Podríem fer un concurs de tancar ulls tot el dia i guanyaria. Deixant de banda els que tinguin malalties relacionades amb els ulls. O sigui, que se’t tanquin els ulls. Ara no sé si m’he ficat en un embolic d’aquells políticament incorrectes. No sé si us hi heu fixat però estem envoltats de perills políticament incorrectes. Jo vaig amb peus de plom, sobretot quan puc mantenir una estona els ulls oberts. Perquè és això, has d’anar amb els ulls oberts. Molt oberts. Perquè si no passa allò que en diuen “que t’ha traït el subconscient”, que per mi és una frase trampa. Molts cops no t’ha traït cap subconscient, no és el teu pensament, ni de fons, ni inconscient, ni res. Simplement, t’has equivocat. Però com que hem assumit que ens ha traït el subconscient doncs ja està, ja quedes marcat. Jo com que sóc bastant disciplinat no em sol passar gaire, gràcies a Déu. Bé, això no és gràcies a Déu, és una frase i ja està, perquè si això és gràcies a Déu voldria dir que tot és gràcies a Déu, que ben pensat suposo que és el que es vol dir, sí, ja m’està bé, mira.
Esclar que és clar que a molta gent se’ls veu de lluny només quan diuen un parell de coses, i ara veig que m’ha sortit —d’esma, us ho prometo— un “esclar que és clar” que trobo preciós i que suposo que hauria de rumiar-hi, perquè deu tenir sentit, encara que no ho sé, això només ho sabré quan hi hagi rumiat, el cas és que ha sortit així, i hauríem de fer servir més el verb eixir, que mira que és bonic, i no sempre sortir sortir sortir, que a molts valencians els sona malament perquè només l’utilitzen quan es refereixen a coses que surten amb força, com ara un raig d’aigua que surt de la font o de la mànega o de l’aixeta, però no amb tanta amplitud com fem per aquí dalt, i ara que parlem d’aquí dalt i allà baix recordo allò... re, truquen a la porta i això vol dir que ja em distrauré d’alguna altra manera, deixem-ho aquí.
divendres, 8 de juliol del 2016
dijous, 30 de juny del 2016
Improvisat 335
Podríem empescar-nos un títol: articles amb els ulls clucs. Perquè us asseguro que quan m’hi poso tinc els ulls clucs. O sigui, no els puc obrir. El fet de tenir el full en blanc fa que els obri una miqueta, i amb aquesta miqueta començo a teclejar sense equivocar-me a cada tecla, que això de vegades em passa perquè els ulls no s’acaben d’obrir, o em tremolen les mans, que és un altre dels efectes especials dels còctels, etc. Em fa l’efecte que ja ho he explicat.
Un altre títol podria ser aquest: Pregunta’m si hi ha res que no he explicat. I llavors fer una mena de consultori de la señorita Pepis. No, el consultori era una altra però ara no me’n recordo, la señorita Pepis feia joguines em penso que per a nenes, ara estaria tot molt mal vist, suposo, però com es deia el consultori?, per favor, si va durar mil anys i encara fa poc se’n parlava, de qui feia les cartes, de qui en feia la veu a la ràdio, etc. Era una mena de cosa horrorosa que quan la senties demanaves per donar-te de baixa. De la humanitat, en general, no podia ser que la humanitat fos així. Però després comproves que tantes coses que quan te les expliquen per primera vegada dius quin fàstic, o directament ecs, no sols existeixen sinó que tenen molt bona salut. I ara mateix continuen existint, no us penseu, sí, és així, no dissimuleu, les coses continuen si fa no fa com eren en l’època dels nostres pares i avis, només que ara posem l’accent en uns aspectes i els pares i avis els posaven en altres punts, però el mite de l’evolució sempre a millor és això, un mite, no, no ho sé, potser sí que millorem, però jo diria que hi ha altres coses que no només no millorem sinó que, i ara he escrit un “no només no” que no crec que existeixi en cap altre idioma, o sí, de vegades ens pensem que som únics en això o allò, i pot ser que ens referim a cadascú de nosaltres, o a casa nostra, o al país, o a la llengua, com en aquest cas, i no som ni mitja merda, amb perdó, que això no s’ha de dir, però és veritat, que ens ho creiem molt i a l’hora de la veritat
Però faig un punt i a part perquè després, quan acabo d’escriure veig que m’ha quedat una botifarra que ni jo mateix, si un dia em poso a llegir això, que voldria dir que estic molt desesperat, perquè posar-se a llegir articles improvisats que has fet tu mateix en moments de crisi somnolenta, o somnífera, o somiadora, o plena de somni, em penso que no és cap de les anteriors, com en els tests, tu “cap de les anteriors”, és la meva resposta preferida.
Canvio de paràgraf que ja em tornava a passar el mateix, és que és normal, t’enrotlles, escrius, vas fent, tralarà, tralarilo, tu vas treballant, és una manera de dir, o sigui, vas escrivint bestieses, el primer que et ve el magí, i dic el magí perquè s’ha de dir alguna manera, a lo millor hauria de dir el primer que em passa pe... eeeeep!, on anaves, Peric, que això no pot ser!, que no ho veus, que no pot ser?, pam-pam al culet, vam dir que els improvisats serien nets i polits, blancs com la llet, com la llet blanca, que n’hi ha que no és tan blanca, ara no em feu dir quina, la d’ametlles, per exemple, no és blanca banca, i si posem el blanc de la llet de vaca en un mostrari pantone veurem que no és blanca ni de broma, o sigui, blanc, blanc, quan dius blanc has de pensar amb què ho compares, si ho compares amb la neu tampoc és blanca blanca, és un blanc blavós, si és acabada de caure, i encara segur que pot ser d’un blanc diferent si és aquí o és allà, i fixeu-vos que no parlo de la neu trepitjada, que ja no és que sigui blanca, és que és una tonteria parlar de la neu trepitjada si estàs parlant de blanc, o sigui que deixem-ho.
