De vegades se m’acut alguna idea, ni que sigui una frase, quan obro aquesta pàgina de word en la qual començo a escriure parides a veure si em desvetllo. Però avui no se m’ha acudit res. Només aquesta parida. Bueno. O sigui, és com un word que es mossega el word, no sé com dir-ho. Ho dic així per no repetir allò del peix, que està molt suat.
Suposo que en aquests improvisats em dec repetir més que els pebrots farcits, que ara els que recordo amb delit són els de L que em feien a cal M, que aquells no es repetien. Potser hauria de dir cal A —o ca l’A, ara no sé com s’ha d’escriure, jo diria que va bé de les dues maneres, és una de les paraules que podem escriure de més maneres sense que deixi de ser sempre la mateixa: can, cal, ca l’, ca n’, casa, cals, cans i no sé si n’hi ha més, ara he estat a punt d’escriure etc. però quan poses etc en aquestes circumstàncies vol dir que no se te n’acut cap més i segurament no en queda cap més, però llavors hi poses això com si haguessis fet una relació casual. En fi, com som.
Puc dir com som, en aquestes circumstàncies? Vull dir, puc incloure tota la humanitat en un com som com aquests d’aquí dalt? Jo crec que sí. Em fa l’efecte que ho fem tothom, no hi ha gent que no ho faci. O potser sí, potser ara sóc injust i hi ha gent que sí que quan acaben de fer una relació diuen: i no se m’acudeix res més, i ja està, amb naturalitat. Però la tendència general és a posar un etc o uns punts suspensius, que volen dir el mateix. Ja que hi som: volen dir el mateix, així que feu el favor de no posar uns punts suspensius i després un etc, o al revés.
No sé per on anava. Sí, pels pebrots farcits. No sé com s’ho feia, la mare de l’A i de M, però eren per tornar-hi, i jo hi tornava. Primer, els pebrots eren fins com làmines. Com làmines fines, vull dir. O primes, que hi ha un paio que s’enfadava l’altre dia perquè a TV3 havien dit que una noia o una dona tenia les celles fines, i es veu que per ell en català les celles fines havien de ser primes. O no sé què volia, està una mica obsedit amb TV3, pobre noi. O pobre home, no sé l’edat que té. O sigui, eren pebrots, vermells, eh?, d’aquells tan escalivats que gairebé se’t desfan a la boca, però no es poden desfer, perquè si es desfan no els pots farcir. Bé, el cas és que els pebrots només feien la funció de farcidor. I què hi havia, a dins? No me’n recordo. Però era glòria. El cas és que a mi, que el plat, en teoria, no m’entusiasma, me’ls menjava com si res. Però t’havies d’aturar al segon màxim, perquè eren fets per anar a la guerra, suposo, eren pebrots farcits de combat, un farciment d’upa. Una cosa increïble. No vull dir pesats, eh?, no, vull dir sòlids, allà, en aquella casa que recordaré tota la vida, segur, una casa on em van acollir tan bé... ah, no, que ara confonc la casa on em donaven de menjar amb la casa on em donaven llit. Un pobre estudiant que si no havia de dormir en un sofanet els dies que tenia sort, i els dies que no en tenia al terra, amb una manta i un coixí —un dels del sofanet– com a capçal. No entenc com dormia, i envoltat de pols. O potser no dormia. No me’n recordo, però em penso que no dormia i només esperava que es fes de dia. Tot i que el pitjor era llevar-se i dutxar-se, els hiverns de L eren terribles. En fi, quan ets jove ho aguantes tot. No entenc com però ho aguantes. Feia poc que s’havia mort aquell home, la lucecita del Pardo, i jo corria món. Però era bon noi —jo, no la lucecita—, em portava bé.
No sé com he anat a parar als pebrots. Si no m’agraden! Però aquells sí. Ara, la mare de l’A i de M deu ser morta, pobra. Curiós, recordo perfectament la seva cara —l’A tenia la mateixa, exactament— i no recordo gens, però gens, la cara del pare de l’A. Serà possible? Re. I mira que la dona devia fer altres plats, també, però jo recordo aquest. Potser perquè em va desbloquejar una barrera. A mi no m’agradaven els pebrots —sobretot si no estaven farcits, hehe—, tot i que en menjava quan tocava, però fent sacrifici, i és allò que penses que mai t’agradaran i que mai en menjaràs de gust, i llavors vaig descobrir que hi havia pebrots que sí que m’agradaven. O sigui, no diguis mai d’aquests pebrots no en menjaré. O com sigui.
Ja he saltat de pàgina.
