He anat a prendre un cafè que no serveix per a res, si no fos per —a part, aquests cafès no m’agraden gens, hi vaig per saludar J, que va tenir un atac de cor i es va recuperant, pobre, ahuir que vam dinar a cals C, només una mica més amunt, no en sabien re, merda de ciutat, que no saps res de ningú si no és per casualitat, com en el meu cas, que vaig veure l’ambulància, i després el bar tancat, esclar.
Doncs deia que havia anat a prendre un cafè. I sento aquesta conversa a mitges —dos homes—: “Ara les dones són majoria en els jutges. —I en els metges. —Ja era hora que treballessin.” Això, esclar, t’encén la sang i tens ganes de girar-te i dir alguna cosa, disparar alguna arma, cridar a la policia... Però no saps què fer i penses que ha de passar una generació abans que això canviï.
Sí, és veritat, aquestes coses em fan posar malalt i m’alteren, i segurament ara no necessitaria fer un improvisat per continuar despert, però si estàs emprenyat tampoc pots treballar tranquil i m’he estimat més esbravar-me. Que no és esbravar-se, és una altra cosa, és denunciar. No ho entenc, que potser no tenia mare, aquest home? O tots dos, perquè l’altre no li va dir res. Bé, és veritat, l’altre potser també es va quedar tallat, potser no eren més que coneguts i tenien una xerrada improvisada i llavors aquest gamarús va sortir de les cavernes amb el dallò a la mà i grunyint la cosa de les dones que per fi treballaven, i l’altre no va saber què dir. Com jo mateix, que sempre se m’acudeixen les respostes bones quan ja ha passat mitja hora, o un dia.
Però aquest home, si tenia mare, que en devia tenir, bé devia treballar? O eren molt rics i llavors la seva mare no fotia ni brot? Però llavors bé devien tenir minyones, com es deia, no? Que no eren dones que treballaven, les minyones? O ell s’estava als seus aposentos i ni tan sols veia les minyones que treballaven, o si les veia per a ell no eren dones que treballaven sinó coses que es bellugaven, com si fossin robots?
És delicte, dir que “ja era hora que treballessin”? No, no ho és. Però podríem anar per aquí, per què no. Perseguir els masclistes de paraula, els masclistes orals, no sols els d’obra, i condemnar-los a fer 200 hores de classe a l’Institut Català de les Dones. Una cosa així. O posar-los a fer feines per les escoles o els hospitals, què vols que et digui, escombrar, fregar, treure la pols, les fulles dels arbres, alguna cosa d’aquestes, i que se sàpiga. “Condemnat per dir que les dones abans no treballaven i ja era hora que treballessin.” Amb unes quantes sentències d’aquesta mena aviat es posaria ratlla a la cosa. No hi ha dret.
I si hi tornen, més forta. I si cal, una temporadeta a l’ombra, a cals Modelo, que sempre diuen que la tancaran, des que era petit que ho sento dir, i em moriré que encara funcionarà.
I ja està.
Espero que si jo alguna vegada dic alguna cosa desencertada no hi hagi algú que se m’assembli a prop, perquè jo quan em poso en pla fiscal me n’envaig, em passo de mida. He escrit a poc a poc, però sóc conscient que quan improviso, tant si parlo com si escric, no sóc gaire clement. Per això dic que no em passi a mi el cas contrari...
divendres, 30 de gener del 2015
dimecres, 28 de gener del 2015
Improvisat 211
Serial “Diglòssia”. Capítol 468. De com ens tenen atrapats els espanyols —o l’espanyol— el subconscient. Apartat 29. Rodolins interns. 29.4. Sobre la salut.
Abstract. El nostre capítol improvisat d’avui sobre la diglòssia anirà dedicat a la resposta que m’ha sortit avui sense pensar, internament, si un castellanoparlant em demanés: “Com és que esmorzes això?” —en què “això” fa la funció de eufemisme. Em deia jo mateix a mi mateix: “Nada va adentro si esto va lento”. “Esto” anava acompanyat d’un moviment circular de la mà dreta damunt de la panxolina. El drama és que si les paraules anaven per dins el moviment de la mà damunt la panxolina no l’he pogut evitar.
Final del capítol, i ensenyament. El final ha sigut un cert enrojolament i una mirada a dreta i esquerra per mirar d’esbrinar si algú havia vist el meu gest amb la mà damunt la panxolina. Ningú feia cap sensació d’haver vist res, senyal inequívoc que ho havia vist tothom i dissimulaven, perquè l’escena ha sigut a l’autobús i a l’autobús tothom ho veu tot però si veu dissimula. Ensenyament: procura no pensar en menjar si no és en el moment exacte de menjar.
I què més.
Doncs que he vingut ja a mig matí tot i que em pensava que avui no m’adormiria gaire, ja que hem començat el dia amb l’ensurt de la liquidació de l’iva. Ja sé que les sigles van en majúscules, però no em dóna la gana. Però ara penso que les minúscules li donen una certa familiaritat, com si ens coneguéssim de tota la vida. De manera que IVA. I no, perquè sida l’escrivim amb minúscules i no és que ens faci pensar en coses agradables precisament. I a més les minúscules d’aquestes sigles volen dir que ja formen part de la teva vida quotidiana, malauradament en uns casos o indiferentment en altres casos o suposo que benèficament en altres. De manera que iva, ja anava bé al començament. Ensenyament: deixa’t guiar pels teus instints, no volia dir per la teva intuïció, deixa’t guiar per la teva intuïció i el cinquanta per cent de les vegades l’encertaràs.
I què més.