I no sé què més podria dir, però serà poc perquè jo diria que estem a punt a punt d’acabar la pàgina, el temps no, de temps avui anem molt bé, tot i que he començat una mica dubitatiu, perquè no avançava, no tenia res al cap —al cap, al cap, hem quedat que era al cap—, i ara ha canviat de pàgina el word, de manera que és el moment de deixar-ho, i en total hi he estat 14 minuts, bé.
Un altre títol podria ser aquest: Pregunta’m si hi ha res que no he explicat. I llavors fer una mena de consultori de la señorita Pepis. No, el consultori era una altra però ara no me’n recordo, la señorita Pepis feia joguines em penso que per a nenes, ara estaria tot molt mal vist, suposo, però com es deia el consultori?, per favor, si va durar mil anys i encara fa poc se’n parlava, de qui feia les cartes, de qui en feia la veu a la ràdio, etc. Era una mena de cosa horrorosa que quan la senties demanaves per donar-te de baixa. De la humanitat, en general, no podia ser que la humanitat fos així. Però després comproves que tantes coses que quan te les expliquen per primera vegada dius quin fàstic, o directament ecs, no sols existeixen sinó que tenen molt bona salut. I ara mateix continuen existint, no us penseu, sí, és així, no dissimuleu, les coses continuen si fa no fa com eren en l’època dels nostres pares i avis, només que ara posem l’accent en uns aspectes i els pares i avis els posaven en altres punts, però el mite de l’evolució sempre a millor és això, un mite, no, no ho sé, potser sí que millorem, però jo diria que hi ha altres coses que no només no millorem sinó que, i ara he escrit un “no només no” que no crec que existeixi en cap altre idioma, o sí, de vegades ens pensem que som únics en això o allò, i pot ser que ens referim a cadascú de nosaltres, o a casa nostra, o al país, o a la llengua, com en aquest cas, i no som ni mitja merda, amb perdó, que això no s’ha de dir, però és veritat, que ens ho creiem molt i a l’hora de la veritat
Però faig un punt i a part perquè després, quan acabo d’escriure veig que m’ha quedat una botifarra que ni jo mateix, si un dia em poso a llegir això, que voldria dir que estic molt desesperat, perquè posar-se a llegir articles improvisats que has fet tu mateix en moments de crisi somnolenta, o somnífera, o somiadora, o plena de somni, em penso que no és cap de les anteriors, com en els tests, tu “cap de les anteriors”, és la meva resposta preferida.
Canvio de paràgraf que ja em tornava a passar el mateix, és que és normal, t’enrotlles, escrius, vas fent, tralarà, tralarilo, tu vas treballant, és una manera de dir, o sigui, vas escrivint bestieses, el primer que et ve el magí, i dic el magí perquè s’ha de dir alguna manera, a lo millor hauria de dir el primer que em passa pe... eeeeep!, on anaves, Peric, que això no pot ser!, que no ho veus, que no pot ser?, pam-pam al culet, vam dir que els improvisats serien nets i polits, blancs com la llet, com la llet blanca, que n’hi ha que no és tan blanca, ara no em feu dir quina, la d’ametlles, per exemple, no és blanca banca, i si posem el blanc de la llet de vaca en un mostrari pantone veurem que no és blanca ni de broma, o sigui, blanc, blanc, quan dius blanc has de pensar amb què ho compares, si ho compares amb la neu tampoc és blanca blanca, és un blanc blavós, si és acabada de caure, i encara segur que pot ser d’un blanc diferent si és aquí o és allà, i fixeu-vos que no parlo de la neu trepitjada, que ja no és que sigui blanca, és que és una tonteria parlar de la neu trepitjada si estàs parlant de blanc, o sigui que deixem-ho.
I no sé què més podria dir, però serà poc perquè jo diria que estem a punt a punt d’acabar la pàgina, el temps no, de temps avui anem molt bé, tot i que he començat una mica dubitatiu, perquè no avançava, no tenia res al cap —al cap, al cap, hem quedat que era al cap—, i ara ha canviat de pàgina el word, de manera que és el moment de deixar-ho, i en total hi he estat 14 minuts, bé.
dimarts, 28 de juny del 2016
Imporvisat 334
Ei, hola, que sóc jo. Em desespera que quan tinc alguna possibilitat d’una feineta amb cara i ulls, més que les habituals, que són de pim-pam i cap a casa, o sigui, que són poca cosa, feines ràpides, i per tant em van bé, per una banda, perquè no hi ha temps perquè et pugui agafar la son, simplement no hi ha temps per a res, pim-pam i ja està, doncs quan en tens alguna amb una mica més d’entitat, com que en aquestes has de rumiar més i has de dedicar estones a pegar voltes si així o això, i llavors, pim-pam, com en l’altre cas, però pim-pam de son. Un minut quiet, diguem-ne, és la mort, és com si t’inoculessin el verí de la son, i ja costa molt de treure-te’l del damunt, i ara ja estic cansat d’explicar la meva vida, que d’altra banda últimament és molt avorrida, perquè és com la de les criatures, clapar, dormir i menjar. No, clapar i dormir és el mateix, volia dir clapar i menjar. Doncs això, ja ho he explicat un munt de vegades i per tant és difícil que a algú li interessi. A mi, almenys, no m’interessa gens, el mal és que haig d’escriure, és el joc, escriure, no parar, a veure si es desperten les neurones, perquè no és un problema del cos, vaig a fer una volta i torno igual, les neurones estan adormides, i d’això no en parla el prospecte, potser ho deia a l’original xinès però quan ho han traduït s’han adormit i s’ho han deixat.
