Hola, sóc jo, bon dia i bona hora i tal. No sé què fer, estic desesperat, passen les hores i la feina no avança. Tampoc em distrec llegint, m’he clapat fins i tot llegint el manifest de T en què reclama que els traductors paguem per treballar, ja que fins ara hem viscut massa bé. Té raó, però tampoc calia dir-ho en veu alta, no sé per què ens ha descobert el xollo. No hi ha ningú que visqui com nosaltres, és veritat, tan ben pagats i tal. I el manifest va en aquest pla, té gràcia perquè ho explica molt ben explicat, però m’he clapat. O sigui que no hi ha res a fer.
I vinc aquí i sé que no servirà de res, que em claparé just després o fins i tot durant, perquè se m’acluquen els ulls faci el que faci, és una força sobrehumana, ja es veia venir, a més, perquè la nit ha estat d’upa. I encara gràcies que no he agafat refredat, que ahir semblava que m’hi abocava de pet, doncs no, això s’ha superat, o m’ho sembla, perquè encara en queden restes, sobretot per per per, bueno, no cal donar detalls, que si no això semblarà una redacció d’escola, ni això, redacció de comuna, us enrecordeu de les comunes, no vull dir les comunes que són el que després es va dir lavabos o vàters o serveis o, com em van preguntar l’altre dia, banys —saps on és el bany?, així, tu—, doncs, no, no aquestes comunes diguem-ne escatològiques, sinó les comunes en el sentit de llocs per viure però una mica com els okupes d’ara però em cases més o menys normals, simplement amb gent no convencional, o sigui, cadascú fil del seu pare i de la seva mare. Doncs no, jo no vaig viure mai en cap comuna d’aquelles —encara n’hi ha?—, però sí en cases similars que no es poden dir comuna perquè érem gent, jove, això sí, però molt d’ordre, bé, no sé com explicar-ho. I deixo això, que no m’agrada el tema.
Què més. Que ara he begut aigua. Per què he begut aigua? Perquè em venia de gust, però sobretot per guanyar unes dècimes de segon. Ha servit d’alguna cosa? No, no ha servit de res, no se m’acut res. I llavors què faràs? No ho sé, estic desesperat, miraré al Google fórmules de suïc... no, això ni de broma, no s’han de fer bromes sobre aquest tema, jo ho tinc claríssim, bromes ni una, perquè les bromes les carrega el dallò. I llavors què? NO HO SÉ, ET DIC QUE NO HO SÉ, NO SÉ QUÈ FER. Bueno, ja m’he esbravat, les majúscules són per esbravar-se, les majúscules en tipografia volen dir normalment crits, o sigui que he cridat, de manera que la vostra actitud quan he cridat, ja m’ho imagino, ha estat fer veure que us eixordava, i eixordar no em digueu que no és una paraula bonica, eixordar. Doncs que us eixordava, i serràveu les dents, i us posàveu les mans obertes a les orelles, i fèieu ulls xinesos. Aquesta és la manera tradicional de dir sense paraules, tio, o tia, crides molt, que de vegades passa amb la gent justament sorda, que criden sense adonar-se’n, potser els sords sords no ho fan però els que estan sords ara sí ara no, sí que els passa, que quan no se senten a ells mateixos, i sobretot si tenen bona veu, doncs criden i t’eixorden, i ja hem dit que eixordar era un bon verb, de manera que per aquí ja no puc dir res més.
Però mira, estic content, un paràgraf més, però ho tinc clar, eh, quan m’aturi ho deixo, el que no té sentit és fer un improvisat per fer un improvisat, o sigui, no he vingut aquí a fer improvisats sinó a devetllar-me, que quedi clar, perquè de vegades ens passa, que fem una cosa com a mitjà per aconseguir-ne una altra, i ara no em ve cap exemple, però segur que a vosaltres sí, perquè sou molt inteŀligents, més que jo segur, i llavors fem aquella cosa i aquella cosa que fem per aconseguir-ne una altra si ens descuidem es pot convertir en una mena de deure, en una cosa que hem de fer com sigui, i no, amiguets, amiguetes, això no va així, si faig un improvisat és per desvetllar-me, i m’esforço per no aturar el teclat però és per això, per veure si aconsegueixo despertar neurones, però no per escriure i prou. De manera que si no funciona ho deixo, que ja ho he fet alguna vegada, i per això tinc un temps límit per fer l’aturat, vull dir l’improvisat, —en què devia estar pensant, grrrr— que ara que m’hi fixo ja s’acosta, concretament falten tres minuts, però tampoc cal esgotar el temps, perquè repeteixo que fer l’improvisat, no, no cal repetir-ho, ja ho he dit, no vull fer-me pesat. Vinga.
