo d’escriure hauria de ser sèc, no però ara veig que sèc m’ho subratlla, de manera que ja ho he fet bé, el meu sec era sec i l’altre séc era una altra cosa que ara no recordo però era l’altre sec el que duia accent i no el meu. Ho he fet bé, de la qual cosa m’hauria de felicitar perquè no és que sigui gaire bo, i ara ens ha sortit un és, un altre accent diacrític, i hi ha gent que considera que d’accents d’aquests en monosíŀlabs n’hi hauria d’haver menys, o cap, perquè, o potser no era en monosíŀlabs sinó en polisíŀlabs i ja fa una estona que estic fent discurs coherent la qual cosa vol dir que em tornaré a adormir al damunt mateix de l’improvisat, perquè parlar de coses coherents vol dir que no vas prou de pressa, veus aquest de pressa el tinc claríssim , mai se m’acudiría escriure depressa com fan en espanyol, en canvi escrivint en espanyol sí que se’m podria escapar algun de prisa, és com el des de, que seria més fàcil, penso, que se m’escapés un des de en espanyol que un desde en català. Ara el problema és que tens el word aquest que t’ho subratlla tot i llavors la cosa no té emoció, l’emoció que tenia abans que havies d’estar tota l’estona consultant el diccionari per saber si aquella paraula, que sabies que existia, normalment, era el mateix en un idioma que en l’altre, perquè hi ha allò dels falsos amics, no sé si sabeu el que són, però ara no em puc entretenir perquè ja fa estona que estem parlant del tema de la llengua i si no ens desviem de tema no és que fem un improvisat bo, no, pur, hem dit abans tot i que no sigui canònic, perquè ja hem dit que els canònics, els que van descriure els nostres primers pares en els primers improvisats, no requerien dir tonteries, les primeres que et venien al magí, sinó que, magí, hehe, la faig servir de vegades encara que no forma part del meu patrimoni ling... ah, no paraula prohibida en els improvisats, no penso intentar-ho perquè, intentar-ho, allò del pujolet al prota de la guerra de les galàxies: fes-ho o no ho facis, però no ho intentis, és una frase que m’encanta, no sé si serveix o no, però em sembla encisadora, el pujolet, quin paio, s’ha perdut que el carrer del general Mitre canviés de nom i agafés el seu, avinguda de Jordi Pujol, jo ja fa temps que ho pensava, i mira, i a més qui va ser el tal Mitre, ho sabeu, eh, ho sabeu, doncs jo sí, perquè estic envoltat de coses argentines, carrer Bolívar, avinguda República Argentina i n’hi ha una tercer, ah sí, hi ha una estatua a quatre passes del despatx dedicada al gemeral San Martín, i això potser us diu alguna cosa, doncs Mitre era, va ser, el segle passat, no el segle XIX, que ara el segle passat és el segle XX, és increïble com passen els segles, tota la vida dient segle passat i tothom entenia que era el dinou i ara resulta que és el vint, i la gent jove deu aŀlucinar quan diem segle passat i és el dinou, perquè a mi de vegades se m’escapa, bueno de vegades no, gairebé sempre
I ara veig que hem passat pàgina fa estona de manera que ho deixo.
dijous, 4 de desembre del 2014
Improvisat 192
Segur que us pensàveu que si no feia improvisats era perquè havia aconseguit treballar sense adormir-me? Doncs no.
Aquests dies he fet de tot: piular pel tuiter, buscar gent per seguir, retuitar, destruir algunes idees prefixades sobre el tema tuiter, ordenar la gent que segueixo cadascú al lloc que li pertoca, escriure articles per a aquí i allà (els meus blocs públics, els semipúblics, els secrets), implementar...
Implementar, és una paraula que m’agrada, vés per on. Em sembla que omple un buit, que dóna una alternativa a desenvolupar i desenrotllar, i que, no sé què més té de positiu.
Però té de negatiu que molts cops té alternatives més senzilles, i en canvi s’ha imposat implementar per a tot. I això és el que fa que no m’agradi per aquesta banda, perquè llavors si tu el fas servir sembla que caiguis en el tòpic, en el corrent que segueix tothom.
