Improvisat 339

De vegades, t’ho prometo, tinc sensació de The Day After, com si fos impossible que hi hagués ningú o almenys com si fos impossible que hagués sobreviscut gaire gent al desastre, i és que sembla que sigui un desastre tu, quin desastre, quin mareig, no ha caigut tothom per la borda, no s’adona ningú que això s’acaba?, com és possible que la gent sigui més o menys feliç, i llavors la llum, ells no prenen còctels com els teus, però teòricament els meus còctels estaven disminuint, ja anaven de baixada, i llavors què, doncs llavors vol dir que el dallonses continua, el naufragi, això, que no em sortia, els còctels tenen menys coses, menys components i menys quantitats però continuen fent els mateixos efectes i alguns dies més, no sé si és a causa de les interaccions amb altres coses, però el cas és que avui és bastant naufragi, aguanto la vista fixa davant la pantalla, sobretot si és un full de paper, vull dir un full de text, però si hi comença a haver coloraines i coses que es bellugues o que s’apaguen i s’encenen ja comença a haver-hi allò, naufragi, hi veig doble, i a més de tot això, amb full en blanc o davant d’internet o del telegram o del que sigui, si hi ha coloraines i moviments, o lletres diferents, de grandàries diferents i tot això, ja tot comença a donar voltes i per això em sembla que s’acaba, que és el món que dóna voltes, però miro per la finestra i veig nens i nenes feliços que fan la pausa de mig matí de l’escola del costat i penso que no, que no és el món, que sóc jo, i ja em quedo més tranquil. Haig d’aconseguir una butaca per al despatx per a aquestes situacions de crisis, però penso que si porto una butaca aqui, que fa molts anys que tinc ganes de fer-ho, amb els còctels que prenc em puc quedar clapat fins al vespre, o fins demà, o fins que s’acabi el món de debò, ah ho, perquè si m’espero masses hores sense prendre còctels hi pot haver mal rotllo, a part de despertar-me, o sigui, no és qüestió de despertar-se ni d’eliminar la son ni la causa dels rodaments del món, és qüestió d’aguantar, sí, Peric, aguantar, ja queda poc, això és com la independ, ui, no, que no, que aquí vam dir que no parlaríem d’això, ni parlar-ne, a més és molt diferent, era només una broma, no us ho prengueu en sèrio, eh, de debò, el que volia dir és que simplement ja passarà, a més sol passar en no gaire temps, una hora, i llavors ja està, ja pots continuar adormint-te normalment davant la pantalla però sense que rodi el món sense tornar al born, perquè aquí el món no torna, se’n va, és un món que gira per l’espai sideral, com deia aquell, en certa manera és divertit si t’ho prens bé, jo sempre dic el mateix, és qüestió de prendre-s’ho bé i ja està, ja passarà, i llavors no ho veuré tot tan negre, uf, una mica ja ha passat, però quina mala estona, ara no tornaré a mirar coses al meu voltant perquè cada cop que giro el cap, com he fet abans quan he mirat per la finestra m’ha girat els ulls el doble de de pressa, no sé si això s’escriu així, de de pressa, queda estrany, potser hauria d’haver escrit el doble de ràpidament, o el doble de ràpid, que aquest és un dels adverbis que admet la forma sense ment, si no vaig errat, però no em feu gaire cas perquè avui, bé, no ho torno a explicar, en qualsevol cas aquí sempre improviso, si voleu coses més rumiades aneu a l’altre bloc, o als altres blocs, que sí, que no m’acostumo a dir-ho de l’altra manera, a mi m’agrada més bloc, de debò, no sé per què però és així, no entenc per què ho van canviar, i ara em penso que deixaré això perquè no té cap ni peus i avui deu ser especialment horrorós aquest improvisat perquè realment l’he començat molt malament però ara ja estic més bé, esclar que abans de començar-lo, una estona abans, no podia ni obrir un word perquè no sabia ni on era, quines coses que passen, a veure si un dia s’acaben els còctels, o bé potser descobreixo que no sóc còctels sinó que ho porto a dins, llavors sí que serà divertit tot plegat. Bé, ho deixo.

