dijous, 18 de desembre del 2014

Improvisat 198

Aquest matí quan venia al despatx he pensat que quan hagués de fer un improvisat parlaria de tal cosa i com és habitual se m’ha oblidat. O sigui, no sé què dir, només sé que haig d’escriure, i ja vaig dir que prefereixo escriure haig d’escriure i no he d’escriure, perquè haig d’escriure no ho escriu ni ho diu gairebé ningú. Faig un cop d’ull enrere i veig que no es deu entendre res sense cometes, però no sé si es pot fer un cop d’ull enrere, ni menys per posar cometes, d’acord amb les Primeres Regles que vam rescatar fa poc, però ho he fet i ja està, i almenys avui estic una mica tip de les Regles del Primers Pares i de tota aquesta història.

—Nen, hauries de parlar amb més respecte.

Té raó l’àvia. Cal tenir respecte als nostres avantpassats, i més en aquest cas, que són els sostenidors de tota una estructura de la qual depenen moltes famílies, o almenys moltes lletres, i des de fa mooooolt de temps, últimament estic agafant afició a posar moltes oooo quan escric moooolt, i aquí sí que deveu veure què és bastant diferent escriure aquestes coses amb cometes o amb sense hehe, amb sense, perquè aquí dalt anava amb cometes i ara no torno enrere perquè em fa mandra. Ahir em va passar una cosa..., és una bestiesa, però és que no sé què dir. Em va passar que jo normalment per substituir els punts de llibres —i ara això em portaria a un altre tema, o a dos temes, un l’afició de N de fer coŀlecció de punts de llibre i l’altre una cosa que em va passar ahir mateix amb un punt de llibre, quan llegia un llibre menudet de S, però recupero el fil i explico la bestiesa que he dit dels punts de llibre, i és que jo en els words que escric o que tradueixo o que corregeixo o que no sé què més es pot fer amb un word, doncs, el que faig és posar-hi un 00000, és a dir, cinc zeros, de manera que l’endemà o quan sigui que reprenc la lectura, la correcció, la traducció o el que sigui busco el 00000 l’esborro i ja està. Doncs aquesta tonteria no sé per què l’explicava, però era a propòsit d’alguna cosa.

O sigui, he dit que això dels punts de llibre em portava a pensar en dues coses, una la de l’afecció de N que no dóna més de si, i l’altra ja no me’n recordo i ara no penso contravenir, o no, les regles primigènies i anar a mirar què era, si és que ho he escrit, que em penso que no ho he escrit perquè si no me’n recordaria, o no, i llavors tirar enrere seria contravenir etcètera i a més a més fer el ridícul, i això del ridícul em fa pensar en una altra cosa però per explicar-ho m’hi entretindria massa a rumiar com ho haig d’explicar i això no està bé.

Ja ho veieu, estic fent un improvisat amb una mica de cara i ulls, vull dir que no és tan caòtic i voldria tractar sobre una qüestió, el problema és que quan m’ha caigut el cap damunt el teclat (cap-teclat) no tenia cap qüestió per tractar, i si t’atures gaire a obrir el word un cop que t’ha caigut el cap damunt el teclat per rumiar sobre què escriuràs i mantenir un cert fil conductor llavors et torna a caure al cap, però calla, però això del fil, i agafat pels cabells, ho reconec —i els cabells són fils, també, de manera que podríem continuar per aquí, però almenys avui hem de respectar el que dèiem que seguiríem un cert fil argumental, de manera que torno al fil conductor, hehe—, el fil em porta a les obres que fan pertot, que enterren cables d’un gruix tremendo amunt i avall, i el que volia dir és que em meravella el prodigi d’organització que permet que vehicles i vianants, fent més o menys volta i amb més o menys espai per passar, puguin fer els recorreguts habituals. Ja dic que més o menys. Però em sembla espectacular, i això ho deu haver fet un equip d’enginyeria d’aquests que tenen l’especialitat d’organització, no sé si ho sabíeu, jo sí, perquè una de les meves primeres feines quan vaig tornar a Catalunya dels meus viatges pel món, i ara ens hi podríem estendre, esclar, però continuem, una de les primeres feines —no la primera aquí, ni de lluny, però ara em refereixo als primers anys en general, que agafava de tot—, una de les primeres feines, hi torno i a veure si ara me’n surto, va ser escriure la introducció, o sigui el rotllo inicial, d’una tesi o projecte o com se digui d’enginyeria, i li van posar la màxima nota, de manera que jo vaig estar content, i l’ell/a també, esclar. I això no ho dic perquè aquesta persona hagi de dimitir de res, sinó perquè m’alegra que hagi fet el que volia fer a la vida i que hagi arribat allà on volia arribar. Jo cada vegada que en sento parlar m’alegro, ves per on. I ara ha sortit un “ves” que de vegades tinc tendència a escriure amb accent i és que sovint no sé quan és l’ún i quan és l’altre, quan és el de veure (amb) i quan el d’anar (sense), no, al revés, ho veieu?, sempre m’equivoco a la primera.

I tallo ja, que encara se me n’anirà el matí i a més ja s’ha acabat el temps previst per a l’improvisat, que no sé si sabíeu que està establert, ara anava a dir taxat, no, taxat és una altra cosa, establert. I a més hem saltat de pàgina fa estona.