Improvisat 329

Eh, hola, sóc jo, m’adormia. Tot aquest temps que no he fet improvisats no m’he adormit? Sí, un munt de vegades, però o no tenia ganes de fer un improvisat, o no hi he pensat, o he improvisat altres estratègies, o

O no sé què més, perquè la gent de vegades posa un etcètera o uns punts suspensius com volent dir que hi ha moltes altres coses i en realitat no hi ha res, simplement no se’n recorda i ja està. A més, amb el que s’ha dit abans sovint s’han esgotat les possibilitats, fixeu-vos-hi i ho veureu, la gent diu etc. perquè allò que ha dit li sembla poc i creu que ha de dir més coses, però en realitat no hi ha més coses, ja les ha dit totes. Però queda malament tallar en la segona cosa, quan hem dit potser que els motius per haver pres aquesta decisió són molts, per exemple, la mandra, etc. Però ara que ha sortit el “per exemple” me’n recordo que el “per exemple” és una altra manera de dir el mateix que els punts suspensius i els etcètera. Com que et sembla poca cosa el que tens al cap, diguem que això és per exemple i així quedarà clar que la cosa que has dit o les dues coses que has dit són triades entre un munt d’exemples. I no, no en tenim més, no n’hi ha mes. Això ens passa, suposo, a tots.

Deunidó com estic estripant avui a tothom, a tort i a dret. Això no està bé.

I no sé què més dir, però hauria de dir alguna cosa més perquè si no malaguanyat improvisat, no val ni la pena d’obrir el blogger per penjar-lo, o sí, per penjar-lo en l’altre sentit, el podríem penjar públicament per a públic escarment. Quina bestiesa acabo de dir, però és que estic sec d’idees, no flueix la cosa, sempre dubto amb fluid i amb fluïd, perquè em penso que de vegades s’hi posava dièresi, però ara no deu ser així perquè el word m’acaba de subratllar el fluïd. O sigui, que deu ser que això ja no és així, o potser em confonc d’exemple, i el que fluïa o fluia era una altra cosa, però ara m’ha subratlla fluia sense dièresi i és normal, perquè fluïa ha d’anar amb dièresi, que una cosa és una cosa i una altra cosa és una altra cosa, i ara no m’ho feu explicar perquè segur que m’adormiria, a part que no m’ho sé de memòria, i a més a més adormiria a tothom. O tothom, que no sé per què hi hem de posar la preposició davant de tothom si moltes vegades no cal, però ens creem dogmes a partir de consells o a partir de suggeriments, com que de vegades si no hi posem preposició és equívoc, doncs vinga, sempre “a tothom”, i “a tots”, i etc., i aquest és un etcètera que no és com els d’abans, perquè aquí sí que hi ha més exemples. No, ho dic de debò, hi ha més casos, però ara no els puc buscar ni tan sols dins la meva memòria perquè estic fent un improvisat, i les regles dels improvisats etcètera, i aquest etcètera també està ben fet servir, i ara no em sortirà un etcètera dels que deia abans ni que em matin.

Sí, allò que deia dels dogmes que creem a partir de consells o de suggeriments, o a partir de llegendes urbanes, però hi ha dogmes d’aquests encara més perillosos, que són els que creen els subalterns per fer la gara-gara als superiors, volent ser més papistes que el papa. Es pensen que dictaminant aquella cosa faran content l’amo i a l’amo no li fa res, o potser sí que li agrada però no sap que allò funciona d’aquella manera no perquè els subalterns hagin decidit fer-ho d’aquella manera que li agrada a l’amo, sinó perquè els ho han manat, els ho han imposat. I moltes societats funcionen d’aquesta manera, podent ser més flexibles que no són, i el “que no són” m’ha sortit sol, sense pensar-hi, i ara no es deu entendre res.

Al matí, i ja acabo perquè m’estic allargant, però ara ha sortit no sé què, ja ni me’n recordo, que m’ha fet pensar en això del matí, al matí, deia, he trobat que el chin, chin que fan els espanyols quan brinden resulta que no és d’ells, sinó que és molt internacional, ho he trobat que ho explicaven uns italians i ho referien a la Xina, o sigui que ve de lluny, i en canvi jo ho tenia completament associat a l’espanyol. Doncs no, en català també podem fer xin-xin quan brindem, suposo que s’ha d’escriure així, i no ens hem de sentir malament per fer-ho.

I ja està.

