Encara em dura el trasbals i per això em poso a escriure, que així m’ho trec una mica del damunt i alhora aconsegueixo el de sempre, superar l’ensopiment.
Doncs sortia jo de casa a les deu tocades a buscar els diaris que solc comprar el diumenge, per completar els que ens deixen uns veïns gairebé cada vespre, quan ja els han llegit, que són l’Ara i La Vanguardia; n’hi ha un altre que compra o rep el Marca i encara un altre que compra l’Expansión, però a aquests dos no els hem demanat que ens deixin els diaris, doncs això, que sortia de casa, del nostre pis, a comprar els diaris, normalment el Punt Avui i el Periódico, i de vegades algun d’estranger, com ara el País o el Financial Times de dissabte, perquè els meus diumenges al matí solen ser, quan puc, de passar pàgines amb una ampolla d’aigua de Ribes de litre i mig al costat, per anar bevent —haig de beure molta aigua—, fins que me la bec tota, i llavors acabo amb les mans negres —pels diaris, no per l’aigua, ja s’entén—, tan negres que en comptes de treure’m amb les mans les ulleres de llegir cada cop que haig d’anar a desbeure i al final de tot del matí, que a mi no em toca fer el dinar, jo preparo el sopar, per no deixar-les fetes una porqueria les deixo caure damunt el sofà acotant el cap fins que es deixen anar de les orelles...
On era? Sí, que sortia cap al quiosc de la cantonada i em trobo que tant al replà com a la paret escales amunt i escales avall, i també a terra, hi ha un munt de taques vermelles que semblaven de sang. Just llavors recordo que a la nit havia sentit un crit i uns sorolls, però com que va ser un moment i jo estava molt clapat, vaig interpretar que potser ho havia somiat i era allò que et despertes de sobte com en aquella peŀlícula que ara no recordo com es deia. Doncs això, tot ple de sang. Amb cautela, baixo fins al pis de sota, i tota la paret amb taques —ara ja sé segur que són de sang, tenen aquells petits grumolls típics que m’ho confirmen—, i també el terra de les escales, dels graons. No un regueró tot seguit, la sang, sinó de tant en tant, com si algú hagués baixat ferit, molt de pressa, i posant el braç o el colze o la mà a la paret de tant en tant per no caure. Baixo fins a baix i tot igual, el vestíbul i fins a la porta. No surto al carrer. Avui em penso que em quedaré sense diaris.
Vaig a l’ascensor —he baixat a peu— i decideixo pujar fins a dalt de tot, perquè ja he dit que des del nostre replà es veia que cap més amunt també hi havia taques de sang, i llavors vull veure des d’on baixen les taques.
I continuaré en un altre moment, perquè veig que han passat dotze minuts i això ja és massa per a un dia feiner.