Aquest és un tema apassionant: el d’anar per la vida com si fos un joc d’escacs, de pensar en les conseqüències que tindrà allò, no sols les immediates, que aquestes tothom que tingui un dit de front les veu... o sigui, saps que si dónes una empenta a una ampolla, l’ampolla caurà i molt probablement es trencarà. Les següents conseqüències, no immediates, són que si cau i es trenca allò quedarà ple de vidres i si l’ampolla era plena les estovalles, la taula, el terra, tot quedarà ple del líquid –posem que era vi negre– que contenia l’ampolla. Les següents conseqüències són que caldrà recollir els vidres, els més grossos un per un, els altres escombrar-los, embolicar-los bé perquè ningú no es talli, retirar les estovalles i ficar-les a l’aigüera o en un cossi en remull o bé directament a la rentadora, eixugar la taula, el terra, etc., buscar el llevataques en sec per a les taques que pugui haver-hi en la roba d’algú que hi havia a la taula i que li havia quedat una taca de les que es poden treure amb el llevataques en sec o bé no es treuen però el llevataques fa que després la taca es pugui eliminar amb més facilitat.
Tot això i més hi ha gent que ho veu en una dècima de segon en el moment mateix en què cau l’ampolla —imaginem-nos ara que l’ampolla cau per accident, que potser ets tu qui sense voler li dónes una empenta amb el colze— i hi ha altra gent que no ho veu.
Doncs això, aplicat a la vida ordinària... Però no, no és això el que volia dir, el tema de l’ampolla i tal. El que volia dir és que hi ha gent que és primària i gent que és secundària. Quin descobriment. Alguns tenim reaccions tardanes. Tampoc és això el que volia explicar.
De fet, no recordo el que volia explicar. I ja ho sé, encara que m’he perdut més d’una vegada, aquest no és un improvisat comme il faut —no sé si s’escriu així, de vegades em faig el xulo però no en tinc ni idea, el que faig és començar a escriure a la finestra del google l’expressió que vull escriure —aquí no ho he fet, per això no sé si és correcte, i és justament això el que volia explicar abans, que hi ha gent que va per la vida pensant en el que vindrà a continuació, i llavors és especialment prudent, però no és voluntari, eh?, surt sol, sense voler, però no se sol mullar, doncs jo sóc d’aquests però ahir em vaig mullar, vaig dir que m’agradava la idea que a les eleccions els partits anessin separats amb punts comuns, que es fessin eleccions, a continuació declaració d’independència i llavors començar a funcionar amb normalitat com si ja fóssim un país independent, i dialogar amb Madrid i sobretot amb Bruseŀles, però això ho timonaria, o ho patrullaria el govenr que sortís de les eleccions, les dels punts comuns, i entre tots posar-se a fer la constitució i tal, això és el que m’agradaria, però no he escoltat el discurs de ningú ni he llegit res, només sé que un va proposar una cosa de llista única, que és una utopia, i l’altre ha proposat la cosa de cadascú pel seu compte, que és el que m’agrada, però de detalls no en tinc ni idea, i ara que ho penso crec que vam quedar que aquí no parlaríem de política, però m’ha sortit així, i a més mullar-se és una altra cosa, això és un míting, i és un desastre perquè quan improvises intentant comunicar alguna cosa semicoherent no sols no et treus la son del damunt sinó que t’emboliques i llavors t’enfades amb tu mateix i dius quina bestiesa, ho publico o no, doncs ho publico i així faig una mica de propaganda per la causa, que no es pensi la gent que hi ha per aquí que només sóc un idiota, i de vegades això també es fa, sense voler, però amb l’esperança secreta que ja dic que és involuntària que sempre hi haurà algú que digui tranquil, que ja sabem que no ets un idiota, o no cal qu3e ho diguin, només que ho pensin, i explicar això mateix és d’idiotes
Aquests dies he fet de tot: piular pel tuiter, buscar gent per seguir, retuitar, destruir algunes idees prefixades sobre el tema tuiter, ordenar la gent que segueixo cadascú al lloc que li pertoca, escriure articles per a aquí i allà (els meus blocs públics, els semipúblics, els secrets), implementar...
Implementar, és una paraula que m’agrada, vés per on. Em sembla que omple un buit, que dóna una alternativa a desenvolupar i desenrotllar, i que, no sé què més té de positiu.
Però té de negatiu que molts cops té alternatives més senzilles, i en canvi s’ha imposat implementar per a tot. I això és el que fa que no m’agradi per aquesta banda, perquè llavors si tu el fas servir sembla que caiguis en el tòpic, en el corrent que segueix tothom.