Improvisat 328

Hola, sóc jo. No, que no me’n surto. Ja fa dies, de fet, però estava tan adormit que ni hi pensava, que hi éreu vosaltres. Si és que hi ha algú. Però haig de suposar que hi ha algú, perquè si no parlaria per mi mateix i ja està. Però no, perquè llavors m’adormiria. Alguns pensem parlant, és la nostra manera de pensar, posar-nos a escriure. O sigui, no penses el que diràs o el que escriuràs, improvises, però el fet d’expressar-ho et fa rumiar. No sé si va així. En el meu cas va així. De manera que si mai trobeu per aquí un gran pensament, una gran idea, una cosa fora de sèrie, primer penseu si ho heu llegit bé, perquè podria ser que us hàgiu equivocat al llegir i hàgiu convertit en gran idea una bajanada. Però segon penseu que jo no he estat rumiant allò un munt de temps fins que per fi he decidit compartir-ho, baixar de la muntanya i fer-ho saber als mortals que esteu per aquí vagarejant, pobra gent, sinó que jo també estava vagarejant i de sobte m’he posat a vagarejar en veu alta. O sigui, no hi ha cap Olimp ni cap Sinaí, per aquí, tot és pla. En fi, som a Barcelona, no és que sigui pla, exactament, fa pujada o baixada pertot arreu, però el fet és que jo escric davant la màquina sense fer cap mena de de de, ara no em surt, aquella paraula, la dels filòsofs grecs que es dedicaven a filosofar passejant, parlant en veu alta, però m’imagino que ells s’ho devien haver rumiat una mica abans de trobar els deixebles, jo no, jo no he rumiat gens, i ara estic donant voltes a veure si em ve al cap aquella paraula que hauria quedat tan bé, perquè tothom hauria pensat, ostres, aquest tio en sap un niu, sap la paraula aquesta, i a lo millor si l’hagués recordat hauria sigut pel primer capítol del Merlí, que se’n va parlar, i que és l’únic que vaig veure, i ja en vaig tenir prou, i no el vaig veure per interès, diguem-ne, televisiu, o com es digui, sinó per interès lingüístic, perquè ja estava cansat de sentir tantes crítiques a la llengua d’aquest programa, que era una vergonya, etc., la cantarella típica, i el vaig veure per això al TV3 a la carta, el vaig buscar i ja va estar, i continuo enrotllant-me a veure si em ve al cap la paraula però no em ve, i mira que era impactant. No és que no la conegués, perquè la coneixia precisament de les meves classes de filosofia al batxillerat, perquè jo també vaig fer batxillerat, i no sols estudis de batxillerat com diuen els polítics quan no van acabar ni el batxillerat, sinó que jo el vaig acabar i tot, amb tan mala sort que vaig ser de la primera promoció que vam fer selectivitat, quin cangueli, i va ser en temps d’en Franco, que la gent potser es pensa que la sele és una cosa de la democràcia i tot això i no, és del Franco, i amb això no vull dir que s’hagi de suprimir per antidemocràtica, perquè no m’ho he pensat, no en tinc ni idea, suposo que fins i tot això es pot convalidar democràticament, però ho dic només perquè vegeu que de coses d’en Franco en queden un munt, i als llocs més insospitats. I ara em ve al cap hermenèutica però no és això el que buscava, ho tinc a la punta de la llengua, no em ve, quin desastre, l’hermenèutica és una altra cosa i m’ha vingut ara al magí perquè justament la vaig fer servir ahir i a més a Twitter, o sigui que segur que vaig quedar de conya, perquè són paraules que a Twitter deuen impressionar bastant si s’utilitzen bé, perquè si s’utilitzen malament, fora de context o sense domini del significat quedes fatal, quedes com la monyos, perquè tothom veu que ets un pretensiós ignorant, i suposo que hi ha poques coses pitjors que els pretensiosos ignorants o les ignorants pretensioses, és una cosa horrorosa, no sé si us hi heu trobat, en la situació, però et voldries fondre, has volgut ser original o has volgut dictar sentència o has volgut fer una cosa d’aquestes i resulta que t’equivoques, que hi ha algú que en sap més que tu i et posa al teu lloc, és horrorós, però va bé, perquè n’aprens i suposo que a còpia de trobar-t’hi unes quantes vegades saps que has de ser més prudent i ho deixes de fer, o almenys no ho fas tantes vegades. I de debò que no sé, ni idea, de què parlava ni com he arribat fins aquí, i això en principi és bo, segons les teories dels estudis sobre els improvisats, que se n’han fet unes quantes tesis, i sí, aquí és tesis amb s final, no m’enxampareu, i em direu per què, i us diré, perquè és plural, vet aquí quina novetat, però més d’una vegada m’he trobat una tesi, o més d’una, vull dir, o unes anàlisis, o coses d’aquestes, escrites sense s final, tot i ser més d’una, perquè a la gent quan li han dit que crisi, tesi i anàlisi van sense s ja li fa por posar-hi s, sigui singular, plural o perifràstic. I em penso que ja ho deixo perquè això ha anat bé, haig de tornar aquí més sovint.

