dimarts, 16 de desembre de 2014

Improvisat 197

Això serà un improvisat o no ho serà. Sóc conscient que si ho serà serà el segon del dia, i això em penso que ha passat altres vegades, però més aviat poques. I no és perquè altres dies hagi estat especialment eixorivit i amb un improvisat hagi tingut corda vital per a la resta del dia. No, ens enganyaríem si penséssim això. No seria veritat. I enganyar-se és dolen. Més que dolent: és idiota.

I quantes vegades ens enganyem. Jo avui almenys dues: Aquest matí, quan m’he dit, va vés a fer un improvisat a veure si t’espaviles. I ara, fa un minut, que m’he dit el mateix sent perfectament conscient que si l’improvisat del matí havia servit per a cinc o deu minuts, era enganyar-se pretendre que els improvisats poden servir per a això.

En descàrrec meu puc dir, senyoria, que hi ha hagut dies, SÍ, HI HA HAGUT DIES, SENYORIA, QUE ELS IMPROVISATS M’HAN ANAT BÉ. És la veritat i la dic amb la mà al cor. I si cal llagrimejo una miqueta, com han fet alguns per fer-se perdonar.

Ara que hi som. No aprovo que la gent se’n vagi a tributar a Andorra o allà on vulgui, si la llei l’hi permet, o li ho permet, com vulgueu. No ho aprovo. Però hem de deixar de banda, quan reclamem a aquests famosos que no facin trampes i tributin aquí, que l’aquí al qual tributen no és AQUÍ, sinó que és ALLÀ? Vull dir, hem de veure tan malament tan malament tan malament que un colon d’Amèrica del Nord, l’any 1773, decideixi no tributar a Londres? Aquí us ho deixo, per meditar-ho. Jo no ho tinc clar. Més ben dit, tinc clar que els famosets aquests que han deixat de tributar a Madrit aquest any o enguany no ho han fet per motius patriòtics, i per tant se’ls ha de bescantar pel seu egoisme, per l’aprofitament de les circumstàncies, pel que vulgueu, però des del punt de vista del país no sé què ens interessa més.

Però ha sortit pel mig el tema d’enguany / aquest any i no ho vull deixar passar. He trobat en un text un enguany que m’ha fet mala olor —o, directament, que m’ha fet pudor—, he fet la pregunta pertinent a través de Twitter a la gent que en sap i la resposta ha estat la lògica —i, ho dic amb modèstia, la que el meu nas m’havia suggerit—: tots els enguany poden ser aquest any, però no tots els aquest any poden ser enguany. I el meu exemple era justament aquest: un enguany que s’havia posat pel mig allà on havia de dir aquest/este any. (Per als que no heu sentit parlar gaire valencians o tingueu mandra de mirar el diccionari ja us dic que este/esta és perfectament català, canònic, ortodox i romà. No, romà no. O sí, romà sí, perquè de fet descendeix directament del iste, ista. Suposo.)

No sé si estic aconseguint desvetllar-me gaire. Però atenció, aquest matí he descobert —em sembla—que el tema de fer improvisats i desvetllar-se no era tant pel fet d’escriure de pressa o aquestes tonteries que els meus predecessors dels últims temps s’han anat inventant sense mirar papers antics, sinó pel fet de concentrar-se, CONCENTRAR-SE, en una cosa que reclami la teva atenció. I per tant és evident que els Pares Fundadors anaven més al pinyol de l’assumpte quan descrivien els improvisats com una improvisació SOBRE UN TEMA —avui estic cridant molt—, tema que havia de distreure’m i fer-me pensar, distr... no això ja ho he dit, però és exactament això, portar el cap cap a un altre cap, o daixò el dallò cap a dallò.

A veure si quan comenci un altre improvisat me’n recordo, perquè evidentment no penso apuntar-ho enlloc.