Aquest és un tema apassionant: el d’anar per la vida com si fos un joc d’escacs, de pensar en les conseqüències que tindrà allò, no sols les immediates, que aquestes tothom que tingui un dit de front les veu... o sigui, saps que si dónes una empenta a una ampolla, l’ampolla caurà i molt probablement es trencarà. Les següents conseqüències, no immediates, són que si cau i es trenca allò quedarà ple de vidres i si l’ampolla era plena les estovalles, la taula, el terra, tot quedarà ple del líquid –posem que era vi negre– que contenia l’ampolla. Les següents conseqüències són que caldrà recollir els vidres, els més grossos un per un, els altres escombrar-los, embolicar-los bé perquè ningú no es talli, retirar les estovalles i ficar-les a l’aigüera o en un cossi en remull o bé directament a la rentadora, eixugar la taula, el terra, etc., buscar el llevataques en sec per a les taques que pugui haver-hi en la roba d’algú que hi havia a la taula i que li havia quedat una taca de les que es poden treure amb el llevataques en sec o bé no es treuen però el llevataques fa que després la taca es pugui eliminar amb més facilitat.
Tot això i més hi ha gent que ho veu en una dècima de segon en el moment mateix en què cau l’ampolla —imaginem-nos ara que l’ampolla cau per accident, que potser ets tu qui sense voler li dónes una empenta amb el colze— i hi ha altra gent que no ho veu.
Doncs això, aplicat a la vida ordinària... Però no, no és això el que volia dir, el tema de l’ampolla i tal. El que volia dir és que hi ha gent que és primària i gent que és secundària. Quin descobriment. Alguns tenim reaccions tardanes. Tampoc és això el que volia explicar.
De fet, no recordo el que volia explicar. I ja ho sé, encara que m’he perdut més d’una vegada, aquest no és un improvisat comme il faut —no sé si s’escriu així, de vegades em faig el xulo però no en tinc ni idea, el que faig és començar a escriure a la finestra del google l’expressió que vull escriure —aquí no ho he fet, per això no sé si és correcte, i és justament això el que volia explicar abans, que hi ha gent que va per la vida pensant en el que vindrà a continuació, i llavors és especialment prudent, però no és voluntari, eh?, surt sol, sense voler, però no se sol mullar, doncs jo sóc d’aquests però ahir em vaig mullar, vaig dir que m’agradava la idea que a les eleccions els partits anessin separats amb punts comuns, que es fessin eleccions, a continuació declaració d’independència i llavors començar a funcionar amb normalitat com si ja fóssim un país independent, i dialogar amb Madrid i sobretot amb Bruseŀles, però això ho timonaria, o ho patrullaria el govenr que sortís de les eleccions, les dels punts comuns, i entre tots posar-se a fer la constitució i tal, això és el que m’agradaria, però no he escoltat el discurs de ningú ni he llegit res, només sé que un va proposar una cosa de llista única, que és una utopia, i l’altre ha proposat la cosa de cadascú pel seu compte, que és el que m’agrada, però de detalls no en tinc ni idea, i ara que ho penso crec que vam quedar que aquí no parlaríem de política, però m’ha sortit així, i a més mullar-se és una altra cosa, això és un míting, i és un desastre perquè quan improvises intentant comunicar alguna cosa semicoherent no sols no et treus la son del damunt sinó que t’emboliques i llavors t’enfades amb tu mateix i dius quina bestiesa, ho publico o no, doncs ho publico i així faig una mica de propaganda per la causa, que no es pensi la gent que hi ha per aquí que només sóc un idiota, i de vegades això també es fa, sense voler, però amb l’esperança secreta que ja dic que és involuntària que sempre hi haurà algú que digui tranquil, que ja sabem que no ets un idiota, o no cal qu3e ho diguin, només que ho pensin, i explicar això mateix és d’idiotes
dimarts, 2 de desembre del 2014
Improvisat 191
Liro-liro. Hi ha un programa per a edició d’àudio que pots baixar de la xarxa de franc però només per a quinze dies, i després ja has de retratar-te, i llavors si no et vols retratar desinstaŀles el programa i el tornes a baixar. No ho sé, són una mica estranys, tots plegats. Doble feina per a ells i doble feina per a mi.