Improvisat 327

Suposo que el més assenyat si t’adorms fins i tot jugant seria anar a dormir, però per a mi no, de manera que ho intento ni que sigui una estona més. I si passa l’estona i no aconsegueixo res? Doncs ja hi pensaré, però de moment ... de moment m’acabo d’adormir.

Bé, calen unes condicions mínimes per fer un improvisat, i crec que avui, ara, no les compleixo. Llavors?, què hi fas aquí, trinxeraire? Per què ens fas perdre el temps? Doncs no, mira perdona, jo no faig perdre el temps a ningú, si algú és aquí ara és perquè vol i li dóna la gana. Si no, potser decidiria aprofitar el temps.

És que em fa gràcia. Dius a Tuïter no sé què que no t’agrada de la llengua i de seguida hi ha algú que et ve amb el missatge de “per què ens imposes la teva manera de pensar”, “per què ens obligues a no sé què”. I un cop més haig de posar-me a fer aclariments, que si jo no sóc prescriptor de res, que si algú ve a la muntanyeta d’aqyñi... no sé què deia de la muntanyeta.

El que deu ser difícil és escriure en estil improvisat però com ho fan els escriptors de debò. Ara llegeixo una de les poques noveŀles que va deixar Flannery O’Connor i és ben bé com si improvisés. Però hi deu haver un munt d’hores, al darrere. Jo us asseguro que no, que això és tal com raja, per això

Per això no sé què.

Una altra dormideta.

I una altra, abans que em vingui al cap cap bestiesa per deixar escrita.

Quin horror. Sembla una peŀlícula. dE POR, POTSER. Vaja, se m’ha escap, no volia cridar. No sé què li passa a aquest teclat que aquesta tecla de bloquejar majúscules és molt sensible. No ho sé, jo diria que està mal posada. No, això no pot ser, perquè si no toquès aquesta en tocaria una altra i potser els resultats serien pitjors. No ho sé, imagina’t que hi hagués una tecla d’escriure al revés, i que escrivís i que sortissin les paraules al revés, com allò a que jugàvem quan érem petits, no?, de parlar al revés. Doncs bé, en un improvisat no passa res, però si fos una cosa de la feina seria pitjor, sens dubte, que la tecla de fixar les majúscules. Perquè amb aquesta saps immediatament el resultat de la teva maldestreria, ara no sé com es diu, això m’ho subratlla, i sé que hi ha una altra paraula, però ara si em paro seria mortal. Mortal de son, morir de son, ara entenc la cosa aquella de les peŀlícules, el turmen aquell de castigar algú sense poder dormir, ha de ser horrorós. Avui això va de peŀlis, ja es veu.

Ja està, no puc més.

Improvisat 326

Ja sé que és dissabte al matí, però voldria acabar una feina i no puc. D’acord, sí, renyeu-me, l’hauria d’haver acabat ahir i no la vaig acabar ahir. Ja està?, ja esteu satisfets? Doncs ahir em passava el mateix que avui: em clapava. Sí, em clapava en un minut. Com avui. Obro els ulls i em clapo excepte que em posi a fer alguna cosa que requereixi moviments, moviments encara que sigui dels ulls. I no, corregir no requereix moviments dels ulls. No ballen poc.. Han de ballar més. O moviments de les neurones. O moviments, i jo què sé, el que sé és que corregir no és un moviment suficient per desvetllar-me, i llavors doncs això, em clapo irremeiablement, i a més de manera gairebé furiosa, com si el cap s’emprenyés amb el teclat i l’ataqués, bum. I això m’hauria d’alarmar i despertar-me però no, ja hi estic acostumat i per tant és com el conte de Pere i el llop.

