dijous, 3 de setembre de 2015

Improvisat 305

Encara que hàgim canviat de curs, encara que hagi fet vacances, o justament per això, ara necessitaria treballar. Una miqueta de sisplau, per favor. Una estoneta de treva. Haig de treballar, sap? Sí, ja ho sé, hem perdut un client important —però ja ho veurem, ja ho veurem, encara poden `passar coses—, però n’hi ha d’altres, i de fet aquests altres per a mi encara són més importants. Ho entén, senyor Son? O senyora Son? Senyora Son, sí, ara m’he equivocat, perquè el que tinc és son d’ella, no d’ell. Ep, no em mal interpreteu, aquí no hi ha aventures extramatrimonials, és una manera de dir-ho. És justament que em deixin sortir del llit. No tampoc, no hi ha llit, hi ha cadira. De cinc rodes, concretament. I d’una sola plaça. I llavors ve la senyora Soin i s’hi instaŀla al damunt. És exactament això. S’instaŀla damunt meu. S’entén que amb una senyora al damunt no puguis treballar. Ui, quines coses estic dient. Que consti que parlo de la son, no de cap senyora. Aquestes coses queden escrites i vés a saber què en podrien fer.

Canviem de tema. Les vacances bé, gràcies, i encara haurien estat millor si no fos que a la meitat es va presentar sense avisar una filla de p..., la meva fdp, vaja. I ara això torna a quedar estrany, perquè no tinc filles. Deixem-ho. A més, havíem quedat que no faríem redaccions escolars. Explica què has fet durant les vacances. No.

Però llavors què, com em desperto? No ho sé, i vet aquí la gràcia de la cosa. Necessito temps per treballar, he de corregir, he de traduir, he d’escriure, tinc un munt de feina per a una setmana, de moment, i no me’n surto. Faig plans amb terminis i no hi ha manera. Incompliré terminis, com em passa habitualment. És el meu sinó, que diuen els clàssics. Els clàssics, haha. De vegades sóc més clàssic que els clàssics.

Mè, no em surt re. Ahir parlàvem amb R dels diccionaris d’ús, que seria molt interessant que algú s’hi posés. Necessitem un heroi o una heroïna, deia R, una mena de Moliner però nostra. Heroïna en el bon sentit, que ara sempre s’ha d’aclarir, i més en vigílies del 27 de setembre, que alguns som sospitosos de desafecció i si parles d’heroïna et pot tocar el rebre. Que aquesta gent primer et tanca, després et tusta i només al final, si tens molta sort, el pregunta alguna cosa. Et pot preguntar coses difícils, que no tenen res a veure amb el 27 de setembre ni amb res, perquè ara la poli d’allà a ponent fa coses molt estranyes, per exemple escorcolls –R, te la dedico– avisant abans la premsa perquè estiguin allà i agafant adhesius o papers de propaganda després d’esperar-se cinc hores per saber quins adhesius havien d’agafar. Has d’estar preparat. Jo, si vénen al despatx sé el que els donaré, perquè fa temps que penso que aniria bé que un dia aparegués la GC a emportar-se coses. Per exemple, ja tinc un ordinador preparat, el que tenia abans. Si et donen quatre hores per preparar l’escenari, l’endollaré a la pantalla i faré veure que és el nou, i si em pregunten pel nou, que estarà en un racó, els diré, sense mentir, que, ui, aquest ja fa molt temps que corre per aquí. Com si tingués vida pròpia, diguem-ne. Corre per aquí. Sempre m’ha fet molta gràcia aquesta expressió. Si poden sortir per la porta del despatx amb un ordinador per a ells serà un gran èxit. Suposo que els aplaudiran, quan arribin als seus caus. Ei, que porto un ordinador! Però si està buit! Què vol dir que està buit! És igual, la gent no ho sap, que està buit, he sortit d’allà i m’han fet fotos amb l’ordinador i això és el que compta.

I què més, perquè això no s’estira més. He vist un telèfon d’aquest inteŀligents que he pensat que si mai hi caic serà aquest. És baratet, té les icones grans i no n’has de saber gaire. Fins i tot jo l’entendria, em penso. I el podria tenir apagat tot el dia, com ara, i fer-lo servir només per a casos d’urgència. Allò que fas un creuer i el barco s’enfonsa i et quedes de nàufrag. Llavors podria anar bé, per emetre senyals. El problema deu ser la cobertura, en aquests casos. I l’altre problema, la quota. Ara amb el mòbil que tinc no pago quota. Pago el que gasto i punt. I ho diuen explícitament, que no has de pagar res més. A veure si dura. Diuen explícitament que si no gastes res, no et cobren res. I van passant els mesos i és així, la majoria de mesos no faig gasto. Se’n cansaran? Ni idea. Però de moment tinc solucionat allò d’estar localitzable en situacions estranyes, que abans a la gent li feia patir i això no m’agrada. Encara que tu no pateixis i estiguis disposat a esperar o a fer coses debades, com abans, com van fer els nostres pares i avis i no es queixaven, doncs a mi tampoc em fa res, però si veus que el teu voltant hi ha gent que pateix per culpa teva, llavors això no està bé. O sigui que per això tinc el mòbil, no per res més.

I ara ho deixo.