Avui no sé si em sortirà un improvisat dels que en podem dir “canònic”, és a dir, penses un tema i vas escrivint sobre aquest tema, de manera més o menys ordenada però procurant no sortir dels marges del tema. O bé l’improvisat-improvisat, que és el qwue normalment et demana el cos perquè és el que ja tenim interioritzat, jo també, com a “interioritzat pur”, o sigui, hi ha el no sé què hem dit abans, ortodox, suposo, o així, i ara ens ha sortit el pur.
—El pur, el pur!
El pur ens agrada més, sí, fills, en general tot el que és pur agrada més, perquè el que és impur ens fa pensar en porqueries, ecs, però el problema és que ja fa una estona que estic improvisant diguem-ne purament i no surto del carril perquè és que no em surt res, que és la manera de sortir del carril, mira, aquí tenim un desviament, que és un editor, un editor d’una editorial important de Barcelona, que per descomptat ara no recordo, però és important, i que era tan grossa que la van dividir, i ara són dos editorials importants, o almenys una sí i l’altra és menys important però també sona. El món de les editorials m’apassiona, tot i que estigui renyit amb els editors perquè et fan treballar massa de pressa i paguen poc, o sigui que és com aquell acudit de tres tios que es diuen Dolent i Car i munten un restaurant i els molt friquis hi posen els seus cognoms —com a nom del restaurant, restaurant que ens fa saltar a un altre carril, que és el del Ritz, però parlant del carril torno al Carril anterior, mai més ben dit, perquè tinc una llista acollonant, única al món, d’editorials catalanes i de gent que hi treballa, que un dia la vull publicar però no sé com fer-ho i a més tinc dades, en alguns casos endarrerides i aposar-les al dia vol temps, i això em porta a pensar que sóc un poc perfecc, calla, un poc, ara us havíeu pensat que “un poc” no era bo, eh eh, doncs sí, és bo, el que passa és que en determinats àmbits com ara el barceloní potser és una mica culte i sempre diem “una mica”, una miqueta”, etc, doncs això.
He tallat en sec perquè m’he quedat sec. I aquí som una altra vegada en el tema dels accents diacrìtics, perquè sé què hi ha un séc o un sèc, i que aquest que acabo d’escriure hauria de ser sèc, no però ara veig que sèc m’ho subratlla, de manera que ja ho he fet bé, el meu sec era sec i l’altre séc era una altra cosa que ara no recordo però era l’altre sec el que duia accent i no el meu. Ho he fet bé, de la qual cosa m’hauria de felicitar perquè no és que sigui gaire bo, i ara ens ha sortit un és, un altre accent diacrític, i hi ha gent que considera que d’accents d’aquests en monosíŀlabs n’hi hauria d’haver menys, o cap, perquè, o potser no era en monosíŀlabs sinó en polisíŀlabs i ja fa una estona que estic fent discurs coherent la qual cosa vol dir que em tornaré a adormir al damunt mateix de l’improvisat, perquè parlar de coses coherents vol dir que no vas prou de pressa, veus aquest de pressa el tinc claríssim , mai se m’acudiría escriure depressa com fan en espanyol, en canvi escrivint en espanyol sí que se’m podria escapar algun de prisa, és com el des de, que seria més fàcil, penso, que se m’escapés un des de en espanyol que un desde en català. Ara el problema és que tens el word aquest que t’ho subratlla tot i llavors la cosa no té emoció, l’emoció que tenia abans que havies d’estar tota l’estona consultant el diccionari per saber si aquella paraula, que sabies que existia, normalment, era el mateix en un idioma que en l’altre, perquè hi ha allò dels falsos amics, no sé si sabeu el que són, però ara no em puc entretenir perquè ja fa estona que estem parlant del tema de la llengua i si no ens desviem de tema no és que fem un improvisat bo, no, pur, hem dit abans tot i que no sigui canònic, perquè ja hem dit que els canònics, els que van descriure els nostres primers pares en els primers improvisats, no requerien dir tonteries, les primeres que et venien al magí, sinó que, magí, hehe, la faig servir de vegades encara que no forma part del meu patrimoni ling... ah, no paraula prohibida en els improvisats, no penso intentar-ho perquè, intentar-ho, allò del pujolet al prota de la guerra de les galàxies: fes-ho o no ho facis, però no ho intentis, és una frase que m’encanta, no sé si serveix o no, però em sembla encisadora, el pujolet, quin paio, s’ha perdut que el carrer del general Mitre canviés de nom i agafés el seu, avinguda de Jordi Pujol, jo ja fa temps que ho pensava, i mira, i a més qui va ser el tal Mitre, ho sabeu, eh, ho sabeu, doncs jo sí, perquè estic envoltat de coses argentines, carrer Bolívar, avinguda República Argentina i n’hi ha una tercer, ah sí, hi ha una estatua a quatre passes del despatx dedicada al gemeral San Martín, i això potser us diu alguna cosa, doncs Mitre era, va ser, el segle passat, no el segle XIX, que ara el segle passat és el segle XX, és increïble com passen els segles, tota la vida dient segle passat i tothom entenia que era el dinou i ara resulta que és el vint, i la gent jove deu aŀlucinar quan diem segle passat i és el dinou, perquè a mi de vegades se m’escapa, bueno de vegades no, gairebé sempre
I ara veig que hem passat pàgina fa estona de manera que ho deixo.