Improvisat 338

Avui ja ha començat el dia malament i és miracle que hàgim arribat fins aquí. Miracle o milacre, que per allà baix ho diuen així. I no passa res. Ens capfiquem massa en aquestes coses, les maneres de dir. Són maneres de dir, no són discursos de recepció a la secció filològica! Doncs això.

I què, perquè això està sortint molt seriós. Està sortint, he dit, i recordo que l’altre dia un amic deia que els estics eren per al hoquei i prou. Es referia a estic fent, estic anant, estic dormint, no això no ho diem, perquè si estem dormint, o si dormim, més senzill, i això és el que volia dir el meu amic, doncs si dormim no podem dir que dormim, o sí, perquè si ens desperten un moment sí que podem dir que dormim, encara que en aquell moment exacte que ho diem no dormim, justament perquè ens han despertat o ens han desvetllat, que és el mateix i no sé per què ho dic de les dues maneres. Ho dic de les dues maneres perquè volia dir dues coses diferents però la segona se me n’ha anat del cap just quan estava dient, no!, quan deia la primera. Doncs és veritat que generalment els estics són per al hoquei i prou, però de vegades no, i ara no em feu dir exemples perquè ja sabeu que quan improviso, sigui per escrit o sigui oralment, sóc incapaç de recordar exemples adequats. Per fer-ho m’hauria d’aturar, i llavors ja no seria un improvisat, seria una altra cosa i suposo que no em serviria de res, perquè això només té una finalitat...

Ah, ara me’n recordo, havíem dit que podríem fer diàlegs, que seria més entretingut.

—Però diàlegs sobre què?

Aquesta és la cosa, que no ho sé, i no poso guions en les meves intervencions perquè se suposa que les meves intervencions no formen part del diàleg, sinó que jo sóc el narrador i els que intervenen són els altres, vull dir, vosaltres, ui quin embolic, si tothom sóc jo, estic molt malament, ja ho veieu.

—Per què dius que estàs molt malament?

Perquè dic coses bastant inconnexes i que no tenen gaire sentit.

—Però els improvisats ja eren això, no?

—Tens raó, carinyo, i t’agraeixo la teva comprensió, no sé què faria sense tu, t’ho he dit alguna vegada? O t’ho he dit mai? M’haig d’esforçar a fer servir aquests falsos adverbis negatius, ara no sé si són adverbis, em penso que sí, mai, res, ningú, etc., que segons com i en quina situació no són negatius sinó afirmatius

—Senyoreta, senyoreta

—Digues, maca

—Què vol dir adverbis falsos negatius?

—Ui, ara no t’ho sabria explicar, hauríem d’alentir massa l’escriptura i

—Per què?

—No, no sisplau, els perquès no, un altre dia t’ho explicaré, maco, ara no puc perquè estic fent

—Senyoreta, senyoreta!!!
—Acaba de dir un estic!!!
—Tens tota la raó, se m’ha escapat, no l’hauria d’haver dit, no sé què deia però no l’hauria d’haver dit, hauria d’haver dit una altra cosa, però ara ja no me’n recordo
—Senyoreta, senyoreta!
—Digueeees
—Per què quan li preguntem una cosa difícil sempre diu que ara no, que un altre dia?
—És que em pregunteu unes coses molt difícils
—Senyoreta, senyoreta!
—Però vostè és la mestra, no, per això li preguntem coses.
—Algú de vosaltres vol posar-se aquí a fer improvisats?
—Jo, jo, jo, jo!!!
—Doncs ho deixo, ja n’estic tipa per avui

Improvisat 337

Hola, sóc jo. Quina sorpresa, oi? Vull dir que segur que és una sorpresa per a tothom que ara, de sobte, hi hagi un improvisat i que a més a més el faci jo. Jo mateix! És increïble, no me’n sé avenir, que és una expressió que m’agrada molt i que he après als llibres.

