Un llit, un llit, el meu regne per un llit, que deia aquell. Bé, aquell reclamava un cavall, però si fa no fa. El cavall et dóna poder de destrucció o de fer por i el llit et dóna poder d’oblidar-te de destruir i d’oblidar-te de fer por i anar a lo pràctic, que és clapar. Doncs si fa no fa el mateix, i sí, ja sé que és una bestiesa, però és que no sé què dir a part de la frase del començament, que com totes les que han vingut després ha sigut improvisada, completament improvisada. Ara no us ho creureu perquè no ho veieu, però si no fos un improvisat us faria una captura de pantalla: al word he escrit exactament sis ratlles o línies, aquesta és la setena, i ha estat justament a la setena —ara ja és la vuitena— que s’ha desfet el que volia dir, que és que les sis primeres han quedat perfectament justificades a la dreta, com si hagués marcat l’opció de justificar per la dreta.
De vegades, quan corregeixo o tradueixo, em fa una certa iŀlusió que passin coses d’aquestes sense voler, vull dir, justificacions de paràgraf no buscades, guanyar línies i aconseguir que no se te’n vagin dues línies a la pàgina següent perquè tens activada per defecte l’opció de no deixar línies vídues ni orfes, i això és una cosa que la podria canviar jo mateix, però no ho canvio perquè la majoria dels clients ho tenen activat i llavors no pots anar canviant ara sí ara no les opcions del word, i deixes les que la majoria de la gent... ara anava a dir “la majoria de la gent opta”, però això no funciona, hauria de dir l’opció majoritària de la gent, ara, o una cosa així, de vegades les regles de la llengua et fan anar enrere i construir allò d’una altra manera. Em direu, però per què, per què ens hem de plegar al que diuen les regles de la llengua si l’important és que ens entenguem i tal? I us diré, d’acord, l’important és que ens entenguem, i quan escriguis pel teu compte fes-ho com vulguis, però és normal que hi hagi unes regles —potser no caldria que n’hi hagués tantes, ni tan prolixes, de vegades, però en calen, perquè si al final treus totes les regles i dius que cadascú escrigui com vulgui al final no ens entendrem, sembla que això va així, vull dir, que si treus totes les regles i només deixes, per exemple, les de l’ortografia, llavors aquella llengua té els dies comptats. No m’ho feu explicar però va així. Convertiríem la llengua, en aquest cas el català, en una llengua oral, no ja prefabriana, sinó prerenaixentista —renaixentista vull dir de Renaixença, de la nostra Renaixença, no del Renaixement. En fi, així, improvisant, no sé què més dir d’això, ni tampoc sé si ho dic bé, però em sembla que si no improvisés no ho diria gaire diferent.
Total, que hi ha d’haver regles. No tantes, em direu, i us diré, d’acord, no tantes, però per això fem eleccions de tant en tant, per fer i desfer regles, però ara m’he passat a la política i aquí em penso que havíem dit que no en parlaríem. Doncs no en parlem. Tot i que el que pot passar a final de mes ja no és política, sinó cosmologia, més ben dit, cosmonoséquè, que ara no em surt, la cosmologia és lo dels horòscops, no?, el que vull dir és que poden passar coses còsmiques. D’abast còsmic, vull dir. O no, potser no passa res, perquè tampoc no comptarem sís i nos, sinó que comptarem suports a partits, i a molta gent li costa donar suport a cap partit, entre altres coses perquè a més del sí o el no hi diuen altres coses als seus programes. I llavors, per a alguna gent, caca. Caca de vaca. No volen saber res de partits. Tant de bo algun dia ens deixin comptar-nos de debò: vostè vol, sí o no? I prou, i ja està. Però deixem això. En qualsevol cas, si tot i el rebuig de tanta gent als partits els partits del sí guanyen el dia 27 passaran coses, ja ho crec. Enviaran tancs? Perquè hi ha un amic que està molt desanimat dient que encara que no enviïn tanc, els tenen, i qui té els tancs sempre guanya. Jo crec que això no va així, però vés a saber. I prou, que ja estic cansat de tant parlar de política, encara que sigui política còsmica. O sideral.
Doncs què més, perquè no és fàcil parlar de més coses, aquests dies, de seguida et treuen el tema. Hi ha aquell amic meu que demana caritat a la porta d’un súper de més avall i em cau molt bé, perquè sempre somriu. Jo sempre que puc li dono alguna cosa. Mentida, sempre que puc, què vol dir sempre que puc. No vol dir res, sempre que puc. No ho sé, deixem-ho en quan em ve de gust o quan em sobren monedes, potser això seria més aproximat, que no te’n sobren mai, de monedes, però de vegades vas molt carregat i en aquell moment penses, mira, li podries donar alguna cosa a aquell home que sempre somriu. Jo, la veritat, sé que el que més agrairia segurament seria que li donés monedes i que em quedés una estona xerrant amb ell, però això sóc incapaç de fer-ho, conec una persona que ho fa sovint i l’admiro, però jo no. Una vegada ho vaig fer, no amb aquest, sinó amb un altre que el vaig convidar a dinar. I per Nadal també. Però és això, maquillatge per quedar-te tranquil i pensar-te que ja fas moltes coses pels que es moren travessant el mar. És així, m’hauria de caure la cara de vergonya. I no, només em preocupa que tinc son. Ara crec que m’he desvetllat una mica, quan m’emprenyo amb mi mateix em desperto. Ja és una manera ben galdosa de funcionar. Haig de fer examen de consciència de debò. Algun dia ho faré.