Parlava de l’iva, sí, i ens hem posat d’acord que l’escrivia amb minúscules. O en minúscules, que suposo que es pot dir de les dues maneres, amb i en. Doncs amb. M’agrada més amb que en. No sé si això s’entén sense cometes ni cursives. Espero que no gaire, perquè de vegades penso en el que puc dir quan em deixo anar i em fa por. Un dia, o una nit, encara que estigui prohibit, agafaré una lot i em miraré uns quants improvisats antics, a veure si me’n penedeixo o no, o dels del mig, que era quan devia anar més deixatat. I si me’n penedeixo potser els esborraré tots, com a mesura de precaució, o els desbublicaré, com se sol dir ara, i esperaré a tenir-los una mica més apamats. Tot i que és massa tard, perquè si ja s’han publicat i a més ho he fet jo mateix deuen circular còpies pirates pertot... quina tonteria. De vegades hauria de pensar una mica en el que dic abans de dir-ho, i sobretot d’escriure-ho.
Parlava de l’iva. I pensava que l’iva em desvetllaria per a tot el dia i també la nit, perquè se t’emporten una picossada que fa mal, tot i que ja sabia d’abans, des que la vaig cobrar, que no era meva i que l’hauria de tornar. El que no entenc és per què no cobro res per la gestió: és a dir, jo faig de cobrador de l’iva i no cobro res per fer de cobrador de l’iva. Em sona que aquest argument ja s’ha dit moltes vegades. Hi ha moltes coses que dic o que diem que en realitat són repeticions de coses que han dit altres i que ens han agradat. Si ara jo escric, per exemple, que tot el que no és tradicional és plagiat, pot semblar molt brillant, però és perquè és un plagi, en aquest cas d’Eugeni d’Ors, del qual només vaig llegir fa anys bastantes glosses, La ben plantada i no sé si res més, després pobre home es va fer malbé i van passar totes aquelles coses, o potser ja era aixó i un dia va explotar.
I deia allò de l’iva però ja ho he dit, de manera que plego.
Abstract. El nostre capítol improvisat d’avui sobre la diglòssia anirà dedicat a la resposta que m’ha sortit avui sense pensar, internament, si un castellanoparlant em demanés: “Com és que esmorzes això?” —en què “això” fa la funció de eufemisme. Em deia jo mateix a mi mateix: “Nada va adentro si esto va lento”. “Esto” anava acompanyat d’un moviment circular de la mà dreta damunt de la panxolina. El drama és que si les paraules anaven per dins el moviment de la mà damunt la panxolina no l’he pogut evitar.
Final del capítol, i ensenyament. El final ha sigut un cert enrojolament i una mirada a dreta i esquerra per mirar d’esbrinar si algú havia vist el meu gest amb la mà damunt la panxolina. Ningú feia cap sensació d’haver vist res, senyal inequívoc que ho havia vist tothom i dissimulaven, perquè l’escena ha sigut a l’autobús i a l’autobús tothom ho veu tot però si veu dissimula. Ensenyament: procura no pensar en menjar si no és en el moment exacte de menjar.
I què més.
Doncs que he vingut ja a mig matí tot i que em pensava que avui no m’adormiria gaire, ja que hem començat el dia amb l’ensurt de la liquidació de l’iva. Ja sé que les sigles van en majúscules, però no em dóna la gana. Però ara penso que les minúscules li donen una certa familiaritat, com si ens coneguéssim de tota la vida. De manera que IVA. I no, perquè sida l’escrivim amb minúscules i no és que ens faci pensar en coses agradables precisament. I a més les minúscules d’aquestes sigles volen dir que ja formen part de la teva vida quotidiana, malauradament en uns casos o indiferentment en altres casos o suposo que benèficament en altres. De manera que iva, ja anava bé al començament. Ensenyament: deixa’t guiar pels teus instints, no volia dir per la teva intuïció, deixa’t guiar per la teva intuïció i el cinquanta per cent de les vegades l’encertaràs.
I què més.
Parlava de l’iva, sí, i ens hem posat d’acord que l’escrivia amb minúscules. O en minúscules, que suposo que es pot dir de les dues maneres, amb i en. Doncs amb. M’agrada més amb que en. No sé si això s’entén sense cometes ni cursives. Espero que no gaire, perquè de vegades penso en el que puc dir quan em deixo anar i em fa por. Un dia, o una nit, encara que estigui prohibit, agafaré una lot i em miraré uns quants improvisats antics, a veure si me’n penedeixo o no, o dels del mig, que era quan devia anar més deixatat. I si me’n penedeixo potser els esborraré tots, com a mesura de precaució, o els desbublicaré, com se sol dir ara, i esperaré a tenir-los una mica més apamats. Tot i que és massa tard, perquè si ja s’han publicat i a més ho he fet jo mateix deuen circular còpies pirates pertot... quina tonteria. De vegades hauria de pensar una mica en el que dic abans de dir-ho, i sobretot d’escriure-ho.
Parlava de l’iva. I pensava que l’iva em desvetllaria per a tot el dia i també la nit, perquè se t’emporten una picossada que fa mal, tot i que ja sabia d’abans, des que la vaig cobrar, que no era meva i que l’hauria de tornar. El que no entenc és per què no cobro res per la gestió: és a dir, jo faig de cobrador de l’iva i no cobro res per fer de cobrador de l’iva. Em sona que aquest argument ja s’ha dit moltes vegades. Hi ha moltes coses que dic o que diem que en realitat són repeticions de coses que han dit altres i que ens han agradat. Si ara jo escric, per exemple, que tot el que no és tradicional és plagiat, pot semblar molt brillant, però és perquè és un plagi, en aquest cas d’Eugeni d’Ors, del qual només vaig llegir fa anys bastantes glosses, La ben plantada i no sé si res més, després pobre home es va fer malbé i van passar totes aquelles coses, o potser ja era aixó i un dia va explotar.