Què puc dir que no hagi dit? Bé, això de “que no hagi dit” és un dir, perquè segurament en aquests improvisats dec anar per la quarta repassada de les neurones, ja no sé ni quants n’he fet, però les meves neurones segur que no donen per a tant. O sigui, que us ho sabeu tot, tret d’un racó que crec que he reservat. O potser no, perquè hi ha dies que estic tan fora de joc que sóc capaç de cantar O sole mio. Oooo soleeee miooooo! Ja està. Si un dia em pesca la poli per algun afer tèrbol he de recordar de dir-los que abans de torturar-me perquè canti alguna cosa que mirin aquí, que hi deu ser tot. He de recordar tantes coses, en general, que segur que a l’hora de la veritat no recordaré res. De fet és el que em passa, que no recordo mai el que he de recordar quan he de recordar-ho, i en canvi ho recordo moltes vegades, fins que es fa obsessiu, quan no tinc cap interès a recordar-ho. És gros, eh? Doncs sí, em passa això. I em direu que és una gran troballa perquè això li passa a tothom. Doncs què volíeu, que jo fos diferent? No, amiguets i amiguetes, no sóc diferent, tinc dos braços, dues cames, allò del mig, ui, perdó, però perdó per què, perdó perquè hi ha coses que se saben però no cal dir-les en públic, fa mal efecte i tot això, doncs jo crec que ens hem d’alliberar de traves i d’encotillamentes i dir les coses pel seu nom, ja està bé, doncs, sí.

No sé què deia però sí que veig que m’he engrescat una mica, però ara és el moment clau, perquè si aconsegueixo seguir o continuar engrescat l’engrescament va a més i tot plegat ajuda a fer que el desvetllament pugui ser més sostenible, i com m’agrada aquesta paraula, sostenible, que d’acord, està ben trobada, perquè abans no parlàvem de sostenibilitat, suposo que dèiem continuïtat o vés a saber què dèiem, o no dèiem res, perquè aquestes coses ens relliscaven, però la paraula i el concepte estan molt ben trobats, sí, i això no és una lliçó del típic progre que puja a la tarima i ens explica quatre coses, és una cosa que sento sincerament dins el meu cervellet, de debò, no sé què dic, de debò que no sé què dic i m’estimo més no fer una ullada enrere perquè tot això deu ser patètic, però de vegades som patètics i no passa res per reconèixer-ho, la veritat molts cops comença pel reconeixement, però ara m’he posat en mode sermó i no crec que l’engrescament per aquesta via duri gaire, no, ja veig com s’inquieten els culs als bancs, escolta, no, perdoneu, ja trobarem alguna cosa que sigui més divertida, o divertida no és la paraula, volia dir entretinguda, o sigui, que ens faci passar una bona estona, però com que aquest gènere dels improvisats no és interactiu no hi ha manera que em pugueu dir res, per tant no sé per on continuar i em vaig apagant, quina mè, apagant, no sé per on tirar, mèèèè, no pot ser, tan ben com anava a l’alçada del paràgraf dos o tres, o no sé quan era, i després tot se n’ha anat en orris, per l’aigüera, tot aigües avall, tot perdut, tota una vida, bé, una vida, no, un improvisat, però és que de debò que no sé per on continuar, i no puc estar repetint aquesta frase tota l’estona, de manera que ho haig de deixar, quina pena.

Improvisat 325

És un fenomen que caldria estudiar: caure els dits de son. Primer cauen els dits, després les parpelles. Que diu que a la casa de les parpelles, que fa un muntó d’anys que hi fan obres, després es van aturar i ara en tornen a fer a un ritme trepidant, i fan sorolls molt estranys que no sabria definir i molt menys escriure ajuntant lletres, ni tan sols servint-me d’icones, que mira que han estat un bon invent, perquè ens permeten dir per escrit moltes més coses que abans no dèiem o havíem d’escriure molt per aconseguir dir-les.

