divendres, 30 de gener del 2015

Improvisat 212

He anat a prendre un cafè que no serveix per a res, si no fos per —a part, aquests cafès no m’agraden gens, hi vaig per saludar J, que va tenir un atac de cor i es va recuperant, pobre, ahuir que vam dinar a cals C, només una mica més amunt, no en sabien re, merda de ciutat, que no saps res de ningú si no és per casualitat, com en el meu cas, que vaig veure l’ambulància, i després el bar tancat, esclar.

Doncs deia que havia anat a prendre un cafè. I sento aquesta conversa a mitges —dos homes—: “Ara les dones són majoria en els jutges. —I en els metges. —Ja era hora que treballessin.” Això, esclar, t’encén la sang i tens ganes de girar-te i dir alguna cosa, disparar alguna arma, cridar a la policia... Però no saps què fer i penses que ha de passar una generació abans que això canviï.

Sí, és veritat, aquestes coses em fan posar malalt i m’alteren, i segurament ara no necessitaria fer un improvisat per continuar despert, però si estàs emprenyat tampoc pots treballar tranquil i m’he estimat més esbravar-me. Que no és esbravar-se, és una altra cosa, és denunciar. No ho entenc, que potser no tenia mare, aquest home? O tots dos, perquè l’altre no li va dir res. Bé, és veritat, l’altre potser també es va quedar tallat, potser no eren més que coneguts i tenien una xerrada improvisada i llavors aquest gamarús va sortir de les cavernes amb el dallò a la mà i grunyint la cosa de les dones que per fi treballaven, i l’altre no va saber què dir. Com jo mateix, que sempre se m’acudeixen les respostes bones quan ja ha passat mitja hora, o un dia.

Però aquest home, si tenia mare, que en devia tenir, bé devia treballar? O eren molt rics i llavors la seva mare no fotia ni brot? Però llavors bé devien tenir minyones, com es deia, no? Que no eren dones que treballaven, les minyones? O ell s’estava als seus aposentos i ni tan sols veia les minyones que treballaven, o si les veia per a ell no eren dones que treballaven sinó coses que es bellugaven, com si fossin robots?

És delicte, dir que “ja era hora que treballessin”? No, no ho és. Però podríem anar per aquí, per què no. Perseguir els masclistes de paraula, els masclistes orals, no sols els d’obra, i condemnar-los a fer 200 hores de classe a l’Institut Català de les Dones. Una cosa així. O posar-los a fer feines per les escoles o els hospitals, què vols que et digui, escombrar, fregar, treure la pols, les fulles dels arbres, alguna cosa d’aquestes, i que se sàpiga. “Condemnat per dir que les dones abans no treballaven i ja era hora que treballessin.” Amb unes quantes sentències d’aquesta mena aviat es posaria ratlla a la cosa. No hi ha dret.

I si hi tornen, més forta. I si cal, una temporadeta a l’ombra, a cals Modelo, que sempre diuen que la tancaran, des que era petit que ho sento dir, i em moriré que encara funcionarà.

I ja està.

Espero que si jo alguna vegada dic alguna cosa desencertada no hi hagi algú que se m’assembli a prop, perquè jo quan em poso en pla fiscal me n’envaig, em passo de mida. He escrit a poc a poc, però sóc conscient que quan improviso, tant si parlo com si escric, no sóc gaire clement. Per això dic que no em passi a mi el cas contrari...