Tinc un document al davant de no sé quantes pàgines i tot anava més o menys bé fins que de sobte —sempre em passa així, de sobte— m’he despertat, per sort amb les mans fora del teclat. Quan em passen aquestes coses —no sé com es diuen, hi ha cap doctor a la sala, m’ho van dir però no me’n recordo— no tinc ni idea si he estat clapat una estona o un segon. Jo diari que és més aviat un segon o dos, per les conseqüències que es produeixen quan tinc les mans sobre el teclat en aquell moment —és la majoria de vegades—, que no són conseqüències greus, un parell de línies de la mateixa lletra, una pàgina i mitja de salts de pàgina, etc. No és molt greu.
Total, que llavors m’he posat a contestar alguns correus que havia deixat per a més endavant, perquè així aprofito les primeres hores —hores, ha!— en què teòricament estàs més fresc per avançar en la feina.
Total —total ja ho he dit, o sigui que ara tocaria un “doncs bé”, o similar, però em penso que vam quedar que no ens importaven les repeticions de paraules i que no s’hi valia a dir passeu-me la redundància o perdoneu la redundància, etc.— doncs total, que aquesta empenta matutina —empenta, ha!— m’ha durat tres quarts. Bé, deunidó. Llavors m’he dit, va contesta uns quants correus. I ho he fet. I enmig d’un dels correus m’he quedat clapat —també un segon o dos, perquè les finestres que s’han obert només han sigut quinze o vint—, de manera que l’he acabat com he pogut i m’he dit, el pròxim l’has de fer més de pressa, com si fos un improvisat. No això no ho he dit, ha passat al mig, o quan començava, o no sé en quin moment ha estat que m’he adonat que estava fent un improvisat. Però aquell, com que era un improvisat amb destinatari, sí que l’he corregit amb cura.
Total, que l’he acabat i he tornat al banc de la correcció. I he aguantat una pàgina exacta. També uns segons, perquè només m’ha sortit unneeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee més o menys així, ni una línia sencera del word, no sé com quedarà al bloc, ara ho veurem.
Ara, us penseu que m’he eixorivit gaire, fent aquest improvisat? Us enganyeu, estic gairebé com al començament, sé que si m’hi poso duraré un paràgraf màxim. No sé què fer.
Aquest matí a l’autobús se m’ha acudit un poema ben bonic, però no us el puc explicar perquè és molt íntim, molt personal, molt pensant en una persona concreta que no us puc dir ni la inicial, de manera que deixem-ho en X. Ja ho veuràs, X.
Us ho prometo: mai se m’havia passat pel cap fer poemes, però de sobte des de fa poc em surten. No dic rodolins, dic poemes de debò. Em surten estrofes senceres sense buscar-les. Sempre havia pensat que els poemes eren un engavanyament absurd, que si volies escriure una cosa l’escrivies i punt, per què ficar-se en un esberginiar així —esberginiar me la subratlla, esclar, me l’acabo d’inventar. Doncs no, rectifico, de vegades et surten poemes, o almenys estrofes, sense buscar-les, i una estrofa en crida una altra, sense voler, no ho busques. He descobert, suposo, la sopa poètica d’all. Hi ha cap doctor a la sala, que sàpiga de sopes d’all amb més coses qu’all?
Bueno, no m’he despertat però avui sóc conscient d’haver dit una cosa bonica. Vull dir, que us he participat una descoberta bonica. Ja era hora, després de tants improvisats absurds. Hi continuaré pensant —en la sopa.