Doncs m’adormo, i això que he rebaixat una miconeta els còctels. Es veu que tinc alguna cosa al cos que produeix adormidina, i l’adormidina fa que t’adormis, com el seu nom indica. Avui no parem de sorpreses. Doncs això, ja fa dies que m’adormo, de fet, des que vaig tornar de vacances, però si voleu que us digui la veritat em feia mandra tornar als improvisats. De fet, em costarà, crec, fer-ne més, perquè és una feinada. Sobretot és una feinada pensar-hi, recordar-se’n, vull dir, perquè feinada feinada, no gaire, és obrir un word i posar-se a teclejar bestieses, el que se m’acudeixi. Però em passa que ja estic completament convençut que ho he dit tot i que ara ja només em repeteixo em repeteixo em repeteixo, ho veus?, em repeteixo, ja no sé què dir, i llavors no serveix, l’improvisat no desperta neurones amagades que llavors podrien provocar un moviment general del cervell i això faria que alguna altra cosa es posés en marxa i la son passés a estar en segon termini, però ja no en queden, de neurones, totes s’han fet servir i totes han sigut atrapades pel còctel, o sigui, he aconseguit, amb això, que tot jo sigui una sola cosa bastant desgraciadeta, desgraciadeta en el sentit de malaguanyada o feta malbé, ara no sé si s’entén, no volia posar-me tràgic, no volia que truquéssiu al 112, vull dir, no parlo de desgràcia, sinó d’estar fet una desgràcia, no sé si s’entén, vull dir, bé, deixem-ho.

Què voleu que us expliqui? Seria interessant, amiguets i amiguetes, que de tant en tant diguéssiu alguna cosa, no ho sé, participéssiu en aquesta performança, que és una paraula que em va ensenyar P l’altre dia i que m’agrada, és nostrada, no és als diccionaris però no cal que hi sigui, tampoc hi és indepe i avui mateix l’Optimot diu que es pot fer servir tranquiŀlament, doncs ja està, performança, performança, indepe, indepe, però ara ja no sé què deia, ah sí, que diguéssiu alguna cosa

—Senyoreta, senyoreta!

Digues, digues.

—És que ara no sé què dir, només volia fer una intervenció, com que vostè deia que féssim intervencions doncs he fet una intervenció, però no tinc res a dir.

Molt bé, maca. Primer, no em digueu senyoreta, d’acord? És que normalment als homes no ens agrada que ens digueu senyoreta. Dic normalment. Ni senyoret, esclar, almenys en el meu cas. Si voleu fer una intervenció no cal que em digueu res, us fiqueu a la conversa i dieu la vostra, valen? No cal ni que aixequeu la mà.

—

Bé, no dieu res però almenys ho he intentat, fer un improvisat-conversa. El mal és que això ho faig ara i aquest recurs, que podria ser útil altres dies que se’m podrien acudir coses, no hi pensaré i l’improvisat em pensaré que ha de ser un monòleg. I no ho ha de ser, per què? El problema, com dic, és que és difícil que me’n recordi, perquè segur que ja he dit aquí més d’una vegada que la meva memòria no és ni de peix, potser de petxina, i encara, perquè les petxines se saben tancar quan veuen algú que s’acosta i és més gros que elles, o més gran. Vull dir, si detecten perill. Suposo que no es tanquen en el cas que el que s’acosti sigui més petit, perquè llavors deuen pensar que potser és bo per a menjar. I si és més petit però és un mosquit tigre, o alguna altra bestiola perillosa? Doncs tranquils, nens i nenes, perquè els mosquits tigre no solen nedar sota l’aigua i per tant no se solen acostar a les petxines, les quals no han de decidir, per tant, si es tanquen o no en aquest cas. No ho sé, tot això ho suposo, perquè no ho he mirat a la Viquipèdia, a més dubto bastant que la Viquipèdia expliqui alguna cosa sobre les relacions entre les petxines i els mosquits tigre.

Per sort, jo no sóc ni una petxina ni un mosquit tigre, o sigui que no m’haig de preocupar d’aquestes coses tan amenaçadores, que les pobres petxines deuen haver de rumiar moltes vegades cada dia: em tanco o no, és perillós o no? I els mosquits tigre també deunidó la feinada, tot el dia pensant si allò és una petxina menjamosquitstigre o és una altra bestiola inofensiva.

