Feia dies que no improvisava i ara, que m’ha quedat lliure una estona imprevista i no sabia què fer m’he dit, per què no t’hi poses?
I he dit una bestiesa, perquè tinc el cap més aviat poc clar... Calla, que per a això eren els improvisats, per despertar el cap quan el tenia poc clar.
Doncs a veure, puc dir que aquesta estona lliure que m’ha fet fer —m’ha permès fer— aquest improvisat té a veure amb una vivència dura d’aquests dies, vivència d’hospital.
I la veritat és que no m’ho puc treure del cap i suposo que per això em surt ara tot i que no tingués cap idea de parlar-ne aquí.
Mai no saps si als grans hospitals, quan al darrere hi ha una facultat de medicina —al darrere no en sentit estricte, o sigui, no parlo del Clínic... i ara m’adono que dient això es redueixen les possibilitats i no m’interessava gens personalitzar... o com es digui això de “personalitzar” quan parles d’ens no humans individuals, persones concretes, sinó de coŀlectius, d’estructures—, quan al darrere en sentit no literal hi ha una facultat i tracten mèdicament un familiar, no saps mai en quin punt s’acaba l’atenció del pacient i en quin punt comença la investigació del cas. O al revés —o a l’inrevés, que deien i no sé si encara diuen al Cavall Fort, i si encara ho diguessin em semblaria fenomenal.
I ara em surt el Cavall Fort. Que estranyets que som, que n’és de complicada la nostra ment. O la meva.
Torno. Retorno al tema. Perquè van passant grups d’estudiants, deu o dotze, a examinar el cas —no del “meu” familiar”, per sort, el del veí d’habitació, però com que et deixen fora pateixes igual, com si fos “el teu”... i a més, què hi fa si és “el teu” o és “el seu”? I examinen el cas i què més? Vull dir, el o la metge expliquen, mireu, això és un no sé què i allò és resultat de tal altra cosa, i compte que no passi allò d’allà, i aquesta llaga i aquest bony són... Quin horror. I això és cada dia, matí i tarda.
Llavors, allà cuiden “el teu malalt” o investiguen? Em direu, o em diran: les dues coses alhora, són compatibles, i si no es fes així no hi hauria manera que les futures generacions de metges veiessin tal cosa i tal altra amb els seus ulls. I això i allò.
No, però s’hauria de poder fer d’alguna altra manera, això no pot ser. I la dignitat?
Després hi ha l’altra gran qüestió, la dels drets de qui és pacient, la dels drets de les famílies, la de les obligacions de les famílies, la Gran Qüestió.
La Gran Qüestió, per mi, no se soluciona amb un sí o un no. El que he vist aquests dies és que cada dia canvies d’opinió, i canvia d’opinió el del costat, i canvia qui fa llit, segons el que veus, sobre la Gran Qüestió. En menys d’un minut he vist com una persona no es deixava fer una cosa, un tractament concret, i al cap de mig minut se’l deixava fer.
La Gran Qüestió. Som el mateix avui que demà? Avui que ahir? Ara que fa mig minut o d’aquí mig minut? La Gran Qüestió.
I no sé què més dir sobre la Gran Qüestió. No en tinc de cap manera les idees clares. Cada cas és cada cas en cada moment.