I què més puc dir?, poca cosa, la veritat, o menys que poca cosa, perquè fins ara ja és decebedor, tinc la sensació que aquest experiment ja és mort abans de començar, i de vegades em fa por que hi hagi hagut algun improvisat, o potser molts, que a base d’escriure amb les neurones adormides, els dits hagin escrit alguna cosa inconvenient. Fem un pacte, si trobeu alguna cosa escrita que dieu, ui, això no fa per ell, o per a ell, que no sé com s’ha d’escriure, suposo que amb per a, doncs si no fa per a mi vol dir que no és meu, d’acord? Deixem-ho així, doncs, amb aquest pacte de cavallers i cavalleres, ara no sé quin hauria de ser el femení de cavaller, amazona? Doncs un pacte de cavallers i amazones, i ara em ve al cap que els de l’empresa aquesta de les amazones muntaran per aquí a prop un centre logístic, m’ha semblat entendre, només he vist els titulars, i llavors he vist tot un debat sobre si això era positiu o no, perquè és clar, aquesta gent no paga impostos, o gairebé, paga una misèria, diu que a més no tracta prou bé la gent que hi treballa i no sé quantes malúries o malvestats o mal no sé què, maldats!, això volia dir, i llavors no sé si hem d’alegrar-nos a o no que vinguin aquesta mena d’empreses gegantines a Catalunya, jo no sé què pensar, perquè quan llegeixo un comentari crític em convenç, i llavors llegeixo una contracrítica en la línia de millor això que res i també em convenç, i llavors la rèplica també em convenç, i acabo amb la idea clara que no tinc idees i criteris propis, que em deixo portar, ara cap aquí, ara cap allà, sóc com una barqueta a la deriva, pobre de mi, el vent i les ones se m’emporten i suposo que deu ser bastant patètic trobar-se davant un cagadubtes ventre fluix, però és el que hi ha, o sigui, si no t’agrada és millor fer com Anglaterra, anar-se’n, el problema és que Anglaterra, tret de Londres, se’n vol anar, però ha arrossegat Escòcia i Escòcia no volia anar-se’n pas, i llavors això és un drama, vés que no acabi ensorrant-se l’invent de la Gran Bretanya, al final hi ha un país que funciona de manera federal en tantes coses, o no en tantes però si no t’agrada pots anar-te’n i ja està, i ara resulta que aquest invent tampoc funcionarà. Però tampoc no és cap drama, no us penseu, vull dir, el temps passa i el que avui és un drama demà és una anècdota, en fi, res a veure amb les litres de sang que s’hi van deixar els nostres pares, avis i besavis i rebesavis i fins a Caïm i Abel, que ja se les van tenir per no se sap ben bé quin problema i el desgraciat del Caïm va matar son germà (sum germà), i allà va començar tot, o potser va començar abans, amb aquell episodi de la poma, que vés a saber si era una poma, el trist episodi de la fruita prohibida, que ara en fem molta conya però que si ho mires fredament fos allò o fos una altra cosa la veritat és que l’ésser humà sempre ha tingut problemes amb si mateix i amb la resta de la creació, però ara m’estic posant transcendent i filòsof i això està prohibit de manera terminant a l’estatut d’’autonomia dels improvisats, sigui o no sigui constitucional, que no deu ser-ho, perquè ara per ser constitucional s’han de complir uns requisits que segur que jo no compleixo, de manera que deixem-ho, no fos cas que em posessin una querella i encara prendríem mal, a més no hauria de parlar de política, no vull.
I què més puc dir?, poca cosa, la veritat, o menys que poca cosa, perquè fins ara ja és decebedor, tinc la sensació que aquest experiment ja és mort abans de començar, i de vegades em fa por que hi hagi hagut algun improvisat, o potser molts, que a base d’escriure amb les neurones adormides, els dits hagin escrit alguna cosa inconvenient. Fem un pacte, si trobeu alguna cosa escrita que dieu, ui, això no fa per ell, o per a ell, que no sé com s’ha d’escriure, suposo que amb per a, doncs si no fa per a mi vol dir que no és meu, d’acord? Deixem-ho així, doncs, amb aquest pacte de cavallers i cavalleres, ara no sé quin hauria de ser el femení de cavaller, amazona? Doncs un pacte de cavallers i amazones, i ara em ve al cap que els de l’empresa aquesta de les amazones muntaran per aquí a prop un centre logístic, m’ha semblat entendre, només he vist els titulars, i llavors he vist tot un debat sobre si això era positiu o no, perquè és clar, aquesta gent no paga impostos, o gairebé, paga una misèria, diu que a més no tracta prou bé la gent que hi treballa i no sé quantes malúries o malvestats o mal no sé què, maldats!, això volia dir, i llavors no sé si hem d’alegrar-nos a o no que vinguin aquesta mena d’empreses gegantines a Catalunya, jo no sé què pensar, perquè quan llegeixo un comentari crític em convenç, i llavors llegeixo una contracrítica en la línia de millor això que res i també em convenç, i llavors la rèplica també em convenç, i acabo amb la idea clara que no tinc idees i criteris propis, que em deixo portar, ara cap aquí, ara cap allà, sóc com una barqueta a la deriva, pobre de mi, el vent i les ones se m’emporten i suposo que deu ser bastant patètic trobar-se davant un cagadubtes ventre fluix, però és el que hi ha, o sigui, si no t’agrada és millor fer com Anglaterra, anar-se’n, el problema és que Anglaterra, tret de Londres, se’n vol anar, però ha arrossegat Escòcia i Escòcia no volia anar-se’n pas, i llavors això és un drama, vés que no acabi ensorrant-se l’invent de la Gran Bretanya, al final hi ha un país que funciona de manera federal en tantes coses, o no en tantes però si no t’agrada pots anar-te’n i ja està, i ara resulta que aquest invent tampoc funcionarà. Però tampoc no és cap drama, no us penseu, vull dir, el temps passa i el que avui és un drama demà és una anècdota, en fi, res a veure amb les litres de sang que s’hi van deixar els nostres pares, avis i besavis i rebesavis i fins a Caïm i Abel, que ja se les van tenir per no se sap ben bé quin problema i el desgraciat del Caïm va matar son germà (sum germà), i allà va començar tot, o potser va començar abans, amb aquell episodi de la poma, que vés a saber si era una poma, el trist episodi de la fruita prohibida, que ara en fem molta conya però que si ho mires fredament fos allò o fos una altra cosa la veritat és que l’ésser humà sempre ha tingut problemes amb si mateix i amb la resta de la creació, però ara m’estic posant transcendent i filòsof i això està prohibit de manera terminant a l’estatut d’’autonomia dels improvisats, sigui o no sigui constitucional, que no deu ser-ho, perquè ara per ser constitucional s’han de complir uns requisits que segur que jo no compleixo, de manera que deixem-ho, no fos cas que em posessin una querella i encara prendríem mal, a més no hauria de parlar de política, no vull.
dimarts, 21 de juny del 2016
Improvisat 333
Sí, torno a ser jo, hola a tothom. Ara hauria de continuar escrivint coses sense parar, perquè la gràcia dels improvisats és aquesta, l’activitat frenètica, escriure, escriure i escriure, no parar, vinga i vinga. Hauria de fer això, però no sé com es fan els improvisats si no se t’acut res. Algú ho sap?
