Constato que vaig lent. Però no penso escriure sobre això perquè els improvisats no són o no han de ser un mocador per eixugar-se llàgrimes ni una espatlla on amagar el rostre i plorar. Aquestes dues coses anteriors les he escrit, ho confesso, per evitar els castellanismes que em venien al cap. Prefereixo inventar que estrafer la llengua, pobreta.
Un cap de setmana galdós. Però tampoc penso escriure sobre això perquè havíem quedat que aquí no faríem redaccions escolars sobre què vas fer ahir.
Un dia penós, avui. Tampoc, això no és un diari.
Llavors, ja no sé què més puc dir. Hauria de tenir temes... anava a escriure per un tub, perquè la diglòssia ens mata, o almenys em mata a mi, i això de em mata no sé si... Hauria de tenir temes que em sortissin per les butxaques, em penso que era una cosa així com es deia. Haig de llegir el llibre d’en Pau Vidal, el del catañol, que no l’he llegit perquè em va semblar molt bàsic, massa —ara no vull treure el cap per a la foto, però encara hi ha gent que està pitjor, diguem-ho així. Per tant, potser hauria d’escriure un llibre. Però no l’escriuré perquè seria per a quatre gats. I jo ja tinc prou feina amb el meu, de gat —en sentit figurat (odio els gats, per bonics que siguin, que ho són; els gossos, en canvi, la majoria sí que m’agraden, i per descomptat m’estimo més un petaner que un gosset d’aquests bufetada, no sé com dir-ne, regalet de Nadal).
Torno a veure als diaris que posen Déu, personatge, amb minúscula. No ho entenc. Ja ho vaig escriure. Això no és ateisme, és un antiteisme tan militant que nega la majúscula a un personatge simplement perquè no hi creu i/o vol fer proselitisme d’això. Difícil d’entendre, lingüísticament inacceptable. Déu, hi cregueu o no, penseu o no que existeix, es mereix tanta o més majúscula que, no ho sé, Buda, o Superman, o Homer Simpson, o Zeus o... No ho entenc, de debò. La gent que fa això pensa que escriure déu els fa més moderns, o no els compromet tant, o...?
No és que m’emprenyi el tema, simplement m’admira. I em fa pensar que al capdavall deuen tenir creences o prevencions que estan per damunt de les normes de la llengua. Senyores i senyors, els noms propis porten majúscula. I “Déu”, si no porta article o algun altre determinant (el déu, un déu, aquest déu...) va amb majúscula. Em direu, i deessa, eh?, eh?, tu que ets tan partidari de les igualtats? Us diré, amics i amigues, que caldrà posar deessa amb majúscula quan sapiguem a quina deessa ens referim. Si diem: gràcies a Deessa, avui és dilluns, ningú no sabrà qui és aquesta deessa. Si diem: gràcies a Déu, avui és dilluns —ehem, és un exemple— sabem que estem parlant del déu dels cristians, el déu del nostre àmbit proper, aquell déu que no cal especificar res perquè tothom sap a qui ens referim —i sóc conscient que aquesta frase no deu haver quedat bé.
I mira, és dilluns i dels del punt de vista lingüístic ja hem fet una bona tasca, que és aclarir una cosa que em deixa una mica perplex quan la veig. I de vegades m’hi entretinc, a pensar si és possible aquella minúscula en aquell context onte l’he vist —ara m’ha vingut de gust escriure aquest onte, mira, perquè als improvisats no cal seguir tant les regles gramaticals, seria un dels contextos on si em trobés un déu amb minúscula no em preocuparia ni un dècima de segon.
D’on ve aquest “onte”? És com allò de “an” o “en” que se’ns fica en alguna frase... que ara, com és natural, no me’n ve cap al cap.
Ho rumiaré i a veure si el pròxim improvisat em surt alguna cosa sobre això, si és que me’n recordo, perquè la regla principal dels improvisats és que no pots tenir rumiat el que diràs sobre un tema. Pots tenir el tema previst, això sí, i pots entretenir-te tot l’improvisat en aquell tema, o pots deixar-te anar, pots fer més coses, però no s’hi val a tenir-lo prèviament preparat, perquè llavors ja no seria un improvisat, seria un article, ni que fos en forma d’esborrany.
Apa.
