M’adormo i, és clar, em ve al cap l’adormiment de C, que és a la Vall d’Hebron amb un pronòstic incert però de moment en coma induït. És increïble el que ha passat amb C, encara no me’n sé avenir. Ara, quins dos dies hem passat. Ahir, deia P que només havien passat vint-i-quatre hores i semblava que havia passat un any, després de tant frenesí, amunt i avall. I, tot comptat, ara fa just dos dies que és allà, després d’un recorregut realment marcià.
Doncs no, no me’n sé avenir i no sé què fer ni què dir.
Mira, una cosa que ha anat bé: ahir, tot amb tot, vaig veure T. Sembla mentida. La vigília, és a dir, dissabte, havia pensat en T i en la nostra última conversa, que no havia anat bé —per culpa meva. O no en digueu culpa, que la gent es posa nerviosa si parles de culpa. Diguem-ne, no ho sé, que jo no ho vaig saber fer bé. O “gestionar” bé, com es diu ara.
I sembla mentida, va ser una conversa llarga —la de fa temps—, que en aquests dos o més anys —o tres o quatre, potser, ahir no vam saber posar-li data, però sí que va ser poc després d’allò altre, buf— m’ha vingut al cap un munt de vegades. Però un munt. Això em passa sovint amb aquestes coses, encara no sé per què. No sé viure al dia, vet aquí si és fàcil la cosa.
Doncs vam parlar, li vaig acabar de dir el que li havia d’haver dit l’endemà mateix d’aquella conversa i em vaig quedar ben tranquil —i T em va semblar que també, que també ho arrossegava, deia que no però jo diria que sí, que ho tenia molt present. T em va dir, quina gràcia —sense ironia—, que mira, ha sigut “gràcies” a C.
Igual amb J i J, i M, que ens veiem molt de tard en tard. I diumenge C i M. Tot i el drama em va agradar molt que ens trobéssim.
Curiós —o graciós—, en algun moment de les converses d’aquests dies vam parlar d’aquelles famílies que quan algú cau malalt es presenten a l’hospital quaranta persones, o més, i no se’n van fins que no s’arregla la cosa. Vam dir que fins i tot en alguns casos plantaven campament i cuinaven i es quedaven allà dia i nit. No en fèiem crítica, al contrari, ens semblava gairebé exemplar —tot i que si allò ho fes tothom l’hospital, o els hospitals, esdevindrien un caos molt divertit. O entretingut.
Però dèiem això com si fos una curiositat, i nosaltres en algun moment del dia vam arribar a ser deu!, xerrant tots en rotllana, drets. O sigui que...
També curiós: diumenge allò era buit —potser una dotzena i mitja de persones a la sala d’espera— i ahir atapeït com un ou. Vam comentar: si ahir hi devia haver els mateixos malalts, no? En fi.
Torno al “takho”, que diuen.
