He hagut de posar-me a treballar al final d’aquest matí de dissabte, perquè si no no podrem marxar uns quants dies, de Nadal a Cap d’Any, com teníem previst. I com (quasi) sempre que treballo m’ha atacat aquesta son brutal que sempre m’ataca... i m’impedeix treballar.
I a més avui no sols és son, és que també em fallen els dits, no sé ni escriure. Ni em funciona el coco. O sigui, no puc treballar. No sé pas si podré anar-me’n uns dies —que necessito!— abans de Cap d’Any. Va, perfa, una mica de sisplau, faré bondat, però deixa’m acabar aquesta feina.
Re. No sé què dic. O què podria dir.
Ah, mira, vaig estar l’altre dia al lliurament d’un premi a M. Amb M ens escrivim molt sovint, i llarg i interessant, i en canvi quan ens veiem ens costa parlar. És veritat que no és fàcil, ni per mi ni per M. Som de la mateixa pasta diguem-ne discreta, o tímida.
Al lliurament del premi, com a part del jurat, hi havia F, i després va arribar L, com a autoritat que faria el lliurament del premi. L desborda simpatia però a l’hora de la veritat no va dir res. Només va excusar-se per haver arribat tard, a causa d’una confusió sobre el lloc on s’havia de fer l’acte, i després va dir una sèrie de generalitats sobre la importància de tot allò que fèiem allà i tal. L, al Twitter, no té rival. De fet va estar piulant —després ho vaig comprovar al seu TL— tota l’estona, curta, que va ser allà.
Però qui em va impressionar de debò va ser F, que deia abans que estava al jurat. Va fer una intervenció llarga però substanciosa, i simpàtica, divertida. M, que va rebre el premi, m’ha confessat més d’una vegada el seu “enamorament” amb F —en sentit figurat, o inteŀlectual—, i allà vaig comprovar que hi havia raons de sobres per explicar aquest enamorament. F té un poder d’atracció increïble.
Després de l’acte, vam anar amb F i amb M, i amb i tres persones més de la colla d’amistats de M, a prendre alguna cosa per allà a prop. Ah, també hi era P, lògicament, no podia faltar algú de la família de M, encara que visquin tan lluny; a P després li esperava un bon viatget de tornada, quan acabéssim aquell beure. Ens hi vam estar una bona estona. Realment em va acabar de caure bé F.
I ja està. No pensava escriure sobre això però mira, se m’ha acudit. Espero que M no se m’enfadi si ho llegeix, he procurat explicar-ho —improvisadament— servant força els anonimats, em penso. De premis se’n deuen donar dotzenes cada dia, i aquí no he dit ni el dia ni el lloc ni re.
També vaig veure a l’acte S, que em va dir que em trobava molt prim. Li vaig dir que m’havia engreixat un quilo l’últim mes —la dietista em controla el pes cada vegada que hi vaig, que últimament és molt sovint—, o sigui que de prim res, que m’estava engreixant! I així vam fer uns riures, mentre esperàvem que comencés tot plegat.