La vida és complicada per a tothom, ja ho veieu.

Improvisat 336

Podríem fer un concurs de tancar ulls tot el dia i guanyaria. Deixant de banda els que tinguin malalties relacionades amb els ulls. O sigui, que se’t tanquin els ulls. Ara no sé si m’he ficat en un embolic d’aquells políticament incorrectes. No sé si us hi heu fixat però estem envoltats de perills políticament incorrectes. Jo vaig amb peus de plom, sobretot quan puc mantenir una estona els ulls oberts. Perquè és això, has d’anar amb els ulls oberts. Molt oberts. Perquè si no passa allò que en diuen “que t’ha traït el subconscient”, que per mi és una frase trampa. Molts cops no t’ha traït cap subconscient, no és el teu pensament, ni de fons, ni inconscient, ni res. Simplement, t’has equivocat. Però com que hem assumit que ens ha traït el subconscient doncs ja està, ja quedes marcat. Jo com que sóc bastant disciplinat no em sol passar gaire, gràcies a Déu. Bé, això no és gràcies a Déu, és una frase i ja està, perquè si això és gràcies a Déu voldria dir que tot és gràcies a Déu, que ben pensat suposo que és el que es vol dir, sí, ja m’està bé, mira.

Esclar que és clar que a molta gent se’ls veu de lluny només quan diuen un parell de coses, i ara veig que m’ha sortit —d’esma, us ho prometo— un “esclar que és clar” que trobo preciós i que suposo que hauria de rumiar-hi, perquè deu tenir sentit, encara que no ho sé, això només ho sabré quan hi hagi rumiat, el cas és que ha sortit així, i hauríem de fer servir més el verb eixir, que mira que és bonic, i no sempre sortir sortir sortir, que a molts valencians els sona malament perquè només l’utilitzen quan es refereixen a coses que surten amb força, com ara un raig d’aigua que surt de la font o de la mànega o de l’aixeta, però no amb tanta amplitud com fem per aquí dalt, i ara que parlem d’aquí dalt i allà baix recordo allò... re, truquen a la porta i això vol dir que ja em distrauré d’alguna altra manera, deixem-ho aquí.

Improvisat 335

Podríem empescar-nos un títol: articles amb els ulls clucs. Perquè us asseguro que quan m’hi poso tinc els ulls clucs. O sigui, no els puc obrir. El fet de tenir el full en blanc fa que els obri una miqueta, i amb aquesta miqueta començo a teclejar sense equivocar-me a cada tecla, que això de vegades em passa perquè els ulls no s’acaben d’obrir, o em tremolen les mans, que és un altre dels efectes especials dels còctels, etc. Em fa l’efecte que ja ho he explicat.

Un altre títol podria ser aquest: Pregunta’m si hi ha res que no he explicat. I llavors fer una mena de consultori de la señorita Pepis. No, el consultori era una altra però ara no me’n recordo, la señorita Pepis feia joguines em penso que per a nenes, ara estaria tot molt mal vist, suposo, però com es deia el consultori?, per favor, si va durar mil anys i encara fa poc se’n parlava, de qui feia les cartes, de qui en feia la veu a la ràdio, etc. Era una mena de cosa horrorosa que quan la senties demanaves per donar-te de baixa. De la humanitat, en general, no podia ser que la humanitat fos així. Però després comproves que tantes coses que quan te les expliquen per primera vegada dius quin fàstic, o directament ecs, no sols existeixen sinó que tenen molt bona salut. I ara mateix continuen existint, no us penseu, sí, és així, no dissimuleu, les coses continuen si fa no fa com eren en l’època dels nostres pares i avis, només que ara posem l’accent en uns aspectes i els pares i avis els posaven en altres punts, però el mite de l’evolució sempre a millor és això, un mite, no, no ho sé, potser sí que millorem, però jo diria que hi ha altres coses que no només no millorem sinó que, i ara he escrit un “no només no” que no crec que existeixi en cap altre idioma, o sí, de vegades ens pensem que som únics en això o allò, i pot ser que ens referim a cadascú de nosaltres, o a casa nostra, o al país, o a la llengua, com en aquest cas, i no som ni mitja merda, amb perdó, que això no s’ha de dir, però és veritat, que ens ho creiem molt i a l’hora de la veritat

