Hi havia una vegada un cavaller que es deia Peric i que hi veia doble i això li dificultava molt la feina i possiblement també li dificultaria escriure un improvisat, perquè encertar les tecles implica saber si la tecla bona és la de l’esquerra o la de la dreta. Jo, de moment, per si de cas, tiro per l’esquerra.
I ara m’ho miro una mica de cua d’ull i també hi veig doble, amb un sol ull, i per tant hi veig quàdruple. I és una llàstima no tenir més ulls per fer un experiment que podria titular-se “Un cavaller hi veia sèxtuple”. I ara vés a saber què ens faran els cercadors, si troben aquestes tres primeres lletres de sèxtuple. Potser consideraran que és una pàgina no apta per a canalla.
I és veritat. No és per a canalla. En realitat no és per a ningú, només és perquè el cavaller Peric es distregui una mica i a més de continuar veient-hi doble o quàdruple, que hem quedat que era quàdruple —a veure qui supera això, eh, eh?
Però això de la canalla m’ha portat al diari Ara, que sempre fa servir aquesta paraula per evitar nens i nenes, i no entenc per què no fa servir nens i nenes. Bueno, quan trobin que és massa llarg nenes i nenes, doncs que variïn, no? Que poden dir a més de canalla mainada, xicalla, i altres que hi ha però com que no miraré el diccionari de sinònims, perquè ho diuen les regles, doncs no el miro i ens quedem en aquestes.
Ara que ho penso jo diria que sobre aquest tema ja l’he tocat, però no sé si aquí o en els tòpics desemmascarats de l’altre bloc o què?
Ui, ara que me’n recordo, ahir a la nit vaig pensar que potser Marcel Proust va escriure A la recherche tot improvisant, gairebé sense parar, escrivint segons li sortia del magí? I llavors s’entendria, crec, com li va sortir tot plegat. Sí que se sap que estava tancat escrivint tot el dia i que només s’aturava per menjar i beure alguna cosa i desmenjar i desbeure. I així va anar tot. Escriure potser improvisant tota l’estona. Deu ser supercansat. I has de tenir moltes coses al cervell, esclar, i mínimament ordenades, i un cervell prodigiós, i una memòria gràfica acollonant —perdoneu si hi ha criatures, i mira, criatures, un altre sinònim del que dèiem abans—, i nousé, moltes més coses que tenia Proust. Quin paio més literàriament extraordinari. Però no m’estranyaria gens que bona part de la seva obra l’escrivís sense esquemes previs, tal com raja, i escrivint lletra rere lletra deixant-se portar.
Quina enveja, tu.
Després només queda corregir i posar aquest paràgraf aquí i aquell allà i potser tenir unes regles que vas canviant de dia en dia.
Tot això ho vaig pensar ahir a la nit, i molt més que ara no me’n recordo o no m’enrecordo com fan a l’Ara, promogut per l’A. Bueno, aquest és conegut, de manera que puc dir l’Albert, que som amics i vam parlar d’aquest tema fa poc. Jo també sóc partidari del m’enrecordo, però sempre amb l’opció de me’n recordo, que és l’oficial, i que cadascú triï. I d’aquest tema no sé per què em sona que ja em vam parlar. I ara això em recorda que Proust també es repetia. I ara haig o he de saltar de pàgina
perquè ho diuen les regles. I quan parlo de Proust o d’altres o de coses similars no és per comparar-m’hi, sinó que ho dic com a punt de referència i com a teoria o com a hipòtesi —això que deia que potser Proust va escriure improvisant, però encara que sigui una hipòtesi cada vegada ho veig més clar.
I ara no sé què més dir, perquè he fet un improvisat per veure si no treballant sinó fent una tonteria se n’anava —s’enanava, Albert? :-p —la vista doble però no s’envà. Que diver, s’envà. I aquí dalt he escrit un “si no - sinó” que suposo que és correcte però després quan hi penses comences a tremolar i no veus gens clara com hauria d’anar la cosa, perquè el Joan —com el trobo a faltar, llavors que en els seus últims mesos ens vèiem cada setmana— en va fer uns quants articles i jo en algunes de les coses que deia sobre el “sinó” em quedava perplex. En canvi, el “si no” em penso que el tinc força clar, el problema era el punt exacte, la frontera, en què aquest “si no” es convertia en “sino”, tot i que tu el continuaves veient com a condicional.
I ara ho deixo perquè segur que els improvisats no eren per escriure rotllos com aquest sinó coses més divertides o interessants o xorrades, amb perdó, o bestieses, a part que quan escrius rotllos com aquest d’aquí al damunt encara que improvisis el que vas dient evidentment baixes el ritme.
Però ara torno a recordar el Joan i m’emociona.
Ba, prou.
