Ja sé que és dilluns i tal, però és vergonyós que a la teva edat, tan grandet, hagis avançat tan poc a la feina. Perquè t’has distret fent altres coses? No, amb prou feines tres o quatre piulades, i serioses. Llavors què? Ah, sí, també una conversa distesa sobre la quiropràctica. Que noi és un cosa que jo faci servir, però... Ara he vist “cosa” i ja m’ha agafat prevenció. Des de l’altre dia que li tinc una certa prevenció —irracional— a la paraula cosa, i això, si no m’ho trec del damunt, em costarà un disgust. Serà com aquell conte de Chesterton.
Bah, deixem-ho, si surt cosa sortirà cosa. Com si surt “això”, que surt contínuament. Què vols? Diuen que usem uns centenars de paraules i prou, en la comunicació normal. Suposo que en l’escrita puja una mica, però no creguis que tant. “Mica”, una altra. Per no parlar de “parlar”, “altre”, etc.
Però bo continuïs per aquí que pararàs boig com el de Chesterton amb les aspes, o creus. Mira, ara que ho penso allò de les creus o les aspes de Chesterton potser era un homenatge discret a Cervantes? Vés a saber, l’anglès se les sabia totes, i amb Wells, que tenien unes converses que es veu que eren increïbles, superatractives —per què no tenim això ara... L’altre dia parlava amb no sé qui, potser era T, que no hi ha personatges indiscutibles en aquest país nostre, gent d’aquella que dius: aquest home, aquesta dona cal escoltar-los quan parlen, perquè “diuen coses”. Després les discutiràs, hi estaràs radicalment en contra, o no, però els has d’escoltar perquè et fan rumiar. Vam estar, efectivament, rumiant si ens sortia algú i no ens va sortir ningú, cadascú s’escolta els seus i les seves i ja està. Quina pena.
En canvi, sí que hi ha personatges estrangers que et fan pensar i que fan pensar tothom, ho sàpiga tothom o no ho sàpiga. Parlen i escoltes. Ara no diré noms —perquè quan improviso no em surten mai exemples, no és que els vulgui amagar—, però n’hi ha en el món de la cultura o de la política que no cal que siguin de la nostra corda perquè ens interessin. Bé, si que me’n surt un, Francesc, però ara pensareu que escombro cap a casa. No: és aquest, sí, que cada cop que parla o fa una cosa en parlen tots els mitjans de comunicació del món, però n’hi ha més. No gaires més però n’hi ha més. M’aturo perquè ara m’he quedat amb la sensació d’haver coŀlocat un missatge proselitista i no era el que volia... Doncs re, que ara no em vénen al cap més. Obama, potser. I Merkel? Potser Bob Dylan? No ho sé, caldria pensar-ho més. Del nostre àmbit més proper els que més s’hi acosten, em penso, serien Shakira i Guardiola, però no sé si són tan tan globals.
I ja m’he entretingut massa i vull fer coses. Coses haha