—Noooooo!
Doncs jo tampoc, així que estem empatats, ni idea, escric i escric, però, ja ho veieu, no dic res, i quan no tens res a dir el millor seria calla, però ara recordo una trucada d’aquestes de la ràdio que em van fer escoltar l’altre dia —com odio que em facin mirar o escoltar coses superguais, normalment, el 99% de les vegades trobo que no valen gaire la pena o no són cap cosa de l’altre món—, deia que em feien escoltar una trucada a la ràdio i la senyora que trucava no tenia res a dir, i hi ha una conversa kafki... no, ho hauríem de poder dir d’una altra manera, com ho deia la gent abans de Kafka?, és que si no l’adjectiu està molt suat, tothom ho diu contínuament, això és kafkià, una situació kafkiana, etc., és un no parar, una passa, una epidèmia —deia passa en aquest sentit d’epidèmia, però el que passa, veus?, amb aquestes paraules tan comunes i tan equívoques és que les fas servir i no és fàcil d’agafar-li el sentit... i ara no sé què deia. Ah, sí, la trucada absurda, en podríem dir, també literàriament, ionescana, una trucada ionesquiana, no sé com s’hauria d’escriure ni sé si això es fa servir, segur que no sóc el primer, d’una senyora que trucava a la ràdio i quan li demanaven què volia ella deia que res, que només trucar, i el locutor li deia que tallava i la senyora cridava per què ha de tallar, per què hem de trobar raó a tot, per què anem tan estressats per la vida, he trucat i ja està, no passa res si no tinc cap motiu per trucar, i a més, ara ja sóc jo, penso que en aquests programes, i a tot arreu, de vegades hi ha intervencions tan absurdes que tampoc no diuen res, però res, i en canvi el locutor no talla la trucada sinó que segueix el fil de la conversa absurda, o sigui que la senyora tenia raó, però bé, tampoc no m’hauria perdut re de re si no hagués escoltat aquest coi de gravació de la ràdio, ja ho tenia clar abans, que la ràdio és una mica per entretenir-se i per no estar tan sol, com tenir un gos, vaja, que ara és l’època de la festa aquella de no sé quin poble de la Xina que es reuneixen xinesos a milers per menjars gossos, que diuen que els dóna bona sort, però això ho he llegit en un lloc que eren contraris a la cosa i deien que aquesta festa se l’havien inventat fa quatre dies, i que s’havia de reivindicar que deixessin de celebrar-la, però jo no sé què pensar, vull dir em sap greu que la gent mengi gossos però hi ha tantes coses que em saben greu, i moltes més que em saben greu més que aquesta, vull dir, si el gos l’has criat per a això i és com una granja i els tractes bé i sobretot sobretot a l’hora de matar-los no pateixen ni en fas espectacle ni coses d’aquestes, doncs no ho sé, potser ja no em sap tant de greu, o sí, jo què sé ara improviso i potser dic coses que rumiant-les no les diria ni les pensaria, perquè heu de saber que quan improvises no dius el que penses, dius el que se t’acut, i aquest pot ser un bon exemple, he dit el que se m’ha acudit, que no vol dir que sigui el que penso, perquè a mi els gossos m’encanten i ara no sé si està bé que ens dediquem a menjar aquests animals de companyia en comptes d’altres animals que no fan gens de companyia, per exemple, els gats, no, és broma, hi ha gent que els gats els fan molta companyia, jo els odio, en general, i crec que no em faria gaire res... bé deixem-ho. La qüestió és que protestar perquè uns quants milers de xinesos es reuneixen per fer el que sigui és bastant inútil, em sembla, perquè uns quants milers de xinesos els tens, a la Xina, només d’entrar en un lavabo, no, això també és broma, és com l’acudit de no sé quin dirigent europeu que va a la Xina amb una representació d’un fotimer de milers de persones i quan ho diu al xinès que l’està esperant el xinès li demana en quina fonda s’hostatgen, o una cosa així, jo explicant acudits sóc fatal, i explicant-los de manera improvisada encara pitjor, o sigui que ja ho veieu, fatal fatal fatal. El cas és que hem arribat fins al final del full i tot i que encara no ha passat el temps màxim tampoc hem d’arribar al temps màxim, a partir d’ara podríem establir una sèrie especial d’improvisats ràpids, que en realitat ho haurien de ser tots, perquè un improvisat que no sigui ràpid no serveix per a res. Aquest em penso que sí que ha servit.
—Noooooo!