I deia allò de l’iva però ja ho he dit, de manera que plego.
dimarts, 27 de gener del 2015
Improvisat 210
El tema d’aquest improvisat desesperat és: “Encinta”. Deixo pendent per a un altre dia el tema de les crides a peu de pàgina, si han d’anar a dins o a fora de la puntuació del text. Us ho avanço: per mi, sempre que sigui possible, tan enfora com es pugui. Però d’això ara que hi caic no podré improvisar perquè serà molt laboriós, n’hauré de fer un article dels altres.
“Encinta”. És un sinònim de “embarassada”. Diu el diccionari nostrat, amb molt bon criteri, que “s’aplica a una dona”, ho vaig mirar ahir i per això faig ara l’improvisat, perquè ja estic cansat de donar-li voltes al tema i llavors posar-lo per escrit així, ni que sigui a la babalà, tal com raja, potser deixarà de donar-me la tabarra.
Tenim sort que el diccionari ens aclareixi que s’aplica a una dona, perquè si no no sé què faríem.
Bé. Potser el que vol dir és que s’aplica a humanes i no a animals. Llavors potser sí, però queda malament tal com ho diu, si la memòria no em falla deia això, que s’aplica a dones, i llavors penses, sí, esclar, com vols que s’apliqui a homes, tros de suro.
Som-hi amb encinta. Algú m’havia explicat, i s’havia convertit en llegenda urbana dins el meu magí, que també hi ha llegendes urbanes que ens circulen per dins i que ens les hem inventat o les elaborem o ens les repetim, o les hem sentit un cop i ja ens sembla que ho sabem per ciència infusa, en fi, el que m’havien dit o jo havia somiat era que l’origen d’encinta era el contrari d’embarassada.
A veure, vull dir que encinta significava originàriament verge. La cinta que duien les noies —quan dic cinta vull dir cinta, no cenyidor— era una manera d’expressar la virginitat. Jo no sé si la meva llegenda tenia origen religiós o no, no sé d’on venia, intento recordar qui m’ho va explicar i només recordo haver-ne parlat anys després amb algú altre que em deia que podia ser així en l’antiguitat.
La fase religiosa ve després. Si acceptem que la cinta vol dir virginitat i posem aquesta cinta a la verge Maria, ja en estat, la cinta té tot el sentit des del punt de vista religiós perquè estàs dient que la mare de Déu està esperant un fill, Jesús, però ella continua sent verge, que és això el que afirma el dogma. I per a això en algunes imatges de Maria apareix amb una cinta que li envolta la panxa. En alguns casos, com Maria de la Cinta, la patrona de Tortosa, ella està representada sense el fill i amb evidències d’embaràs, de manera que la cinta pot significar tant embarassada com verge com totes dues coses.
I llavors ahir mateix tot això es va posar en qüestió perquè no sé on em va aparèixer un “encinta”, vaig recordar tota la meva tesi d’anys i panys i com que em va agafar en una crisi de son vaig decidir aprofitar la cosa o l’ocasió —odio dir “aprofitar-ho per” encara que ara estigui acceptat— per mirar-me unes quantes estampes de sants, mai més ben dit, a l’estamper de cals Google.
I decepció: la cinta solament apareix en uns poquíssims casos, jo diria que sempre per subratllar que Maria espera un fill, o sigui, que està encinta o embarassada o prenys, i mai, i aquest és el detall important, quan té la criatura a la falda o a coll. Per tant, res. Encinta vol dir encinta perquè la cinta vol dir que està embarassada i s’ha acabat allò de l’error d’interpretació històric que jo o qui sigui ens havíem empescat, a partir de la consideració que si tal marededéu o tal altra apareixien amb una cinta a la panxa o abdomen no era per subratllar que estava o havia d’estar o havia estat embarassada però continuava sent verge, que és el que diu el dogma catòlic, sinó que simplement aquella imatge representava que Maria estava en estat.
El perquè la cinta vol dir que una dona està en estat que ho investigui un altre, jo ja tinc prou disgust i prou trauma amb que m’hagin esfondrat el meu bonic castell —sí, ja ho sé, he escrit “amb que”.
“Encinta”. És un sinònim de “embarassada”. Diu el diccionari nostrat, amb molt bon criteri, que “s’aplica a una dona”, ho vaig mirar ahir i per això faig ara l’improvisat, perquè ja estic cansat de donar-li voltes al tema i llavors posar-lo per escrit així, ni que sigui a la babalà, tal com raja, potser deixarà de donar-me la tabarra.
Tenim sort que el diccionari ens aclareixi que s’aplica a una dona, perquè si no no sé què faríem.
Bé. Potser el que vol dir és que s’aplica a humanes i no a animals. Llavors potser sí, però queda malament tal com ho diu, si la memòria no em falla deia això, que s’aplica a dones, i llavors penses, sí, esclar, com vols que s’apliqui a homes, tros de suro.
Som-hi amb encinta. Algú m’havia explicat, i s’havia convertit en llegenda urbana dins el meu magí, que també hi ha llegendes urbanes que ens circulen per dins i que ens les hem inventat o les elaborem o ens les repetim, o les hem sentit un cop i ja ens sembla que ho sabem per ciència infusa, en fi, el que m’havien dit o jo havia somiat era que l’origen d’encinta era el contrari d’embarassada.
A veure, vull dir que encinta significava originàriament verge. La cinta que duien les noies —quan dic cinta vull dir cinta, no cenyidor— era una manera d’expressar la virginitat. Jo no sé si la meva llegenda tenia origen religiós o no, no sé d’on venia, intento recordar qui m’ho va explicar i només recordo haver-ne parlat anys després amb algú altre que em deia que podia ser així en l’antiguitat.
