dimecres, 26 de febrer del 2014

Improvisat (84)

Novament gairebé fent nones davant la pantalla. Així, de sobte, em cau el cap cap endavant, com si m’haguessin donat un cop al clatell. I em desperto també de sobte, preguntant-me què ha passat. Però és clar, només em desvetllo a mitges.

I no sé què dir, això d’aquí dalt em fa l’efecte que ho he explicat mil vegades. A estones, quan veig que no em puc concentrar davant el paper que corregeixo en aquell moment, diguem-ho així —ara és corregir, altres vegades és traduir o escriure coses d’altres, o el que sigui—, a part d’un improvisat com el d’ara també miro de fer altres coses.

Per exemple, vaig escrivint un llarguíssim missatge a G i G, i quan l’acabi, suposo que d’aquí a dues dormidetes o així, els l’enviaré (quina obvietat).

No em surt res de res. I continuo amb el sopor perquè escric mig grogui i, com que no em surt res, doncs no sóc capaç d’escriure seguit, sense parar, teclejant al ritme de les idees que em vénen al cap, que és el que em desperta.

Quina mè d’improvisat, continuo adormit. Però és el que hi ha (o sigui, res). Me’n vaig cap al missatge que deia, a veure si hi ha més sort.

El mal és que ja falta poc per dinar, quin matí més horrorós.