Doncs jo tampoc, així que estem empatats, ni idea, escric i escric, però, ja ho veieu, no dic res, i quan no tens res a dir el millor seria calla, però ara recordo una trucada d’aquestes de la ràdio que em van fer escoltar l’altre dia —com odio que em facin mirar o escoltar coses superguais, normalment, el 99% de les vegades trobo que no valen gaire la pena o no són cap cosa de l’altre món—, deia que em feien escoltar una trucada a la ràdio i la senyora que trucava no tenia res a dir, i hi ha una conversa kafki... no, ho hauríem de poder dir d’una altra manera, com ho deia la gent abans de Kafka?, és que si no l’adjectiu està molt suat, tothom ho diu contínuament, això és kafkià, una situació kafkiana, etc., és un no parar, una passa, una epidèmia —deia passa en aquest sentit d’epidèmia, però el que passa, veus?, amb aquestes paraules tan comunes i tan equívoques és que les fas servir i no és fàcil d’agafar-li el sentit... i ara no sé què deia. Ah, sí, la trucada absurda, en podríem dir, també literàriament, ionescana, una trucada ionesquiana, no sé com s’hauria d’escriure ni sé si això es fa servir, segur que no sóc el primer, d’una senyora que trucava a la ràdio i quan li demanaven què volia ella deia que res, que només trucar, i el locutor li deia que tallava i la senyora cridava per què ha de tallar, per què hem de trobar raó a tot, per què anem tan estressats per la vida, he trucat i ja està, no passa res si no tinc cap motiu per trucar, i a més, ara ja sóc jo, penso que en aquests programes, i a tot arreu, de vegades hi ha intervencions tan absurdes que tampoc no diuen res, però res, i en canvi el locutor no talla la trucada sinó que segueix el fil de la conversa absurda, o sigui que la senyora tenia raó, però bé, tampoc no m’hauria perdut re de re si no hagués escoltat aquest coi de gravació de la ràdio, ja ho tenia clar abans, que la ràdio és una mica per entretenir-se i per no estar tan sol, com tenir un gos, vaja, que ara és l’època de la festa aquella de no sé quin poble de la Xina que es reuneixen xinesos a milers per menjars gossos, que diuen que els dóna bona sort, però això ho he llegit en un lloc que eren contraris a la cosa i deien que aquesta festa se l’havien inventat fa quatre dies, i que s’havia de reivindicar que deixessin de celebrar-la, però jo no sé què pensar, vull dir em sap greu que la gent mengi gossos però hi ha tantes coses que em saben greu, i moltes més que em saben greu més que aquesta, vull dir, si el gos l’has criat per a això i és com una granja i els tractes bé i sobretot sobretot a l’hora de matar-los no pateixen ni en fas espectacle ni coses d’aquestes, doncs no ho sé, potser ja no em sap tant de greu, o sí, jo què sé ara improviso i potser dic coses que rumiant-les no les diria ni les pensaria, perquè heu de saber que quan improvises no dius el que penses, dius el que se t’acut, i aquest pot ser un bon exemple, he dit el que se m’ha acudit, que no vol dir que sigui el que penso, perquè a mi els gossos m’encanten i ara no sé si està bé que ens dediquem a menjar aquests animals de companyia en comptes d’altres animals que no fan gens de companyia, per exemple, els gats, no, és broma, hi ha gent que els gats els fan molta companyia, jo els odio, en general, i crec que no em faria gaire res... bé deixem-ho. La qüestió és que protestar perquè uns quants milers de xinesos es reuneixen per fer el que sigui és bastant inútil, em sembla, perquè uns quants milers de xinesos els tens, a la Xina, només d’entrar en un lavabo, no, això també és broma, és com l’acudit de no sé quin dirigent europeu que va a la Xina amb una representació d’un fotimer de milers de persones i quan ho diu al xinès que l’està esperant el xinès li demana en quina fonda s’hostatgen, o una cosa així, jo explicant acudits sóc fatal, i explicant-los de manera improvisada encara pitjor, o sigui que ja ho veieu, fatal fatal fatal. El cas és que hem arribat fins al final del full i tot i que encara no ha passat el temps màxim tampoc hem d’arribar al temps màxim, a partir d’ara podríem establir una sèrie especial d’improvisats ràpids, que en realitat ho haurien de ser tots, perquè un improvisat que no sigui ràpid no serveix per a res. Aquest em penso que sí que ha servit.
dimecres, 1 de juny del 2016
Improvisat 332
Ja tenim una altra vegada aquest pesat aquí. Doncs sí, em sap greu, it’s my fault, I’m so sorry, o com diuen a les peŀlícules, I amb so-so sorry, amb cara de circumstàncies, com aquell cas de la ara no me’n recordo com es diu, aquella noia que feia de coprotagonista a Titanic, però no vull dir Titanic sinó una peŀli de fa pocs anys en què ella fa de mare de família d’un noi que ha fet no sé què a un altre i que llavors la parella va a demanar disculpes als pares de l’altre noi, o noia, no me’n recordo de res, només del so-so sorry i de la vomitada que fa l’actriu aquesta que dic i que no em ve el nom al cap, la vomitada que els fa al damunt de la tauleta de la sala d’estar de manera que ho deixa tot fet una desgràcia, és que és un doll de vòmit que sembla la nena de l’exorcista, t’ho prometo, però en aquest cas no és de color verd sinó de color normal de les vomitades, o sigui, més aviat claret, encara que suposo que si el que has dinat abans són espinacs llavors deu sortir verd, però en qualsevol cas no tan dens com a l’exorcista sinó més claret també, no tan consistent, no sé com dir-ho, i ara perdoneu que parlem d’això però és el que se m’ha ocorregut així improvisant i quan improvises ja se sap el que passa, que aquí a més em vaig prometre que em frenaria en pocs temes i el del vòmit no hi era inclòs, KATE WINSLET, exacte, era l’actriu que us deia, i els altres també són molt coneguts però ara no els tinc presents, vull dir així com d’ella sí que tenia la cara a la memòria i per això me’n recordava de Titanic i tal, en canvi dels altres no em recordo de les cares, només recordo que eren coneguts i que la peŀlícula em va agradar força, perquè passa tot en una habitació, en una sala d’estar —de fet és una obra de teatre passada al cine, i el títol de l’obra de teatre és conegut, també, però esclar, no me’n recordo, com voleu que me’n recordi, ja em van dir que l’alzheimer era hereditari però no em pensava que arribaria tan aviat, tot i que en el meu cas potser encara no és l’alzheimer sinó el còctel, que és veritat que el del migdia és més suau, suau segons com, vull dir comparat amb el de la nit i el del matí, sobretot el de la nit, que és una bomba, però en qualsevol cas mantens els efectes del còctel tot el dia, i ara no sé d’on venia ni per on puc anar, perquè el tema del còctel està bastant suat, si no m’equivoco, jo diria que aquí ja l’hem tractat moltes vegades, i me’n recordo d’això, d’haver-ne parlat, tot i que faci temps que no escrivia aquí, bueno, fa un parell de dies sí que vaig escriure, o va ser ahir?, però el cas és que hi ha coses que te’n recordes i coses que no, i ara no sé d’on ve això, vull dir, sé que parlava dels improvisats però no sé per on havia tirat, la veritat, ah sí, era per allò dels records, que ahir mateix, em penso que va ser ahir, llegia no sé on que era molt important reconstruir la història a partir dels records personals, i tant que és important, però sempre que tinguis un esquelet previ de coses segures, una estructura sòlida prèvia, perquè si no amb records personals pots tenir una macedònia immenjable, vull dir, que no s’aguanti per enlloc, perquè de vegades entre uns quants recordem les mateixes coses de manera tan diversa que en realitat sembla que hàgim viscut en èpoques diferents i en llocs diferents, i mira quin “en lloc” que m’ha sortit ara, que hi ha uns “en lloc” que signifiquen una cosa, uns altres que en volen dir una altra (en comptes) i després hi ha enlloc, que vol dir una cosa lleugerament diferent, perquè de vegades és positiu i de vegades és negatiu, segons com formulis la frase, i és que la llengua és una cosa meravellosa, i que digui això no és normal, encara que sigui veritat, perquè quan estàs en plena digestió de còctel no és gaire habitual que et surtin afirmacions diguem-ne eufòriques, o gaire optimistes en general, sinó que és d’aquells còctels que més aviat causen tristesa, o almenys aquella cosa mig-mig que ara no recordo com es diu, sí, melangia, això, hi ha còctels que provoquen això.