La fase religiosa ve després. Si acceptem que la cinta vol dir virginitat i posem aquesta cinta a la verge Maria, ja en estat, la cinta té tot el sentit des del punt de vista religiós perquè estàs dient que la mare de Déu està esperant un fill, Jesús, però ella continua sent verge, que és això el que afirma el dogma. I per a això en algunes imatges de Maria apareix amb una cinta que li envolta la panxa. En alguns casos, com Maria de la Cinta, la patrona de Tortosa, ella està representada sense el fill i amb evidències d’embaràs, de manera que la cinta pot significar tant embarassada com verge com totes dues coses.
I llavors ahir mateix tot això es va posar en qüestió perquè no sé on em va aparèixer un “encinta”, vaig recordar tota la meva tesi d’anys i panys i com que em va agafar en una crisi de son vaig decidir aprofitar la cosa o l’ocasió —odio dir “aprofitar-ho per” encara que ara estigui acceptat— per mirar-me unes quantes estampes de sants, mai més ben dit, a l’estamper de cals Google.
I decepció: la cinta solament apareix en uns poquíssims casos, jo diria que sempre per subratllar que Maria espera un fill, o sigui, que està encinta o embarassada o prenys, i mai, i aquest és el detall important, quan té la criatura a la falda o a coll. Per tant, res. Encinta vol dir encinta perquè la cinta vol dir que està embarassada i s’ha acabat allò de l’error d’interpretació històric que jo o qui sigui ens havíem empescat, a partir de la consideració que si tal marededéu o tal altra apareixien amb una cinta a la panxa o abdomen no era per subratllar que estava o havia d’estar o havia estat embarassada però continuava sent verge, que és el que diu el dogma catòlic, sinó que simplement aquella imatge representava que Maria estava en estat.
El perquè la cinta vol dir que una dona està en estat que ho investigui un altre, jo ja tinc prou disgust i prou trauma amb que m’hagin esfondrat el meu bonic castell —sí, ja ho sé, he escrit “amb que”.
Improvisat 209
Hi ha dues menes de son laboral: el son que s’esvaeix si fas alguna cosa i el que no s’esvaeix facis el que facis. El meu és el segon. Ja fa estona que intento tota mena d’estratègies —estratègies és una paraula que m’agrada aplicada a aquest àmbit, no la fa servir gairebé ningú i a mi m’agrada molt ser original... en fi, dic estratègies, com tothom, perquè ara no se m’acut res més—, estratègies per sortir del meu son que no se’n va facis el que facis.
Em direu: si no se’n va per què fas coses? Perquè de vegades, alguna vegada se n’ha anat, i no saps ben bé per què. Hi ha piles segons on que te les poses i funciones. I llavors proves si la pila és aquí, si no és aquí, si fent això, si fent allò.
I ara estic fent un improvisat que no va bé perquè cada frase és un obstacle que demana obrir els ulls per saltar-lo, però un cop saltat, més ben dit, un cop aixecats els dits per escriure la següent frase, com ara aquesta, es tornen a tancar ben feliços i, agafeu-vos, hi ha lletres d’algunes d’aquetes frases que les escric amb els ulls tancats. Cosa que es pot interpretar de les dues maneres, la literal i la figurada.
Aquest matí mirava en un web , un blog anglès que no segueixo però que de vegades m’hi porta algun dels meus comptes de twitter, que ara com ara és la meva font única d’informació, perquè repassat aquest compte de twitter ja ho sé tot —tot el que s’ha de saber per estar mitjanament informat del que passa al món i tot el que haig de saber per estar al dia del que es cou al meu gremi—, deia que llegia en un blog allò típic de les paraules intraduïbles, i en aquest cas eren locucions franceses, que deia que eren intraduïbles. No ho sé, n’hi havia deu o dotze, però en una ràpida lectura he detectat el lligar els gossos amb llonganisses, que ho diem nosaltres, ho diuen els francesos i es diu també en occità, és clar (o no és clar, però en aquest cas sí), i ara dubto si no ho diuen també els italians, però no m’ho feu rumiar que em tornaré a adormir, i el que volia dir només és que quan els anglesos o els americans diuen que tal cosa només l’entenen els francesos —o els xinesos, o els espanyols, o els italians, o qui sigui, no diuen els catalans perquè encara no saben qui som, i ara us explicaré una anècdota— només posen de manifest la seva curtedat de mires, la seva boina, i no penso dir el seu xovinisme perquè això ho reservo per als francesos, i ara parlava d’anglesos o angloparlants, esclar. I ara m’adono que he estat dient “els anglesos” i tal i és un tipus d’expressió que intento evitar, no tant per la qüestió del gènere gramatical com per la injustícia que suposa englobar tot el món angloparlant en un sol subjecte. Jo, quan diuen “els catalans sou no sé què o us agrada això o allò o feu tals coses”, no em sol agradar gaire no sols perquè molts cops no coincideixo amb el tòpic sinó perquè sempre penso que poca gent hi deu coincidir, de manera que són expressions tramposes o si més no buides. És com allò dels toros i les bailaoras.
L’anècdota. Conec un web independentista que fa molt de soroll aquí i fora, i de sobte un paio els contesta des d’Amèrica que moltes gràcies per la informació i que és impressionant pensar que Nova York i Madrid estan al mateix paraŀlel —com dient que som gairebé veïns. Aquest senyor no s’ha enterat de res! Madrid, hahaha!
Bé, després dels riures i d’una explicació de passada sobre aquest “enterat” que he ficat aquí dalt pel tema de la diglòssia —que ens sembla que la paraula catalana corresponent no és prou adequada, i tot això, estem totalment atrapats en una teranyina fortíssima d’una llengua que continua sent superior i que constantment ens ho fa saber, perquè no és possible sobreviure sinó, o si no, més ben dit—, després de tot això ja ho deixo perquè l’estratègia aquesta s’ha acabat com el gos i el gat escaldat i tan poc trempat que quedarà clapat així que torni a posar els ulls al treball que aquest matí hauria d’haver acabat.
