Som-hi de cara. Ja ho faig gairebé d’esma, obrir el word dels improvisats. Que no és que sigui un word especial, és el word de sempre, el word humil de cada dia que s’esforça per servir-nos als que anem tirant amb el sistema windows, que diguin el que diguin els altres és força bo, i en qualsevol cas és inexcusable per als que treballem en documents per a terceres persones, i ara no sé per què diem terceres persones si normalment hauríem de dir segones persones. En aquest cas potser sí, perquè hi som nosaltres, els humils usuaris etcètera, hi és el lector d’aquest word, si és que hi ha algú —eh!, que hi ha algú?, etcètera—, i hi ha la clientela, que seria en aquest cas, en aquest cas sí, la tercera persona de marres. I escric de marres perquè no sé com dir-ho, de debò, en aquests casos, d’una manera coŀloquial. Perquè si dic de referència o esmentada o de sempre o tal, doncs bé, està bé, no dic que sigui negatiu, està bé, no ploris, sí, tu, referència, esmentada, sempre, no ploreu —espero que s’entengui sense cometes, són massa cometes per anar-les posant, em tornaria a adormir. Està bé, esteu bé, feu patxoca, però no prou bé, perquè jo el que voldria dir és ditxosa, i vet-ho aquí: de marres, ditxosa. No hi ha manera, no ens en sortim. I llavors fas veure que no volies dir de marres ni ditxosa i ho edulcores tot prou...
Teoria i pràctica sobre la diglòssia. Teoria: ara no em ve de gust, ens adormiríem. Pràctica: el que acabem de veure, un pobre home que es veu en la necessitat de trobar una manera de dir de marres i/o ditxosa i que no és feliç, no queda satisfet si no ho diu exactament en el mateix sentit que ho diuen els seus germans espanyols o hispanoparlants de ponent, o no de ponent sinó de la plaça de Catalunya, entengui’s plaça de Catalunya com a centre del país, que ja és voler entendre perquè aquesta plaça no és ni el centre de Barcelona perquè està al costat del mar. Però bé, fem l’esforç, d’acord, va, ajudeu-me, feu un esforç, que avui està costant més del compte fer entendre les coses. El que volia dir és que hi ha molts castellanoparlants o hispanoparlants o espanyoloparlants a Catalunya mateix, i no passa res, és lo més normal del món, jo només els demano que a mi em deixin viure en català i que si aprenc i faig servir altres idiomes sigui per afició o per interès propi, no per obligació.
Bueno, per on anàvem? Haig de mirar cap amunt, però recordo que últimament això no estava prohibit. Sí, deia que no es quedava satisfet, aquell pobre home, si no sabia dir alguna cosa que fos exactament la mateixa cosa que de marres i que ditxosa, que sonés igual, que es pogués fer servir en les mateixes circumstàncies i que no fos coneguda, esmentada, de sempre, d’abans, etc. Perquè tot això no té la càrrega de significat —semàntica, en diem en el món mestretiter— que té de marres i ditxós. Hi ha vegades que en comptes d’això pots dir dels dallonses, i queda perfecte, però aquestes vegades són comptades, és per a algunes circumstàncies molt concretes. No és per a la generalitat dels casos —a qui se li va acudir el nom de Generalitat per a lo nostro? És també per a aquestes vegades —les de dels dallonses— que serveix el renoi de o el dimoni de que proposen els diccionaris. Però tenim un buit.
Concepte “tenir un buit”: sensació que hom experimenta sovint en una situació general i prolongada de diglòssia. I ara m’adono que hauria de buscar ràpidament un sinònim popular de diglòssia perquè si no els mestretites estem sempre parlant de diglòssies i de semàntiques i de coses d’aquestes i llavors no és fàcil aclarir-se i la gent fa una passa enrere quan s’acosta amb bona voluntat al món de la llengua i sent paraulots d’aquesta mena. Em direu: és una ciència i les ciències tenen paraules científiques! Us contestaré —no sé amb qui estic parlant—: sí, però els parlants normals també tenen dret que se’ls expliquin les coses, en un primer nivell, amb paraules normals.
I com deia “no sé amb qui estic parlant”, i com que un dels psiquiatres més coneguts del món deia fa uns dies que la psicoanàlisi era un frau i jo llavors m’he quedat sense el meu instrument principal d’arranjament de problemes, que era l’autopsicoanàlisi —perquè jo sóc com aquelles màquines que s’autoarreglen quan detecten un problema al sector B.5, o el que sigui, que el B.5 me l’acabo d’inventar—, doncs, ara haig de tornar a feinejar i oblidar-me de tot això, com si no hagués passat res.