Però faig un punt i a part perquè després, quan acabo d’escriure veig que m’ha quedat una botifarra que ni jo mateix, si un dia em poso a llegir això, que voldria dir que estic molt desesperat, perquè posar-se a llegir articles improvisats que has fet tu mateix en moments de crisi somnolenta, o somnífera, o somiadora, o plena de somni, em penso que no és cap de les anteriors, com en els tests, tu “cap de les anteriors”, és la meva resposta preferida.

Canvio de paràgraf que ja em tornava a passar el mateix, és que és normal, t’enrotlles, escrius, vas fent, tralarà, tralarilo, tu vas treballant, és una manera de dir, o sigui, vas escrivint bestieses, el primer que et ve el magí, i dic el magí perquè s’ha de dir alguna manera, a lo millor hauria de dir el primer que em passa pe... eeeeep!, on anaves, Peric, que això no pot ser!, que no ho veus, que no pot ser?, pam-pam al culet, vam dir que els improvisats serien nets i polits, blancs com la llet, com la llet blanca, que n’hi ha que no és tan blanca, ara no em feu dir quina, la d’ametlles, per exemple, no és blanca banca, i si posem el blanc de la llet de vaca en un mostrari pantone veurem que no és blanca ni de broma, o sigui, blanc, blanc, quan dius blanc has de pensar amb què ho compares, si ho compares amb la neu tampoc és blanca blanca, és un blanc blavós, si és acabada de caure, i encara segur que pot ser d’un blanc diferent si és aquí o és allà, i fixeu-vos que no parlo de la neu trepitjada, que ja no és que sigui blanca, és que és una tonteria parlar de la neu trepitjada si estàs parlant de blanc, o sigui que deixem-ho.

I no sé què més podria dir, però serà poc perquè jo diria que estem a punt a punt d’acabar la pàgina, el temps no, de temps avui anem molt bé, tot i que he començat una mica dubitatiu, perquè no avançava, no tenia res al cap —al cap, al cap, hem quedat que era al cap—, i ara ha canviat de pàgina el word, de manera que és el moment de deixar-ho, i en total hi he estat 14 minuts, bé.

Imporvisat 334

Ei, hola, que sóc jo. Em desespera que quan tinc alguna possibilitat d’una feineta amb cara i ulls, més que les habituals, que són de pim-pam i cap a casa, o sigui, que són poca cosa, feines ràpides, i per tant em van bé, per una banda, perquè no hi ha temps perquè et pugui agafar la son, simplement no hi ha temps per a res, pim-pam i ja està, doncs quan en tens alguna amb una mica més d’entitat, com que en aquestes has de rumiar més i has de dedicar estones a pegar voltes si així o això, i llavors, pim-pam, com en l’altre cas, però pim-pam de son. Un minut quiet, diguem-ne, és la mort, és com si t’inoculessin el verí de la son, i ja costa molt de treure-te’l del damunt, i ara ja estic cansat d’explicar la meva vida, que d’altra banda últimament és molt avorrida, perquè és com la de les criatures, clapar, dormir i menjar. No, clapar i dormir és el mateix, volia dir clapar i menjar. Doncs això, ja ho he explicat un munt de vegades i per tant és difícil que a algú li interessi. A mi, almenys, no m’interessa gens, el mal és que haig d’escriure, és el joc, escriure, no parar, a veure si es desperten les neurones, perquè no és un problema del cos, vaig a fer una volta i torno igual, les neurones estan adormides, i d’això no en parla el prospecte, potser ho deia a l’original xinès però quan ho han traduït s’han adormit i s’ho han deixat.

