dimarts, 27 de gener del 2015

Improvisat 209

Hi ha dues menes de son laboral: el son que s’esvaeix si fas alguna cosa i el que no s’esvaeix facis el que facis. El meu és el segon. Ja fa estona que intento tota mena d’estratègies —estratègies és una paraula que m’agrada aplicada a aquest àmbit, no la fa servir gairebé ningú i a mi m’agrada molt ser original... en fi, dic estratègies, com tothom, perquè ara no se m’acut res més—, estratègies per sortir del meu son que no se’n va facis el que facis.

Em direu: si no se’n va per què fas coses? Perquè de vegades, alguna vegada se n’ha anat, i no saps ben bé per què. Hi ha piles segons on que te les poses i funciones. I llavors proves si la pila és aquí, si no és aquí, si fent això, si fent allò.

I ara estic fent un improvisat que no va bé perquè cada frase és un obstacle que demana obrir els ulls per saltar-lo, però un cop saltat, més ben dit, un cop aixecats els dits per escriure la següent frase, com ara aquesta, es tornen a tancar ben feliços i, agafeu-vos, hi ha lletres d’algunes d’aquetes frases que les escric amb els ulls tancats. Cosa que es pot interpretar de les dues maneres, la literal i la figurada.

Aquest matí mirava en un web , un blog anglès que no segueixo però que de vegades m’hi porta algun dels meus comptes de twitter, que ara com ara és la meva font única d’informació, perquè repassat aquest compte de twitter ja ho sé tot —tot el que s’ha de saber per estar mitjanament informat del que passa al món i tot el que haig de saber per estar al dia del que es cou al meu gremi—, deia que llegia en un blog allò típic de les paraules intraduïbles, i en aquest cas eren locucions franceses, que deia que eren intraduïbles. No ho sé, n’hi havia deu o dotze, però en una ràpida lectura he detectat el lligar els gossos amb llonganisses, que ho diem nosaltres, ho diuen els francesos i es diu també en occità, és clar (o no és clar, però en aquest cas sí), i ara dubto si no ho diuen també els italians, però no m’ho feu rumiar que em tornaré a adormir, i el que volia dir només és que quan els anglesos o els americans diuen que tal cosa només l’entenen els francesos —o els xinesos, o els espanyols, o els italians, o qui sigui, no diuen els catalans perquè encara no saben qui som, i ara us explicaré una anècdota— només posen de manifest la seva curtedat de mires, la seva boina, i no penso dir el seu xovinisme perquè això ho reservo per als francesos, i ara parlava d’anglesos o angloparlants, esclar. I ara m’adono que he estat dient “els anglesos” i tal i és un tipus d’expressió que intento evitar, no tant per la qüestió del gènere gramatical com per la injustícia que suposa englobar tot el món angloparlant en un sol subjecte. Jo, quan diuen “els catalans sou no sé què o us agrada això o allò o feu tals coses”, no em sol agradar gaire no sols perquè molts cops no coincideixo amb el tòpic sinó perquè sempre penso que poca gent hi deu coincidir, de manera que són expressions tramposes o si més no buides. És com allò dels toros i les bailaoras.

L’anècdota. Conec un web independentista que fa molt de soroll aquí i fora, i de sobte un paio els contesta des d’Amèrica que moltes gràcies per la informació i que és impressionant pensar que Nova York i Madrid estan al mateix paraŀlel —com dient que som gairebé veïns. Aquest senyor no s’ha enterat de res! Madrid, hahaha!

Bé, després dels riures i d’una explicació de passada sobre aquest “enterat” que he ficat aquí dalt pel tema de la diglòssia —que ens sembla que la paraula catalana corresponent no és prou adequada, i tot això, estem totalment atrapats en una teranyina fortíssima d’una llengua que continua sent superior i que constantment ens ho fa saber, perquè no és possible sobreviure sinó, o si no, més ben dit—, després de tot això ja ho deixo perquè l’estratègia aquesta s’ha acabat com el gos i el gat escaldat i tan poc trempat que quedarà clapat així que torni a posar els ulls al treball que aquest matí hauria d’haver acabat.

(us ho prometo, ara acabava de signar això, com si fos una carta o un missatge. Ho he esborrat —el nom—, però m’havia sortit d’esma. Ja es veu que un dia se m’escaparà, perquè aquest procés d’acabar d’escriure, mirar un moment cap amunt per si hi ha algun subratllat del word que em cridi l’atenció, obrir el blogger i penjar ho faig amb l’automàtic, només haig de mirar el número que diu d’articles publicats fins ara, per posar-li a aquest el que toqui)