dimecres, 11 de febrer del 2015

Improvisat 216

Es pot dormir mentre et cremen les orelles? Sí, es pot dormir. Profundament? Sí, profundament. I podríem continuar l’examen. El cas és que la cremor de les orelles s’ha estès per tot el cos i mira, això sí, ahir em pelava de fred i avui aquest punt el porto bastant bé. No tinc fred, vull dir. M’he pogut treure la manta de damunt la mà del ratolí. No se us congela la mà del ratolí, amb els dits separadets? Ara no vull crear pànic, però a mi sí. I ja tinc els Reis de l’any que ve: uns guantets per a la mà del ratolí.

I què més. Perquè de moment deunidó. Ara penso que avui potser estic més calentó perquè aquest matí m’he halat un tall de pizza del sopar. No puc evitar-ho. Si obro la nevera i hi ha alguna resta del sopar compatible amb un disseny més o menys civilitzat de l’esmorzar tal com l’entenem per aquestes latituds —vull dir, també hi havia crema de pastanaga, que ahir en vaig fer massa, però la deixaré per a una altra cosa, l’aprofitarem, segur, però no per esmorzar, si pot ser—, doncs aquella menja se’n va cap avall. Però hi ha un problema. Que el que em penso que és cap avall ara no sempre és cap avall, ara es pot quedar a mitja baixada o a dalt de tot, com aquells esquiadors que han de llançar-se per primer cop per una pista negra. No sé si són negres, ara. Negra és la que està prohibida? En fi, és igual, ara no parlarem d’esquí, entre altres coses perquè no en tinc ni idea, hi vaig anar dues o tres vegades i... Prou esquí.

Doncs el que deia. Que a l’hora grisa i brumosa, o com es digui, que ara em subratlla brumosa, bromerenca?, tampoc, no ho sé, volia dir allò que el dia encara no és dia del tot, i les neurones tampoc acaben de ser neurones, doncs, et fiques el tall de pizza endins just en el moment que t’adones que el teu tall de pizza d’ahir el vas prendre amb moltes precaucions i barrejat amb moltes porqueries. Perquè no t’agrada la pizza? No, no precisament. Perquè la pizza fa bola, i tot el que faci bola, malament. I avui, apa, un tall de pizza. Sort que no era gaire gros, uns 45 graus, potser menys, posem-n’hi 35. Llavors, clar, corrents amb les serradures i els alvocats i els altres productes baixadors.

Prou baixadors. Què més. Boirosa, abans volia dir boirosa, que no em sortia. Això.

Aquesta tarda haig de veure l’A, que no llegeix això i per tant en puc parlar amb llibertat, i no sé què dir-li, i mira que és important. Vull dir, sé què dir-li, però no com. Escrivint-ho aquí tampoc no se m’acudirà res, i si se m’acut tampoc no ho explicaria, perquè el tema és delicat, de manera que no sé què faig escrivint això.

Improvisar ja ho té, això, que escrius coses que no toquen. Sempre amb el fre de mà posat, sempre. El fre de mà no me’l trec ni per anar a dormir. De manera que no hi ha perill. No diré més coses del compte. Espero.

Tinc un llibre aquí al costat, a un metre, que ja fa temps que hi és. Sé què n’haig de fer i no hi ha manera. Em fa mandra, vet-ho aquí. Quan és un llibre gruixut i l’has de portar a ca l’estanquer que te’l pesi i et doni un sobre i un segell i saps que tot plegat et costarà una pasta perquè el llibre pesa, dius, saps què, ja el portaré jo quan hi vagi. I no hi vas mai o quan hi vas no hi penses. I així van passant els mesos.

Tinc un problema seriós de recordar les coses en el moment que les haig de recordar. Per exemple, aquesta tarda haig d’anar a veure A. Me’n recordaré en el moment exacte que hi haig d’anar? Ho dubto. Bueno, ara que ho he escrit potser sí, perquè ja serà com un repte que se’m menjarà el coco, però normalment per molts papers i per molts recordatoris que deixis enganxats a la nevera, al final els veus quan arribes a fer el sopar i ja ha passat tot. I dius: amb una agenda de pampallugues ho arreglaria? Potser sí. Però em quedo en aquesta pregunta i aquesta resposta. De moment no em demaneu més, que ja he comprat un mòbil. Ara el pas següent serà dir el número a algú. No, és broma, ja l’he dit a tres persones, però és veritat que reservo el mòbil per a les vegades en què aquest últim any l’he necessitat de veritat, que han estat quatre vegades. Considero necessitar-lo de veritat quan el fet de no tenir-ne perjudica altres persones, quan em perjudica a mi no em fa res, ja m’hi conformo, és un preu que pago de gust.

Bé, tornem-hi.