(us ho prometo, ara acabava de signar això, com si fos una carta o un missatge. Ho he esborrat —el nom—, però m’havia sortit d’esma. Ja es veu que un dia se m’escaparà, perquè aquest procés d’acabar d’escriure, mirar un moment cap amunt per si hi ha algun subratllat del word que em cridi l’atenció, obrir el blogger i penjar ho faig amb l’automàtic, només haig de mirar el número que diu d’articles publicats fins ara, per posar-li a aquest el que toqui)
Em direu: si no se’n va per què fas coses? Perquè de vegades, alguna vegada se n’ha anat, i no saps ben bé per què. Hi ha piles segons on que te les poses i funciones. I llavors proves si la pila és aquí, si no és aquí, si fent això, si fent allò.
I ara estic fent un improvisat que no va bé perquè cada frase és un obstacle que demana obrir els ulls per saltar-lo, però un cop saltat, més ben dit, un cop aixecats els dits per escriure la següent frase, com ara aquesta, es tornen a tancar ben feliços i, agafeu-vos, hi ha lletres d’algunes d’aquetes frases que les escric amb els ulls tancats. Cosa que es pot interpretar de les dues maneres, la literal i la figurada.
Aquest matí mirava en un web , un blog anglès que no segueixo però que de vegades m’hi porta algun dels meus comptes de twitter, que ara com ara és la meva font única d’informació, perquè repassat aquest compte de twitter ja ho sé tot —tot el que s’ha de saber per estar mitjanament informat del que passa al món i tot el que haig de saber per estar al dia del que es cou al meu gremi—, deia que llegia en un blog allò típic de les paraules intraduïbles, i en aquest cas eren locucions franceses, que deia que eren intraduïbles. No ho sé, n’hi havia deu o dotze, però en una ràpida lectura he detectat el lligar els gossos amb llonganisses, que ho diem nosaltres, ho diuen els francesos i es diu també en occità, és clar (o no és clar, però en aquest cas sí), i ara dubto si no ho diuen també els italians, però no m’ho feu rumiar que em tornaré a adormir, i el que volia dir només és que quan els anglesos o els americans diuen que tal cosa només l’entenen els francesos —o els xinesos, o els espanyols, o els italians, o qui sigui, no diuen els catalans perquè encara no saben qui som, i ara us explicaré una anècdota— només posen de manifest la seva curtedat de mires, la seva boina, i no penso dir el seu xovinisme perquè això ho reservo per als francesos, i ara parlava d’anglesos o angloparlants, esclar. I ara m’adono que he estat dient “els anglesos” i tal i és un tipus d’expressió que intento evitar, no tant per la qüestió del gènere gramatical com per la injustícia que suposa englobar tot el món angloparlant en un sol subjecte. Jo, quan diuen “els catalans sou no sé què o us agrada això o allò o feu tals coses”, no em sol agradar gaire no sols perquè molts cops no coincideixo amb el tòpic sinó perquè sempre penso que poca gent hi deu coincidir, de manera que són expressions tramposes o si més no buides. És com allò dels toros i les bailaoras.
L’anècdota. Conec un web independentista que fa molt de soroll aquí i fora, i de sobte un paio els contesta des d’Amèrica que moltes gràcies per la informació i que és impressionant pensar que Nova York i Madrid estan al mateix paraŀlel —com dient que som gairebé veïns. Aquest senyor no s’ha enterat de res! Madrid, hahaha!
Bé, després dels riures i d’una explicació de passada sobre aquest “enterat” que he ficat aquí dalt pel tema de la diglòssia —que ens sembla que la paraula catalana corresponent no és prou adequada, i tot això, estem totalment atrapats en una teranyina fortíssima d’una llengua que continua sent superior i que constantment ens ho fa saber, perquè no és possible sobreviure sinó, o si no, més ben dit—, després de tot això ja ho deixo perquè l’estratègia aquesta s’ha acabat com el gos i el gat escaldat i tan poc trempat que quedarà clapat així que torni a posar els ulls al treball que aquest matí hauria d’haver acabat.
(us ho prometo, ara acabava de signar això, com si fos una carta o un missatge. Ho he esborrat —el nom—, però m’havia sortit d’esma. Ja es veu que un dia se m’escaparà, perquè aquest procés d’acabar d’escriure, mirar un moment cap amunt per si hi ha algun subratllat del word que em cridi l’atenció, obrir el blogger i penjar ho faig amb l’automàtic, només haig de mirar el número que diu d’articles publicats fins ara, per posar-li a aquest el que toqui)
dilluns, 26 de gener del 2015
Improvisat 208
Ja sé que és dilluns i tal, però és vergonyós que a la teva edat, tan grandet, hagis avançat tan poc a la feina. Perquè t’has distret fent altres coses? No, amb prou feines tres o quatre piulades, i serioses. Llavors què? Ah, sí, també una conversa distesa sobre la quiropràctica. Que noi és un cosa que jo faci servir, però... Ara he vist “cosa” i ja m’ha agafat prevenció. Des de l’altre dia que li tinc una certa prevenció —irracional— a la paraula cosa, i això, si no m’ho trec del damunt, em costarà un disgust. Serà com aquell conte de Chesterton.
Bah, deixem-ho, si surt cosa sortirà cosa. Com si surt “això”, que surt contínuament. Què vols? Diuen que usem uns centenars de paraules i prou, en la comunicació normal. Suposo que en l’escrita puja una mica, però no creguis que tant. “Mica”, una altra. Per no parlar de “parlar”, “altre”, etc.