Doncs deia que a la casa de les parpelles hi fan obres i diu que primer volien fer un hotel, la senyora aquella andorrana dels puros, però llavors va ser quan es van aturar les obres, i ara no hi fan un hotel sinó un edifici d’apartaments de luxe, bé, l’edifici ja està fet, és la casa de les parpelles, el que hi fan, és, per dins, uns apartaments de luxe, que vés a saber com són els apartaments de luxe ni per què en diuen apartaments, deu ser per modèstia, però si són de luxe probablement seran més grans que la majoria dels pisos de l’Eixample, perquè allò és Eixample, està a la punta de l’Eixample, a l’extrem superior esquerre, però és Eixample, vaja, suposo que ho és. I diu que els apartaments o pisos de luxe, que ja hem dit que els podem anomenar pisos perquè potser són més grans etcètera, doncs deia que diu que ja estan tots venuts i alguns a gent coneguda, te’n faries creus de qui hi anirà a viure. I tu preguntes: qui. I no, llavors els confident no t’ho diu, o és un secret o t’ha vaciŀlat, cosa que cada vegada em passa més, esclar, com que et veuen així com desmillorat doncs llavors se n’aprofiten, però no estic desmillorat, de fet he guanyat quilos i tothom diu que faig bona cara, el que passa és que amb la gent que veus cada vint o trenta anys doncs esclar et veuen desmillorat perquè tenien la imatge de fa vint o trenta anys o de l’escola del carrer Arimon, que mira que ja són anys, però vaja estic parlant de gent així, que els vas conèixer allà, o en aquella època, i després els has anat veient cada molt temps i t’expliquen coses d’aquestes una mica inútils però que et fan quedar bé, com si en sabessis molt i tal.

I això no cal que m’ho expliquin perquè ho he vist jo mateix, que tanquen la botiga aquella entendridora de WL, aquella que feia tot de coses kistsch, o com s’escrigui, que ara no ho miraré, que està prohibit perquè llavors no seria un improvisat, però hem de carregar-nos les prohibicions!, sí, maco, però en aquest cas no perquè llavors si comences a mirar diccionaris i googles t’adorms segur pel camí, i avui m’ha passat una cosa divertida, o patètica, que és que he anat a veure fa una estona C i m’he hagut d’esperar i en l’espera, dret i tot, m’he adormit, davant l’alarma de la concurrència, però ha anat bé perquè he passat davant de tothom i això s’ha de dir que és més aviat plaent i grat, o sigui que fins i tot les coses més xungues les has de convertir en avantatges, que això segur que ho diuen molts llibres d’autoajuda, que jo em vaig llegir el del formatge i ja em va quedar clar que no servien per a res, però aquell el vaig llegir a la botiga mateix, no tot tot tot, una mica en diagonal, però crec que no em vaig saltar res de substancial, perquè després n’he parlat amb algú, és d’aquells llibres que durant una temporada tothom en parlava, i és això, que arribes a la conclusió un cop més que els llibres d’autoajuda, com els consells de..., ui, ara no em ficaré en dibuixos no fos cas que algú hi cregués molt fort, deixem-ho, deixem-ho. Però és fotut deixar-ho perquè era el tema, i si per una vegada estàs enllaçant temes i llavors ho interromps per por de trepitjar ulls de poll llavors malament perquè és possible que trenquis l’encís, l’encís concretament d’aconseguir no adormir-te i fins i tot que no et caiguin els dits, que així era com començàvem, si no me’n recordo malament, i crec que no m’enrecordo malament perquè aquest cop ho he escrit tot d’una tirada i feia temps que no escrivia així, això val la pena de tants en tant, sí, sí, sí!, val la pena, perquè de veritat que et desvetlles, quina passada, almenys per aguantar, no ho sé, deu minuts, almenys cinc, davant el paper gris que m’espera per corregir, i que ja no m’esperarà més perquè encara que no sigui l’hora, només ha passat un quart, sí que acabem de saltar la pàgina, de manera que ja està.

Improvisat 324

Hola. La paraula exacta és: destruït. No sé com és quan et maten, però deu ser així. No, sé què no, no crec que pugui ser tan bèstia. Però bé parlen del repòs etern, oi?

M’he adormit. Haig d’escriure més de pressa, però què, Déu meu, què puc escriure si no tinc neurones, les tinc totes al llit. Això que tinc és una closca buida, sense res a dins, que amb prou feines ha trobat el word per activar-lo i posar-se a escriure. És horrorós. Ara canviaran l’ortografia francesa, i ja era hora, perquè es veu que ho van decidir va vint anys, o més, o una cosa així. Però és clar, una cosa és dir que farem això i una altra és fer-ho. Això ho comprovem cada dia, amb les declaracions dels polítics. Doncs l’Académie Française deu ser similar. Farem això. I els escolten quatre. Fins que arriba a tothom, i tothom es reuneix, i fan comissions d’estudi i tal, passen els dies i els mesos, i no te n’adones i ja han passat vint anys. Ara no recordo si eren vint anys o trenta, o quinze. Però un munt de temps.

M’he tornat a adormir perquè escric massa a poc a poc. No hauria d’escriure, hauria de teclejar, o teclar, que segons qui segur que prefereix teclar, i t’ho defensen am ungles i dents.