I què més puc dir?, poca cosa, la veritat, o menys que poca cosa, perquè fins ara ja és decebedor, tinc la sensació que aquest experiment ja és mort abans de començar, i de vegades em fa por que hi hagi hagut algun improvisat, o potser molts, que a base d’escriure amb les neurones adormides, els dits hagin escrit alguna cosa inconvenient. Fem un pacte, si trobeu alguna cosa escrita que dieu, ui, això no fa per ell, o per a ell, que no sé com s’ha d’escriure, suposo que amb per a, doncs si no fa per a mi vol dir que no és meu, d’acord? Deixem-ho així, doncs, amb aquest pacte de cavallers i cavalleres, ara no sé quin hauria de ser el femení de cavaller, amazona? Doncs un pacte de cavallers i amazones, i ara em ve al cap que els de l’empresa aquesta de les amazones muntaran per aquí a prop un centre logístic, m’ha semblat entendre, només he vist els titulars, i llavors he vist tot un debat sobre si això era positiu o no, perquè és clar, aquesta gent no paga impostos, o gairebé, paga una misèria, diu que a més no tracta prou bé la gent que hi treballa i no sé quantes malúries o malvestats o mal no sé què, maldats!, això volia dir, i llavors no sé si hem d’alegrar-nos a o no que vinguin aquesta mena d’empreses gegantines a Catalunya, jo no sé què pensar, perquè quan llegeixo un comentari crític em convenç, i llavors llegeixo una contracrítica en la línia de millor això que res i també em convenç, i llavors la rèplica també em convenç, i acabo amb la idea clara que no tinc idees i criteris propis, que em deixo portar, ara cap aquí, ara cap allà, sóc com una barqueta a la deriva, pobre de mi, el vent i les ones se m’emporten i suposo que deu ser bastant patètic trobar-se davant un cagadubtes ventre fluix, però és el que hi ha, o sigui, si no t’agrada és millor fer com Anglaterra, anar-se’n, el problema és que Anglaterra, tret de Londres, se’n vol anar, però ha arrossegat Escòcia i Escòcia no volia anar-se’n pas, i llavors això és un drama, vés que no acabi ensorrant-se l’invent de la Gran Bretanya, al final hi ha un país que funciona de manera federal en tantes coses, o no en tantes però si no t’agrada pots anar-te’n i ja està, i ara resulta que aquest invent tampoc funcionarà. Però tampoc no és cap drama, no us penseu, vull dir, el temps passa i el que avui és un drama demà és una anècdota, en fi, res a veure amb les litres de sang que s’hi van deixar els nostres pares, avis i besavis i rebesavis i fins a Caïm i Abel, que ja se les van tenir per no se sap ben bé quin problema i el desgraciat del Caïm va matar son germà (sum germà), i allà va començar tot, o potser va començar abans, amb aquell episodi de la poma, que vés a saber si era una poma, el trist episodi de la fruita prohibida, que ara en fem molta conya però que si ho mires fredament fos allò o fos una altra cosa la veritat és que l’ésser humà sempre ha tingut problemes amb si mateix i amb la resta de la creació, però ara m’estic posant transcendent i filòsof i això està prohibit de manera terminant a l’estatut d’’autonomia dels improvisats, sigui o no sigui constitucional, que no deu ser-ho, perquè ara per ser constitucional s’han de complir uns requisits que segur que jo no compleixo, de manera que deixem-ho, no fos cas que em posessin una querella i encara prendríem mal, a més no hauria de parlar de política, no vull.

Improvisat 333

Sí, torno a ser jo, hola a tothom. Ara hauria de continuar escrivint coses sense parar, perquè la gràcia dels improvisats és aquesta, l’activitat frenètica, escriure, escriure i escriure, no parar, vinga i vinga. Hauria de fer això, però no sé com es fan els improvisats si no se t’acut res. Algú ho sap?

—Noooooo!