Però bo continuïs per aquí que pararàs boig com el de Chesterton amb les aspes, o creus. Mira, ara que ho penso allò de les creus o les aspes de Chesterton potser era un homenatge discret a Cervantes? Vés a saber, l’anglès se les sabia totes, i amb Wells, que tenien unes converses que es veu que eren increïbles, superatractives —per què no tenim això ara... L’altre dia parlava amb no sé qui, potser era T, que no hi ha personatges indiscutibles en aquest país nostre, gent d’aquella que dius: aquest home, aquesta dona cal escoltar-los quan parlen, perquè “diuen coses”. Després les discutiràs, hi estaràs radicalment en contra, o no, però els has d’escoltar perquè et fan rumiar. Vam estar, efectivament, rumiant si ens sortia algú i no ens va sortir ningú, cadascú s’escolta els seus i les seves i ja està. Quina pena.
En canvi, sí que hi ha personatges estrangers que et fan pensar i que fan pensar tothom, ho sàpiga tothom o no ho sàpiga. Parlen i escoltes. Ara no diré noms —perquè quan improviso no em surten mai exemples, no és que els vulgui amagar—, però n’hi ha en el món de la cultura o de la política que no cal que siguin de la nostra corda perquè ens interessin. Bé, si que me’n surt un, Francesc, però ara pensareu que escombro cap a casa. No: és aquest, sí, que cada cop que parla o fa una cosa en parlen tots els mitjans de comunicació del món, però n’hi ha més. No gaires més però n’hi ha més. M’aturo perquè ara m’he quedat amb la sensació d’haver coŀlocat un missatge proselitista i no era el que volia... Doncs re, que ara no em vénen al cap més. Obama, potser. I Merkel? Potser Bob Dylan? No ho sé, caldria pensar-ho més. Del nostre àmbit més proper els que més s’hi acosten, em penso, serien Shakira i Guardiola, però no sé si són tan tan globals.
I ja m’he entretingut massa i vull fer coses. Coses haha
Bah, deixem-ho, si surt cosa sortirà cosa. Com si surt “això”, que surt contínuament. Què vols? Diuen que usem uns centenars de paraules i prou, en la comunicació normal. Suposo que en l’escrita puja una mica, però no creguis que tant. “Mica”, una altra. Per no parlar de “parlar”, “altre”, etc.
Però bo continuïs per aquí que pararàs boig com el de Chesterton amb les aspes, o creus. Mira, ara que ho penso allò de les creus o les aspes de Chesterton potser era un homenatge discret a Cervantes? Vés a saber, l’anglès se les sabia totes, i amb Wells, que tenien unes converses que es veu que eren increïbles, superatractives —per què no tenim això ara... L’altre dia parlava amb no sé qui, potser era T, que no hi ha personatges indiscutibles en aquest país nostre, gent d’aquella que dius: aquest home, aquesta dona cal escoltar-los quan parlen, perquè “diuen coses”. Després les discutiràs, hi estaràs radicalment en contra, o no, però els has d’escoltar perquè et fan rumiar. Vam estar, efectivament, rumiant si ens sortia algú i no ens va sortir ningú, cadascú s’escolta els seus i les seves i ja està. Quina pena.
En canvi, sí que hi ha personatges estrangers que et fan pensar i que fan pensar tothom, ho sàpiga tothom o no ho sàpiga. Parlen i escoltes. Ara no diré noms —perquè quan improviso no em surten mai exemples, no és que els vulgui amagar—, però n’hi ha en el món de la cultura o de la política que no cal que siguin de la nostra corda perquè ens interessin. Bé, si que me’n surt un, Francesc, però ara pensareu que escombro cap a casa. No: és aquest, sí, que cada cop que parla o fa una cosa en parlen tots els mitjans de comunicació del món, però n’hi ha més. No gaires més però n’hi ha més. M’aturo perquè ara m’he quedat amb la sensació d’haver coŀlocat un missatge proselitista i no era el que volia... Doncs re, que ara no em vénen al cap més. Obama, potser. I Merkel? Potser Bob Dylan? No ho sé, caldria pensar-ho més. Del nostre àmbit més proper els que més s’hi acosten, em penso, serien Shakira i Guardiola, però no sé si són tan tan globals.
I ja m’he entretingut massa i vull fer coses. Coses haha
divendres, 23 de gener del 2015
Improvisat 207
Que difícil que és treballar un divendres a la tarda en aquesta professió. Bueno, suposo que en les altres professions també, però ara jo parlo d’aquesta, de la meva. Que és corregir. Bueno, és més coses, però avui és corregir, i corregir és el més difícil. Per què és el més difícil? Perquè quan tradueixes vas alegrement, tralarà, traduint, i només has de tenir en compte que la traducció s’ajusti a l’original, que diguin el mateix una i l’altra —que no és el mateix que tenir les mateixes paraules, allò de “pero en castellano dice ‘compre aquí sus billetes’ y tú has traducido ‘compri aquí els bitllets’, te has comido una palabra, el posesivo ‘sus’”, i totes aquestes històries que pateixes cada dia, tant els dies de cada dia com els dies que no són dies de cada dia perquè et poden preguntar una traducció al cremallera de la Molina i dir-te això del possessiu.
Bé, traduir és anar fent, tralarà, dèiem, i llavors acabes la traducció i què? La lliures i tralarà? Noooorl. L’has de corregir. I llavors ve quan et maten. Acabem on érem: corregint i adormint-te.
I qui diu traduir diu qualsevol altra cosa que facis amb un text: escriure, copiar, transcriure, glossar... Al final, has de corregir. Si no corregeixes et quedes sense clients més aviat o més tard. Cal corregir. I per tant cal adormir-se molt davant la pantalla. Cal adormir-se? No, no cal, això em passa a mi. De fet, seria desitjable que corregir fos un tràmit, però no ho és, o no l’és, que és més fabrià, però ara no posaria la mà al foc que sigui més fabrià i no sigui una ultracorrecció incorrecta, perquè si hi ha una cosa relacionada amb lletres que no s’ha de corregir, i d’aquí riu la criatura, aquesta cosa és improvisar i immediately publicar, i per tant més aviat val més no dir gaires coses com molt segures perquè vés a saber qui et llegeix si és que et llegeix algú, encara que el títol sigui ben explícit. Per això ho vaig fent, improvisar, a veure si de mica en mica em trec la son de les orelles i sobretot dels ulls, que és on tinc més son. O on la noto més.
