Re, és posar-s’hi poca estona després del dinar i ja saps que tens tots els números per clapar-te i fer això, un improvisat. I el cas és que avui no tinc ni títol. Cosa que és bona, perquè és un dels punts importants que reclamen les normes dels improvisats, que s’obri el paper en blanc —és el que he fet fa pocs segons, potser un mitut, o més no ho sé, perquè no pots mirar l’hora si no és al final, que pots calcular quant has trigat a fer l’improvisat en el cas que t’hagis recordat de mirar en quin moment exacte has començat a escriure, més que res per no passar-se de temps, tot i que si es fa bé l’improvisat no hauria de durar més de deu minuts, tenint en compte que quan passes de pàgina ja has d’anar concloent la feina. I ara no sé de què parlava si no és dels improvisats.
Parlant d’improvisats, havia oblidat una regla que no és que sigui important, però jo l’he feta important, que és la dels salts de paràgraf, que, és curiós, és una regla que recordo sempre —altra cosa és que la compleixi. Calla, que ara penso que això ens passa sovint: complim amb més fidelitat les coses més intranscendents i ens oblidem de les més importants. No sé per què ens passa això, més ben dit, a mi em passa, als lectors o lectores no ho sé. Lectors o lectores, he dit, i sí, això em porta al tema
salto de paràgraf, que fa un moment ho he dit, lo del paràgraf, i deia no sé què de lectors o lectores, ah sí, que últimament procuro escriure, no el que és per a mi sinó el que és per a tercers, o fins i tot per a públic general, que pretensiós, com si jo tinguera o tingués públic general, tinguera o tingués, sí, perquè en català tenim les dues variants, no em digueu que no ho sabíeu, tinguera és com ho diuen per allà baix, als territoris de parla catalana on al català l’anomenen valencià, i no em sembla malament, com al català de l’Alguer se li diu alguerès i no passa res, mira, m’ha sortit un rodolí, o no, perquè les e em penso que són diferents, jo amb això de les es i les os tinc un problema i és que si parlo ho faig més o menys bé, vull dir que dic les es i les os que corresponen en cada cas però si m’aturo a pensar o algú em pregunta com es pronuncia tal cosa, doncs no em surt, m’haig d’esforçar molt, és absurd, fins i tot
salto, a partir d’ara direm salto en comptes de salto amb cognom, no sé què deia, el cas és que el salto em porta al Salto, que no sé ara si és una regió de l’Argentina o de l’Uruguai o d’on, però para per allà baix
i Salto o salto, que bonic, no sé què deia però no em puc aturar, és clar, l’altre deia vaig descobrir un esclar / és clar que no hi havia manera de resoldre’l, tu, tant podia funcionar amb l’un com amb l’altre, esclar o és clar, però si deies la frase amb l’un o amb l’altre ja has begut oli, no sé què deia perquè m’he entrebancat ara amb l’un i l’altre i no sé per on tirar, i quan no saps per on tirar t’atures i si t’atures t’entra la son, i això sí que està prohibit del tot quan fas improvisats, que t’entri la son fent-lo, perquè això vol dir que més que fer un improvisat has fet una mena de missatge absurd intercanviant impressions amb el núvol.
Salto i he passat de pàgina, la qual cosa vol dir que haig de començar a pensar en anar-me’n, i ara he ensopegat una de les coses més difícils de la llengua, que és detectar, que és això de pensar en anar-me’n que ha passat a ser
i ara m’he adormit de veritat fent un improvisat i per tant ho deixo perquè la cosa no té cap sentit