Doncs jo tampoc, així que estem empatats, ni idea, escric i escric, però, ja ho veieu, no dic res, i quan no tens res a dir el millor seria calla, però ara recordo una trucada d’aquestes de la ràdio que em van fer escoltar l’altre dia —com odio que em facin mirar o escoltar coses superguais, normalment, el 99% de les vegades trobo que no valen gaire la pena o no són cap cosa de l’altre món—, deia que em feien escoltar una trucada a la ràdio i la senyora que trucava no tenia res a dir, i hi ha una conversa kafki... no, ho hauríem de poder dir d’una altra manera, com ho deia la gent abans de Kafka?, és que si no l’adjectiu està molt suat, tothom ho diu contínuament, això és kafkià, una situació kafkiana, etc., és un no parar, una passa, una epidèmia —deia passa en aquest sentit d’epidèmia, però el que passa, veus?, amb aquestes paraules tan comunes i tan equívoques és que les fas servir i no és fàcil d’agafar-li el sentit... i ara no sé què deia. Ah, sí, la trucada absurda, en podríem dir, també literàriament, ionescana, una trucada ionesquiana, no sé com s’hauria d’escriure ni sé si això es fa servir, segur que no sóc el primer, d’una senyora que trucava a la ràdio i quan li demanaven què volia ella deia que res, que només trucar, i el locutor li deia que tallava i la senyora cridava per què ha de tallar, per què hem de trobar raó a tot, per què anem tan estressats per la vida, he trucat i ja està, no passa res si no tinc cap motiu per trucar, i a més, ara ja sóc jo, penso que en aquests programes, i a tot arreu, de vegades hi ha intervencions tan absurdes que tampoc no diuen res, però res, i en canvi el locutor no talla la trucada sinó que segueix el fil de la conversa absurda, o sigui que la senyora tenia raó, però bé, tampoc no m’hauria perdut re de re si no hagués escoltat aquest coi de gravació de la ràdio, ja ho tenia clar abans, que la ràdio és una mica per entretenir-se i per no estar tan sol, com tenir un gos, vaja, que ara és l’època de la festa aquella de no sé quin poble de la Xina que es reuneixen xinesos a milers per menjars gossos, que diuen que els dóna bona sort, però això ho he llegit en un lloc que eren contraris a la cosa i deien que aquesta festa se l’havien inventat fa quatre dies, i que s’havia de reivindicar que deixessin de celebrar-la, però jo no sé què pensar, vull dir em sap greu que la gent mengi gossos però hi ha tantes coses que em saben greu, i moltes més que em saben greu més que aquesta, vull dir, si el gos l’has criat per a això i és com una granja i els tractes bé i sobretot sobretot a l’hora de matar-los no pateixen ni en fas espectacle ni coses d’aquestes, doncs no ho sé, potser ja no em sap tant de greu, o sí, jo què sé ara improviso i potser dic coses que rumiant-les no les diria ni les pensaria, perquè heu de saber que quan improvises no dius el que penses, dius el que se t’acut, i aquest pot ser un bon exemple, he dit el que se m’ha acudit, que no vol dir que sigui el que penso, perquè a mi els gossos m’encanten i ara no sé si està bé que ens dediquem a menjar aquests animals de companyia en comptes d’altres animals que no fan gens de companyia, per exemple, els gats, no, és broma, hi ha gent que els gats els fan molta companyia, jo els odio, en general, i crec que no em faria gaire res... bé deixem-ho. La qüestió és que protestar perquè uns quants milers de xinesos es reuneixen per fer el que sigui és bastant inútil, em sembla, perquè uns quants milers de xinesos els tens, a la Xina, només d’entrar en un lavabo, no, això també és broma, és com l’acudit de no sé quin dirigent europeu que va a la Xina amb una representació d’un fotimer de milers de persones i quan ho diu al xinès que l’està esperant el xinès li demana en quina fonda s’hostatgen, o una cosa així, jo explicant acudits sóc fatal, i explicant-los de manera improvisada encara pitjor, o sigui que ja ho veieu, fatal fatal fatal. El cas és que hem arribat fins al final del full i tot i que encara no ha passat el temps màxim tampoc hem d’arribar al temps màxim, a partir d’ara podríem establir una sèrie especial d’improvisats ràpids, que en realitat ho haurien de ser tots, perquè un improvisat que no sigui ràpid no serveix per a res. Aquest em penso que sí que ha servit.