Bé, on érem? No ho sé, però crec que no ens hem apartat gaire del tema principal de la vesprada, que és com en diuen de la tarda al País Valencià, com diuen l’horabaixa —de les mateixes hores— a les Illes. I passada la tarda i l’horabaixa ve el vespre, però la gent de per allà baix passen directament de la vesprada a la nit, si no vaig errat, que segurament sí que vaig errat perquè una cosa és que coneguis quatre amics del País Valencià i una altra cosa que sàpigues com diuen les coses al País Valencià, que és com allò de com se’n diu de l’herba aquella, del peix aquell, fins i tot del vent aquell... en català?, doncs miri, se’n diu de mil maneres, en cada comarca li donen un nom i tots són catalans i si no s’ho creu faci un cop d’ull al diccionari Alcover, que ara li podria dir un parell d’exemples perquè s’hi entretingui però en aquests casos el cap no dóna per a recordar exemples del DCVB. En fi.
He dit País Valencià a consciència, allò de CV em cau molt lluny.
I què més. Doncs que continua sent divendres, que s’aproximen molt els dos quarts de set del vespre i si no m’espavilo...
Bé, traduir és anar fent, tralarà, dèiem, i llavors acabes la traducció i què? La lliures i tralarà? Noooorl. L’has de corregir. I llavors ve quan et maten. Acabem on érem: corregint i adormint-te.
I qui diu traduir diu qualsevol altra cosa que facis amb un text: escriure, copiar, transcriure, glossar... Al final, has de corregir. Si no corregeixes et quedes sense clients més aviat o més tard. Cal corregir. I per tant cal adormir-se molt davant la pantalla. Cal adormir-se? No, no cal, això em passa a mi. De fet, seria desitjable que corregir fos un tràmit, però no ho és, o no l’és, que és més fabrià, però ara no posaria la mà al foc que sigui més fabrià i no sigui una ultracorrecció incorrecta, perquè si hi ha una cosa relacionada amb lletres que no s’ha de corregir, i d’aquí riu la criatura, aquesta cosa és improvisar i immediately publicar, i per tant més aviat val més no dir gaires coses com molt segures perquè vés a saber qui et llegeix si és que et llegeix algú, encara que el títol sigui ben explícit. Per això ho vaig fent, improvisar, a veure si de mica en mica em trec la son de les orelles i sobretot dels ulls, que és on tinc més son. O on la noto més.
Bé, on érem? No ho sé, però crec que no ens hem apartat gaire del tema principal de la vesprada, que és com en diuen de la tarda al País Valencià, com diuen l’horabaixa —de les mateixes hores— a les Illes. I passada la tarda i l’horabaixa ve el vespre, però la gent de per allà baix passen directament de la vesprada a la nit, si no vaig errat, que segurament sí que vaig errat perquè una cosa és que coneguis quatre amics del País Valencià i una altra cosa que sàpigues com diuen les coses al País Valencià, que és com allò de com se’n diu de l’herba aquella, del peix aquell, fins i tot del vent aquell... en català?, doncs miri, se’n diu de mil maneres, en cada comarca li donen un nom i tots són catalans i si no s’ho creu faci un cop d’ull al diccionari Alcover, que ara li podria dir un parell d’exemples perquè s’hi entretingui però en aquests casos el cap no dóna per a recordar exemples del DCVB. En fi.
He dit País Valencià a consciència, allò de CV em cau molt lluny.
I què més. Doncs que continua sent divendres, que s’aproximen molt els dos quarts de set del vespre i si no m’espavilo...
Improvisat 206
Som-hi de cara. Ja ho faig gairebé d’esma, obrir el word dels improvisats. Que no és que sigui un word especial, és el word de sempre, el word humil de cada dia que s’esforça per servir-nos als que anem tirant amb el sistema windows, que diguin el que diguin els altres és força bo, i en qualsevol cas és inexcusable per als que treballem en documents per a terceres persones, i ara no sé per què diem terceres persones si normalment hauríem de dir segones persones. En aquest cas potser sí, perquè hi som nosaltres, els humils usuaris etcètera, hi és el lector d’aquest word, si és que hi ha algú —eh!, que hi ha algú?, etcètera—, i hi ha la clientela, que seria en aquest cas, en aquest cas sí, la tercera persona de marres. I escric de marres perquè no sé com dir-ho, de debò, en aquests casos, d’una manera coŀloquial. Perquè si dic de referència o esmentada o de sempre o tal, doncs bé, està bé, no dic que sigui negatiu, està bé, no ploris, sí, tu, referència, esmentada, sempre, no ploreu —espero que s’entengui sense cometes, són massa cometes per anar-les posant, em tornaria a adormir. Està bé, esteu bé, feu patxoca, però no prou bé, perquè jo el que voldria dir és ditxosa, i vet-ho aquí: de marres, ditxosa. No hi ha manera, no ens en sortim. I llavors fas veure que no volies dir de marres ni ditxosa i ho edulcores tot prou...
Teoria i pràctica sobre la diglòssia. Teoria: ara no em ve de gust, ens adormiríem. Pràctica: el que acabem de veure, un pobre home que es veu en la necessitat de trobar una manera de dir de marres i/o ditxosa i que no és feliç, no queda satisfet si no ho diu exactament en el mateix sentit que ho diuen els seus germans espanyols o hispanoparlants de ponent, o no de ponent sinó de la plaça de Catalunya, entengui’s plaça de Catalunya com a centre del país, que ja és voler entendre perquè aquesta plaça no és ni el centre de Barcelona perquè està al costat del mar. Però bé, fem l’esforç, d’acord, va, ajudeu-me, feu un esforç, que avui està costant més del compte fer entendre les coses. El que volia dir és que hi ha molts castellanoparlants o hispanoparlants o espanyoloparlants a Catalunya mateix, i no passa res, és lo més normal del món, jo només els demano que a mi em deixin viure en català i que si aprenc i faig servir altres idiomes sigui per afició o per interès propi, no per obligació.
