Crec que he aguantat bastants dies sense venir a veure’l, Dr. Improvisat, no sé si va ser dilluns l’últim dia. Ja veu que les seves pastilles han anat bé. Que quines pastilles? No em va receptar unes pastilles? Doncs no ho sé, escolti, jo he pres alguna cosa que m’ha anat bé, almenys contra els mocs, que últimament era una cataracta. Sí, ja ho sé, els mocs no tenen res a veure amb la son, però tot ajuda. Em direu que això és absurd, però hem arrencat d’aquesta manera i ara suposo que ja no hi ha res a fer: mocs, un psiquiatre, o vés a saber quina mena de doctor, i una torrada de ca l’ample. És el que hi ha.
Què més puc dir? Poca cosa, la veritat, no tinc res a dir. Molts cops quan vinc aquí a fer un improvisat és perquè he esgotat tots els recursos de la imaginació, de la memòria i de la inventiva. Ja no sé què més fer per mantenir el cos dret i que no caigui al terra. O que no em desllorigui de costat, ara no sé exactament què vol dir desllorigar, però suposo que hi va bé. Volia dir trencar-me, sigui la columna o sigui el braç, que ja el tinc prou fumut. El braç dret, sí. Es veu que està cansadet de treballar, pobret, quan no fot ni brot més que de tant en tant. Llavors li foto canya, perquè normalment quan hi ha feina hi ha pressa, però no n’hi ha per tant, coi, i ara se’m queixa, ai, em fa mal, nene pupa, jo és que li trencaria la cara, a aquest braç, idioooota, de què vas, tio, què t’has cregut amb aquestes manies, si has de pencar penques, i a creure, eh? Ni una mala cara.
Però si m’adormo puc caure. Ja procuro estar lluny de tota mena de llits i de sofàs, per això vinc al despatx, que quan vaig començar a venir, quan vaig veure com era aquest despatx de sobri, de seguida vaig tenir la temptació de portar-hi un sofà, però sort que no ho vaig fer, perquè ara em passaria tot el dia aclofat al sofà i pesant figues. Soooort que no vaig portar cap sofà. Si l’hagués portat ara el que em faria mal no seria el braç sinó la ratlla del trasero, de les hores que passaria planxant-la. És veritat que a la cadira també planxes ratlla, però a la cadira et bellugues, de tant en tant t’aixeques, vas al lavabo a omplir la cantimplora o a canviar l’aigua de les olives, en fi, fas coses, però al sofà? Buenooo, al sofà seria un no parar, fins i tot hi hauria portat una tele, per estar al dia, com se sol dir, i en comptes d’estar al dia t’enxufes la Maria Rosa o com es diguin els programes aquells que fan al matí, vull dir els de safareig total.
Bueno. Què més. Que no aconsegueixo avançar, vull dir, que ha sigut canviar de paràgraf i per pot tinc una luxació de parpelles, de tan de pressa com han caigut. De manera que no avancem. Què podria fer? Què podria dir? Què podria explicar? Quines preguntes podria fer més aquí, ara, per continuar escrivint i no haver de deixar-ho sense completar la teràpia. Perquè se suposa que la teràpia antimorfeu d’un improvisat no es pot considerar completa fins que has omplert almenys un full de word. Que són diferents, esclar, si estan fets amb una lletra o una altra, amb un espaiat o amb un altre —aquest d’ara em sembla més alt que el normal, no sé què ho fa que obris un word i de vegades surt una lletra i un estil i de vegades un altre, el que em sembla que sí que és sempre igual és el cos 12, i suposo que amb això ja compleixo. Però el cas és que deia que la teràpia no es completa fins que no arribes al final de la pàgina o lògicament fins que arribes als vint minuts de límit, que això sí que ho haig de complir peti que peti, i a més haig de tallar abans, perquè els vint minuts inclouen el temps de penjar l’article, però ha saltat de pàgina, me’n vaig, un altre improvisat fracassat.