I la veritat és que estic cansat de debò de teclejar tanta estona seguida perquè us prometo que aquest improvisat ha sigut rapidíssim, sense parar ni un segons, i ja no puc més, esperem que hagi servit d’alguna cosa, a veure o, com diu un amic meu, mem.
I la veritat és que estic cansat de debò de teclejar tanta estona seguida perquè us prometo que aquest improvisat ha sigut rapidíssim, sense parar ni un segons, i ja no puc més, esperem que hagi servit d’alguna cosa, a veure o, com diu un amic meu, mem.
dimarts, 31 de maig del 2016
Improvisat 331
Que què faig aquí? Sobreviure. No sé què més dir. És sobreviure i prou. Quan no sé què més fer i ja ho he intentat tot, quan m’adormo fins i tot jugant, obro un word i ho intento. Em direu: ho intentes poques vegades, últimament. I us diré: no és com sembla —la clàssica excusa—, ho puc explicar —una altra—, però la veritat és que d’intentar-ho ho intento més vegades, però és obrir el word i caure rodó. Esclar, si t’adorms jugant és una mica de ser ingenus pensar que aconseguiràs escriure ni una sola paraula improvisada al bloc. I llavors tot queda en l’intent. No me’n surto i ja està, i per això no publico l’improvisat, perquè els intents d’improvisat haurien de tenir bloc propi, que seria un bloc amb pàgines en blanc, seria molt interessant. Diries, vaig a veure l’article 57, i tot en blanc. Oh, escolta, no ho descartis, potser un dia et pots forrar pel tema de l’originalitat i tal.
Bé, avui sembla que surt alguna cosa, agafem-nos-hi, almenys ha sortit un paràgraf, i aquest paràgraf, el que hi he dit, em fa pensar en les vegades que critiquem la gent sense saber del cert si hi ha motius per fer-ho. Ara tothom criticava l’autor dels improvisats —sí, amic, amiga, segur que tu també— perquè feia temps que no feia improvisats, i ja ho veieu, de vegades hi ha motius amagats en la conducta de les persones que fan que faci o deixi de fer una cosa, i d’això no en sabem res, i per tant és una perversitat que jutgem aquella persona: oh, ha fet això, ha dit això, ha callat, ha anat allà, no hi ha anat, no ha escrit al bloc, i ara veig que se m’escapa bloc tota l’estona i és veritat, ho confesso, no me n’amago, hi tinc tirada, sí, pobre de mi, és un defecte, no ho puc evitar, si em deixo anar només una mica escric bloc en comptes de blog, i és que és el que em surt de natural. I això sí que m’ho podeu criticar, d’acord, va, va, critiqueu, ja està, ja m’heu criticat tant com heu volgut?, doncs vinga, tirem endavant, a veure si se m’acut alguna tonteria més. I no, de moment no.
He descobert que quan obres el word te l’obre en el format de l’últim word que ha passat per allà. I com que ara escric en un ordinador compartit, doncs és un desastre, perquè t’obre el word d’una manera cada vegada diferent, i a mi això em deprimeix molt, de debò, perquè és feina extra, t’has de dedicar a formatejar, o formatar, que hi ha gent que això dels -ejar no els agrada gens, o sigui, gent que s’agafa a normes per mi una mica engavanyadores, i hauria d’evitar aquesta mena de paraules tan difícils, perquè és clar, t’has d’aturar per escriure-les bé, i llavors la cosa no va bé perquè ara estic en una situació que és només parar un segon i adormir-me, i llavors, em direu, per què fas l’improvisat si un cop que l’acabis t’adormiràs al cap d’un segon, doncs us ho haig de dir, de sobte m’estava adormint i he pensat en allò que se’n diu, o que se’n deia, vergonya, em feia com vergonyeta que fes tant temps que no escrivia cap improvisat, i és que és això, que moltes vegades actuem perquè ens fa vergonya, sí no ho neguis, segur que a tu et passa, però si actuem per fer el bé no passa res si tenim vergonya, encara més, té doble mèrit, perquè superem la vergonya i a més a més fem allò que feia temps que no fèiem, i en català hauríem de tenir algun verb més a part de fer perquè si no omples les frases de fer i fer i fer. I no ho sé, com si fes lleig, oi?, veus, un altre fer. Tot és lleig, tot fa lleig, tothom fa coses o les deixa de fer, però sempre estem fent i no pot ser, hauríem de tenir més opcions, no ho sé, ara no m’ho feu dir, però veus, un altre fer, tot el dia amb el fer dels dallonses. Prou, però no em puc dedicar a evitar els fer perquè llavors aniria molt a poc a poc, i ara em penso que ha anat bé perquè sense proposar-m’ho jo diria que he escrit un parell de ratlles sense cap fer, tu, medalla.