Bueno, per on anàvem? Haig de mirar cap amunt, però recordo que últimament això no estava prohibit. Sí, deia que no es quedava satisfet, aquell pobre home, si no sabia dir alguna cosa que fos exactament la mateixa cosa que de marres i que ditxosa, que sonés igual, que es pogués fer servir en les mateixes circumstàncies i que no fos coneguda, esmentada, de sempre, d’abans, etc. Perquè tot això no té la càrrega de significat —semàntica, en diem en el món mestretiter— que té de marres i ditxós. Hi ha vegades que en comptes d’això pots dir dels dallonses, i queda perfecte, però aquestes vegades són comptades, és per a algunes circumstàncies molt concretes. No és per a la generalitat dels casos —a qui se li va acudir el nom de Generalitat per a lo nostro? És també per a aquestes vegades —les de dels dallonses— que serveix el renoi de o el dimoni de que proposen els diccionaris. Però tenim un buit.
Concepte “tenir un buit”: sensació que hom experimenta sovint en una situació general i prolongada de diglòssia. I ara m’adono que hauria de buscar ràpidament un sinònim popular de diglòssia perquè si no els mestretites estem sempre parlant de diglòssies i de semàntiques i de coses d’aquestes i llavors no és fàcil aclarir-se i la gent fa una passa enrere quan s’acosta amb bona voluntat al món de la llengua i sent paraulots d’aquesta mena. Em direu: és una ciència i les ciències tenen paraules científiques! Us contestaré —no sé amb qui estic parlant—: sí, però els parlants normals també tenen dret que se’ls expliquin les coses, en un primer nivell, amb paraules normals.
I com deia “no sé amb qui estic parlant”, i com que un dels psiquiatres més coneguts del món deia fa uns dies que la psicoanàlisi era un frau i jo llavors m’he quedat sense el meu instrument principal d’arranjament de problemes, que era l’autopsicoanàlisi —perquè jo sóc com aquelles màquines que s’autoarreglen quan detecten un problema al sector B.5, o el que sigui, que el B.5 me l’acabo d’inventar—, doncs, ara haig de tornar a feinejar i oblidar-me de tot això, com si no hagués passat res.
Teoria i pràctica sobre la diglòssia. Teoria: ara no em ve de gust, ens adormiríem. Pràctica: el que acabem de veure, un pobre home que es veu en la necessitat de trobar una manera de dir de marres i/o ditxosa i que no és feliç, no queda satisfet si no ho diu exactament en el mateix sentit que ho diuen els seus germans espanyols o hispanoparlants de ponent, o no de ponent sinó de la plaça de Catalunya, entengui’s plaça de Catalunya com a centre del país, que ja és voler entendre perquè aquesta plaça no és ni el centre de Barcelona perquè està al costat del mar. Però bé, fem l’esforç, d’acord, va, ajudeu-me, feu un esforç, que avui està costant més del compte fer entendre les coses. El que volia dir és que hi ha molts castellanoparlants o hispanoparlants o espanyoloparlants a Catalunya mateix, i no passa res, és lo més normal del món, jo només els demano que a mi em deixin viure en català i que si aprenc i faig servir altres idiomes sigui per afició o per interès propi, no per obligació.
Bueno, per on anàvem? Haig de mirar cap amunt, però recordo que últimament això no estava prohibit. Sí, deia que no es quedava satisfet, aquell pobre home, si no sabia dir alguna cosa que fos exactament la mateixa cosa que de marres i que ditxosa, que sonés igual, que es pogués fer servir en les mateixes circumstàncies i que no fos coneguda, esmentada, de sempre, d’abans, etc. Perquè tot això no té la càrrega de significat —semàntica, en diem en el món mestretiter— que té de marres i ditxós. Hi ha vegades que en comptes d’això pots dir dels dallonses, i queda perfecte, però aquestes vegades són comptades, és per a algunes circumstàncies molt concretes. No és per a la generalitat dels casos —a qui se li va acudir el nom de Generalitat per a lo nostro? És també per a aquestes vegades —les de dels dallonses— que serveix el renoi de o el dimoni de que proposen els diccionaris. Però tenim un buit.
Concepte “tenir un buit”: sensació que hom experimenta sovint en una situació general i prolongada de diglòssia. I ara m’adono que hauria de buscar ràpidament un sinònim popular de diglòssia perquè si no els mestretites estem sempre parlant de diglòssies i de semàntiques i de coses d’aquestes i llavors no és fàcil aclarir-se i la gent fa una passa enrere quan s’acosta amb bona voluntat al món de la llengua i sent paraulots d’aquesta mena. Em direu: és una ciència i les ciències tenen paraules científiques! Us contestaré —no sé amb qui estic parlant—: sí, però els parlants normals també tenen dret que se’ls expliquin les coses, en un primer nivell, amb paraules normals.
I com deia “no sé amb qui estic parlant”, i com que un dels psiquiatres més coneguts del món deia fa uns dies que la psicoanàlisi era un frau i jo llavors m’he quedat sense el meu instrument principal d’arranjament de problemes, que era l’autopsicoanàlisi —perquè jo sóc com aquelles màquines que s’autoarreglen quan detecten un problema al sector B.5, o el que sigui, que el B.5 me l’acabo d’inventar—, doncs, ara haig de tornar a feinejar i oblidar-me de tot això, com si no hagués passat res.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)