dissabte, 11 d’octubre de 2014

Improvisat 171

Doncs sóc aquí al despatx treballant i clapant de manera alterna. I aquest era el títol, que ja tenia una mica abans d’obrir el word, és més, el tenia abans d’abans, perquè m’he dit, ja que estàs tan adormit per què no fas un improvisat sobre el perquè ets al despatx, i llavors això és una completa irregularitat. Però prometo que no he continuant rumiant, o sigui que a partir de la primera frase tot aquest rotllo que he fet després ja ha sigut improvisat.

I no sé per què explico tot això si una de les regles dels improvisats aconsella —en aquest cas aconsella i prou, no és que ho mani, que ja se sap, en molts casos et diuen t’aconsello però val més que facis allò, perquè si no segueixes el consell t’aniran malament les coses a partir d’aquell moment, el que t’ha donat el consell et mirarà d’una altra manera, però em penso que havia obert un guió d’incís de manera que el tanco, encara que sigui molt tard, perquè val més tard que mai, i havia dit que el tanco doncs el tanco—, apa, i com que no sé com anava abans del guió doncs ara no sé per on continuar, és clar.

No sé per on, no sé no sé, I don’t know what can I tell you more, i això és anglès macarrònic però quan improvises no et pots aturar a pensar com es diu correctament això, ja en tens prou amb l’aturada que suposen les k i les w i tal, que com que fas servir tan poc no recordes per on paren del teclat, i llavors t’has d’aturar un moment per fer-hi un cop d’ull, cop d’ull és una de les expressions més interessants que tenim al català, és fantàstica, i com aquesta n’hi ha milers, com en totes les llengües, suposo, fins i tot el japonès i sobretot el xinès, que tot va amb signes —el japonès no tot, però el xinès sí, i tanco guió després d’aquesta breu sessió d’erudisme, o d’erudicitat, o de com es digui, que ara no em surt, però dic que tanco i tanco—, i as usually m’he oblidat del que deia, i llavors això és un drama perquè oblidar-se de segons quines coses, jo per exemple trec el clauer de la butxaca, el clauer és com una bosseta d’imitació de cuiro que compro en una botiga que

buf, feia temps que no saltava paràgraf, però parlava de xinesos i no sé per què, i em fa l’efecte que aquest sigui un article sobre els xinesos o sobre els orientals, i és estrany perquè jo no en tinc ni idea de xinesos, amb prou feina en distingeixo els trets, m’hi he de fixar molts i, a més hi ha xinesos de segons quines parts de la xina que diries que són japonesos i no, són xinesos, bé xinesos o d’algun altre país de per allà a la vora, perquè de xinesos n’hi ha de tots els colors, gràcies a Déu todos son iguales a los ojos de Dios, de qué color es la piel de Dios i tot això, no sé si la recordeu, era un anunci de la Cocacola que cantava un grup... o al revés era un grup que cantava i la Cocacola els va contractar per fer un anunci, o una cosa així, que vés a saber

i avui només faig articles com botifarres, no articles no, volia dir paràgrafs i ara mateix faig el propòsit, saps què, de fer salt de paràgraf cada vegada que poso un punt i seguit, o sigui que en el pròxim punt i seguit faré això, salt de paràgraf, perquè jo quan faig un propòsit el compleixo sempre, es clar, sempre que me’n recordi, perquè quantes vegades fas un propòsit i l’oblides al cap d’un moment?

I això no sé si es pot considerar un punt i per tant punt i a part, com he dit, però un interrogant és un interrogant i té un puntet a sota, tot i que reconec humilment que aquest interrogant l’he posat adreede, no adrede no, a propòsit, o com es digui, i avui és un dia de propòsits i això és bo, no! era expressament, era expressament, quina bestiesa, he dit adrede i desprès no sé què, que les dues són castellanades, i això és per la maleïda diglòssia, que em penso que ja l'he esmentada unes quantes vegades per aquí i potser avui mateix, perquè ara us he de dir un secret, que és que a mig improvisat he hagut d’anar a fer un riu però no us podreu creure, fer un riu no em desperta gens ni mica, tampoc a la nit, però calla, que he dit fer un riu i cada vegada que ho sento o ho dic recordo sistemàticament M, que sempre deia, nosaltres fem un riu, no un rajolí ni una riera, no, un riu, i feia amb els braços un gest com d’amplària, i M es va morir i em sap tant de greu perquè ens estimàvem i de vegades havíem sortit amb la seva barqueta des de, des d’aquell lloc , que no us diré el nom perquè no vull donar pistes, i amb M i que es va morir i el lloc serien massa pistes i no en vull donar perquè no vull donar dades personals ni aquí ni fora de l’estricte àmbit familiar, he dit i em penso que per avui o per ara ja n’hi ha prou

i salto de paràgraf només per tornar a dir que m’acomiado i per fer-vos veure que de vegades faig cas de les regles, pobres regles, és una de les regles que recordo quan improviso i no hi ha manera, ah sí una altra que recordo sempre és la d’entrar aquí, és una manera de dir-ho, entrar aquí, i ja m’he perdut però em penso que deia que adéu doncs adéu

siau, que no ho dic gairebé mai perquè sona com antic, però és bonic, i mira antic i bonic, però adéu, que ja fa estona que prou