De debò que no sé què més podria dir, jo crec que ja he dit moltes bestieses, i a més segur que estan repetides, però tot és intentar-ho, ves, jo ho intento, i tot consisteix a arribar al final de la pàgina, allò que el word et salta de pàgina i dius, mira, ja estic.
Bé, avui sembla que surt alguna cosa, agafem-nos-hi, almenys ha sortit un paràgraf, i aquest paràgraf, el que hi he dit, em fa pensar en les vegades que critiquem la gent sense saber del cert si hi ha motius per fer-ho. Ara tothom criticava l’autor dels improvisats —sí, amic, amiga, segur que tu també— perquè feia temps que no feia improvisats, i ja ho veieu, de vegades hi ha motius amagats en la conducta de les persones que fan que faci o deixi de fer una cosa, i d’això no en sabem res, i per tant és una perversitat que jutgem aquella persona: oh, ha fet això, ha dit això, ha callat, ha anat allà, no hi ha anat, no ha escrit al bloc, i ara veig que se m’escapa bloc tota l’estona i és veritat, ho confesso, no me n’amago, hi tinc tirada, sí, pobre de mi, és un defecte, no ho puc evitar, si em deixo anar només una mica escric bloc en comptes de blog, i és que és el que em surt de natural. I això sí que m’ho podeu criticar, d’acord, va, va, critiqueu, ja està, ja m’heu criticat tant com heu volgut?, doncs vinga, tirem endavant, a veure si se m’acut alguna tonteria més. I no, de moment no.
He descobert que quan obres el word te l’obre en el format de l’últim word que ha passat per allà. I com que ara escric en un ordinador compartit, doncs és un desastre, perquè t’obre el word d’una manera cada vegada diferent, i a mi això em deprimeix molt, de debò, perquè és feina extra, t’has de dedicar a formatejar, o formatar, que hi ha gent que això dels -ejar no els agrada gens, o sigui, gent que s’agafa a normes per mi una mica engavanyadores, i hauria d’evitar aquesta mena de paraules tan difícils, perquè és clar, t’has d’aturar per escriure-les bé, i llavors la cosa no va bé perquè ara estic en una situació que és només parar un segon i adormir-me, i llavors, em direu, per què fas l’improvisat si un cop que l’acabis t’adormiràs al cap d’un segon, doncs us ho haig de dir, de sobte m’estava adormint i he pensat en allò que se’n diu, o que se’n deia, vergonya, em feia com vergonyeta que fes tant temps que no escrivia cap improvisat, i és que és això, que moltes vegades actuem perquè ens fa vergonya, sí no ho neguis, segur que a tu et passa, però si actuem per fer el bé no passa res si tenim vergonya, encara més, té doble mèrit, perquè superem la vergonya i a més a més fem allò que feia temps que no fèiem, i en català hauríem de tenir algun verb més a part de fer perquè si no omples les frases de fer i fer i fer. I no ho sé, com si fes lleig, oi?, veus, un altre fer. Tot és lleig, tot fa lleig, tothom fa coses o les deixa de fer, però sempre estem fent i no pot ser, hauríem de tenir més opcions, no ho sé, ara no m’ho feu dir, però veus, un altre fer, tot el dia amb el fer dels dallonses. Prou, però no em puc dedicar a evitar els fer perquè llavors aniria molt a poc a poc, i ara em penso que ha anat bé perquè sense proposar-m’ho jo diria que he escrit un parell de ratlles sense cap fer, tu, medalla.
De debò que no sé què més podria dir, jo crec que ja he dit moltes bestieses, i a més segur que estan repetides, però tot és intentar-ho, ves, jo ho intento, i tot consisteix a arribar al final de la pàgina, allò que el word et salta de pàgina i dius, mira, ja estic.
dilluns, 25 d’abril del 2016
Improvisat 330
Hola, torno a ser jo. Em direu, però avui és dilluns, no has dormit prou el cap de setmana, i contesto, sí que he dormit prou, però mira , carinyo, t’ho explico, el meu problema no és de dormir més o menys —tot i que si dormo menys també ho noto, no sóc de fusta—, sinó de prendre’m còctels. No sé si acabes d’arribar o què, però això va de còctels. Prenc còctels, tinc aquesta mala afició, no me’n puc desenganxar, és un desastre, ho sé, me’n penedeixo, mea culpa, tot això, però no hi puc fer res, prenc còctels, i llavors m’adormo i no puc treballar encara que sigui dilluns i el cap de setmana hagi dormit com una marmota. Oh, quina peŀli més bona la de la marmota, aquesta i la dels pasitos de bebè, també del Bill Murray, és de lo milloret que s’ha fet en humor des dels germans Marx, amb permís de What’s up doc de la Barbra Streisand, una delícia de petar-se del començament fins al final. No, hi ha altres coses molt bones d’humor, però ara no em vénen al cap i estic improvisant de manera que m’ho heu de disculpar. Ara que no se’m tirin al cap els cinèfils especialistes en cine d’humor i em diguin que no en tinc ni idea, perquè bé, en part no en tinc ni idea, però en part és que estic improvisant i no puc rumiar gaire el que escric perquè si no m’adormo damunt la pantalla fins i tot fent l’improvisat, que no seria la primera vegada, la veritat és que arribes a unes edats que ja no és la primera vegada de quasi res del que són aquesta mena de coses, sí que és la primera vegada que et volen cedir el seient al bus, la primera vegada que et passen coses aquestes pròpies de la gent gran, que a mi encara no em tocaria, però de fet això del bus m’ha passat un parell de vegades i passes una vergonya que ja no t’ho explico.