Però escric molt a poc a poc, i això és perquè..., no “perquè” no, sinó que la malaptesa per escriure —tinc els dits freds, i no és pel suposat fred que fa avui, perquè de fred no en fa— ha causat també que avui que havia de renovar el document de la nacionalidad española i m’han fet esperar al carrer una bona estona, tot i que havia demanat hora i no sols l’havia demanat sinó que me l’havien donat, i al final resulta que fèiem la mateixa cua els que havíem demanat hora i els que no, i al final ha sortit la funcionària i ha dit que els que havíem demanat hora havíem de fer cua en un altre lloc, i interrogats els elements presents per allà diu que això passa cada dia, que tothom fa una sola cua —al carrer, eh?— i que al final surt algú i crida els de la cita prèvia que entrin. Molt bé. La pròxima vegada, que no n’hi haurà, espero, demanarà hora prèvia sumpare.
I no aconsegueixo anar ràpid i dir coses sense parar, que és el que em desperta, els dits em ballen, freds, i s’aturen, calla, que ara sí que em ve al cap que al davant de la comissaria o el que fos allò de la poli tota la façana de l’altra banda del carrer estava folrada per banderes catalanes, unes estelades i altres no. A la gent d’allà dins els deu agradar la cosa.
Pel mateix preu m’he tret el passaport, que el que tenia havia caducat els anys setanta, o vuitanta. Suposo que el devia llençar. Total, per al que el feia servir, per anar a Andorra no te’l demanaven, i menys si hi anaves per la muntanya amb motxilles i tal, no, això és broma. Però he dit “pel mateix preu” i no, et pots treure el passaport en el mateix moment i sense fer res més, però pagant pasta, en concret 25 euros, que a mi ara em costen molt de guanyar, tal com estic.
I no, avui no em surt res, no em surt res. I a més no m’he despertat, que és el que volia. O potser no volia despertar-me sinó només distreure’m una estona d’un pesat que em parlava a l’orella, i m’ha deixat tan fet caldo que encara sort que la noia que he escoltat després ho feia bé, molt bé, m’ha sorprès. Però el caldo continuava fred, i continua fred, i no sé si s’entén l’aŀlegori del caldo, però és com ha anat la cosa. I vaig zombi total, de manera que encara no sé com és que no m’ha trucat ningú per fer una peli, que ara totes són de zombis, pel que veig a les cartelleres —fa miŀlennis que no vaig al cine, buah.
Però escric molt a poc a poc, i això és perquè..., no “perquè” no, sinó que la malaptesa per escriure —tinc els dits freds, i no és pel suposat fred que fa avui, perquè de fred no en fa— ha causat també que avui que havia de renovar el document de la nacionalidad española i m’han fet esperar al carrer una bona estona, tot i que havia demanat hora i no sols l’havia demanat sinó que me l’havien donat, i al final resulta que fèiem la mateixa cua els que havíem demanat hora i els que no, i al final ha sortit la funcionària i ha dit que els que havíem demanat hora havíem de fer cua en un altre lloc, i interrogats els elements presents per allà diu que això passa cada dia, que tothom fa una sola cua —al carrer, eh?— i que al final surt algú i crida els de la cita prèvia que entrin. Molt bé. La pròxima vegada, que no n’hi haurà, espero, demanarà hora prèvia sumpare.
I no aconsegueixo anar ràpid i dir coses sense parar, que és el que em desperta, els dits em ballen, freds, i s’aturen, calla, que ara sí que em ve al cap que al davant de la comissaria o el que fos allò de la poli tota la façana de l’altra banda del carrer estava folrada per banderes catalanes, unes estelades i altres no. A la gent d’allà dins els deu agradar la cosa.
Pel mateix preu m’he tret el passaport, que el que tenia havia caducat els anys setanta, o vuitanta. Suposo que el devia llençar. Total, per al que el feia servir, per anar a Andorra no te’l demanaven, i menys si hi anaves per la muntanya amb motxilles i tal, no, això és broma. Però he dit “pel mateix preu” i no, et pots treure el passaport en el mateix moment i sense fer res més, però pagant pasta, en concret 25 euros, que a mi ara em costen molt de guanyar, tal com estic.
I no, avui no em surt res, no em surt res. I a més no m’he despertat, que és el que volia. O potser no volia despertar-me sinó només distreure’m una estona d’un pesat que em parlava a l’orella, i m’ha deixat tan fet caldo que encara sort que la noia que he escoltat després ho feia bé, molt bé, m’ha sorprès. Però el caldo continuava fred, i continua fred, i no sé si s’entén l’aŀlegori del caldo, però és com ha anat la cosa. I vaig zombi total, de manera que encara no sé com és que no m’ha trucat ningú per fer una peli, que ara totes són de zombis, pel que veig a les cartelleres —fa miŀlennis que no vaig al cine, buah.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)