M’he tornat a adormir i com segueixi així faré rècord. El mal és que si t’adorms passen els minuts i no avances.

Re, que no hi ha manera.

Improvisat 323

No sé què em passa. Esclar que sé què em passa, em passa el que em passa sempre, però no se m’acudia res per començar a improvisar i se m’ha acudit aquesta mitja mentida. No sé si és una mentida, jo crec que hi ha mentides materials que no són mentides, fins i tot la paraula mentida se’ls fa gran, tu què et penses, tu, una mentida?, haha, una mentida és una altra cosa, és lletja, peluda i de color verd com un moc de malalt, amb tots els respectes pels malalts que secreten mocs verds, pobrets, i pobretes, no cal dir-ho, ara parlava en sentit figurat, però és veritat que has d’anar amb molt de compte per no ferir ningú. Haha, ara m’he pensat que em llegia algú, fora dels quatre que ja saps de sempre, aquells quatre que t’ho diuen, eh, què passa, ja no fas improvisats, i jo, no, sí, què vols que et digui, cada cosa té el seu moment i ara no és el moment dels improvisats, o sí, vés a saber, ara, per exemple, sembla que és el moment no sé si dels improvisats, però almenys sí que d’un improvisat.

Deunidó la parrafada, tu, quin cag..., ep, que hi pot haver criatures, que això sí, que de vegades a una criatura que navega per internet la cosa aquella que vigila els pot dir, sí, aquesta pàgina és segura, conec el tio i és bon paio, tranquils, pares, hi podeu confiar, etc., i llavors es troben que aquí dic tot de renecs, serà que sóc així?, serà que en el fons del meu interior estic ple de..., quina tonteria, no sabia per on anava. I és clar que sí, que hi ha molta m... per aquí dins, hauria d’aparèixer una X grossa de color vermell quan dic una cosa d’aquestes, m..., cag..., etc., que sí, que ja sé que són innocents, tan tan purità no sóc, ho sóc una mica per a determinades coses, tot i que podríem parlar-ne, perquè si em deixo anar, en fi, no sé on podríem arribar si em deixés anar i qui guanyaria, no se sap mai.

Ostres, és una tarda difícil, veig que a les ostres no m’ha saltat ni tan sols el guàrdia interior aquell d’abans, ni la X ni res, perquè heu de saber que sí, que tinc un guàrdia interior, m’avisa, no m’ajuda a aparcar perquè no tinc cotxe haha, però..., no, ara no em referia a l’àngel de la guarda, em referia al guàrdia, una mena de guàrdia urbà que et diu, ep, al tanto, per aquí prendràs mal, i llavors ja no tires per aquí, o sí, potser és l’àngel de la guarda, tu, per què no, però la veritat, crec que no, crec que és una cosa més meva, d’autocontrol, o així, no sé com dir-ne.

Abans parlava de renecs i de renecs tal com jo els entenc no en dic, de vegades dic o escric alguna marranadeta, però són taaaan innocents que fins i tot el guàrdia se les mira amb posat de, vés quina feina m’ha toca, amb aquest, si l’hauria d’animar perquè es deixés anar una mica, va, home, digues alguna cosa que escandalitzi i et pugui posar una multa, que si no què faig, i no, no la diré, sobretot perquè em penso que no tinc coses que escandalitzin gaire, jo, duc una vida més aviat normal i corrent, què voleu que us digui, m’ho podria inventar i seria legítim perquè als improvisats es pot inventar, però seria una mentida, i ara hem entrat en una espiral que no ens porta enlloc de manera que ho deixo.

I llavors? I llavors què?, què vols dir amb llavors, et refereixes a les llavors de les plantes, que dolent, feia temps que no se m’acudia una cosa tan dolenta, tu, estic fatal, ja no em vénen al cap ni bestieses que siguin una mica gracioses, que no demano que siguin moooolt gracioses, però almenys que em facin somriure i per tant desvetllar-me una mica, perquè quan somrius ni que sigui una mica et despertes també una mica, que ho he comprovat aquest matí amb una bestiesa que ha dit..., ui, que entrem en mode redacció d’escola, fora. No, es tracta d’improvisar, això és el que hauria de fer, però esclar, pots improvisar si hi ha alguna cosa a les puntes dels dits, si no, no improvises ni res, et surt una mè, i ja hi som, al renec blanc, bé, és marró, més que blanc.

Quina tonteria.