I al matí he anat al banc, un banc nou d’aquests que gairebé tot ho fan per internet i a més és dels que se’n diuen ètics, que després ja ho veurem, i havia quedat a la porta amb una altra persona per obrir un compte, a les 9, i resulta que els dilluns obren a les 10, quines coses que tenen els de les banques ètiques, tu, que no sols deuen dormir més els caps de setmana sinó que a més allarguen els caps de setmana tant com poden, bé, potser jo faria el mateix, no m’hi fico, vés a saber el que hi ha al darrere, potser és un assumpte important dels horaris del personal i no m’hi hagi de ficar, que això ho faig molt de fer judicis no ja temeraris sinó directament sumaríssims sobre qüestions que no en saps els envitricolls, i vinga, t’hi llances com si fossis un clavadista d’aquells que es tiren a l’aigua des de distàncies increïbles, i fins a on arribarem, sempre fent coses cada cop més difícils, no jo, ara no parlava de mi, quins acudits, ara parlava de tanta gent que sembla que viuen la vida per fer coses cada cop més difícils, però ara que hi caic jo faig el mateix, jo cada cop em prenc uns còctels més complets i jugo amb la vida de l’artista o almenys amb la seva integritat, perquè pots anar de lloros en qualsevol moment, adormit, patapam, per terra, i deu ser la cara que faig de vegades de poder anar per terra que em diuen si vull seure al bus, quina vergonya, tu. Per descomptat, sempre dic que no, però no contesto malament, podria dir, què s’ha cregut, escolti, que sóc jove! però no, sé que la gent ho fa amb bona voluntat, boníssima, i més gent que ho hauria de fer, jo mateix, no, jo mateix no perquè gairebé sempre vaig dret, però sí que de vegades he renyat alguna persona que anava asseguda als seients reservats i recordo una vegada que a unes nenes els vaig preguntar si estaven embarassades, no ho sé, em va sortir així, però és que estaven assegudes i xerrant tan tranquiŀles i l’autobus ple com un ou i gent gran al seu voltant que se les mirava amb cara de mala llet. Encara gràcies que s’ho van prendre bé i es van enrojolar i es van aixecar de seguida dels seients i va poder seure aquella gent gran, però jo em vaig passar un munt, però és que de vegades et fa ràbia com poden ser tan inconscients. De vegades hi ha gent que s’hi asseu i no ho són gens d’inconscients, que s’hi asseuen tan tranquils i miren a la finestra o a la pantallata amb molta fixació no sigui cas que se’ls posi al davant una persona gran o una embarassada de debò o una persona que va amb crosses o una mare o un pare amb un nen petit a collibé, si és dels que van a collibé, eh?, eh, que hi ha pares i mares i avis i àvies que de seguida volen fer asseure la criatura de cinc anys, o de vuit, al seient, i els grans començant per ells mateixos que es fotin, quina manera d’educar les criatures, Mare de Déu Senyor, o marededeusenyor.
Va ja hem acabat, a veure si funciona una estona.
I al matí he anat al banc, un banc nou d’aquests que gairebé tot ho fan per internet i a més és dels que se’n diuen ètics, que després ja ho veurem, i havia quedat a la porta amb una altra persona per obrir un compte, a les 9, i resulta que els dilluns obren a les 10, quines coses que tenen els de les banques ètiques, tu, que no sols deuen dormir més els caps de setmana sinó que a més allarguen els caps de setmana tant com poden, bé, potser jo faria el mateix, no m’hi fico, vés a saber el que hi ha al darrere, potser és un assumpte important dels horaris del personal i no m’hi hagi de ficar, que això ho faig molt de fer judicis no ja temeraris sinó directament sumaríssims sobre qüestions que no en saps els envitricolls, i vinga, t’hi llances com si fossis un clavadista d’aquells que es tiren a l’aigua des de distàncies increïbles, i fins a on arribarem, sempre fent coses cada cop més difícils, no jo, ara no parlava de mi, quins acudits, ara parlava de tanta gent que sembla que viuen la vida per fer coses cada cop més difícils, però ara que hi caic jo faig el mateix, jo cada cop em prenc uns còctels més complets i jugo amb la vida de l’artista o almenys amb la seva integritat, perquè pots anar de lloros en qualsevol moment, adormit, patapam, per terra, i deu ser la cara que faig de vegades de poder anar per terra que em diuen si vull seure al bus, quina vergonya, tu. Per descomptat, sempre dic que no, però no contesto malament, podria dir, què s’ha cregut, escolti, que sóc jove! però no, sé que la gent ho fa amb bona voluntat, boníssima, i més gent que ho hauria de fer, jo mateix, no, jo mateix no perquè gairebé sempre vaig dret, però sí que de vegades he renyat alguna persona que anava asseguda als seients reservats i recordo una vegada que a unes nenes els vaig preguntar si estaven embarassades, no ho sé, em va sortir així, però és que estaven assegudes i xerrant tan tranquiŀles i l’autobus ple com un ou i gent gran al seu voltant que se les mirava amb cara de mala llet. Encara gràcies que s’ho van prendre bé i es van enrojolar i es van aixecar de seguida dels seients i va poder seure aquella gent gran, però jo em vaig passar un munt, però és que de vegades et fa ràbia com poden ser tan inconscients. De vegades hi ha gent que s’hi asseu i no ho són gens d’inconscients, que s’hi asseuen tan tranquils i miren a la finestra o a la pantallata amb molta fixació no sigui cas que se’ls posi al davant una persona gran o una embarassada de debò o una persona que va amb crosses o una mare o un pare amb un nen petit a collibé, si és dels que van a collibé, eh?, eh, que hi ha pares i mares i avis i àvies que de seguida volen fer asseure la criatura de cinc anys, o de vuit, al seient, i els grans començant per ells mateixos que es fotin, quina manera d’educar les criatures, Mare de Déu Senyor, o marededeusenyor.
Va ja hem acabat, a veure si funciona una estona.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)