Hola, sóc jo. Un divendres a la tarda. Enmig d’un pont. Què hi fots, aquí? Doncs mira, tinc feina. Poca feina, és veritat, no n’hi ha gaire aquests últims dies —la setmana és d’aquelles que la gent deu dir “quieto parao”—, però la poca que hi ha l’has de fer bé, dincs de terminis i, si pot ser, abans de terminis, per deixar la clientela ben contenta.
No ens enganyem. Encara que lliuri aquesta tarda una feina que és per al dilluns al migdia, no la veurà ningú fins dilluns. Encara que jo tingui moltes ganes que algú faci un cop d’ull al correu i digui, mira, aquest, això era per a dilluns i ja ens ho envia avui, que bo que és, potser que li enviem alguna altra cosa, no fos cas que es quedés desvagat. Doncs no, no s’ho mirarà ningú. Però dels pocs per cent també has de viure, si no què has de fer.
I això. Que ho volia enviar avui i m’adormo. Ui, que original, em direu. Sí, no és original, però mira, m’ho havia ficat a l’entrecell, que ja sé que no es diu així però és una mica per fer broma, a veure si us desperteu. Ha ha, que dolent, si qui s’ha de despertar sóc jo.
I què més. Res més, la veritat. Hi ha nyirvis a les files pròpies i a les del davant. Que no us diré quines són les pròpies, que aquí no parlem de política. Ha ha, que dolent una altra vegada. Diuen les regles que això dels acudits dolents era com allò dels còrners, que deia la llegenda urbana que al tercer còrner, i veig que m’ho subratlla, no sé com en diu en Puyal, cantonades?, m’ho hauria de saber però ara no em ve, doncs a la tercera allò era penal, coi, i ara m’he quedat intrigat, com es diu còrner? S’ha de dir d’una manera senzilla, cantonades no, segur, perquè tothom en faria broma, en Tal se’n va a fer una cantonada i tal, no, no pot ser. Ostres! Re, no se m’acut. O no se m’acudeix, que és com ho havia dit jo tota la vida, llavors algú em va corregir, que s’ha de dir acut, i més tard descobreixo que es pot dir de les dues maneres. Tots som Pompeu Fabra, totes i tots, que ara em balla pel cap escriure un article per refutar allò que diuen, que els doblets de gènere són un invent recent, i resulta que ho he trobat en textos molt antics de fa milers d’anys, i no perquè no tinguessin l’anomenat gènere comú, sinó perquè de vegades els anava bé deixar ben clar que també es referien a les dones o a les nenes. Un dia ho escriuré. Jo no sé per què hi ha tanta resistència a acceptar que de vegades va bé, i que ara, que hi ha especial sensibilitat social, la gent que treballa en aquest món hauria de ser més comprensiva amb aquesta necessitat expressiva. Encara que no sigui necessari, com diuen, etc. Les coses, en llengua, no són gairebé necessàries mai, fins que es fan necessàries. Encara no m’ha discutit mai ningú com és que fem concordar en femení un plural que acompanya dos elements si el més pròxim a l’adjectiu és femení. Són qüestions com aquesta les que em fan pensar que no sempre dos i dos fan quatre, i mai més ben dit això de dos i dos, encara que m’agradaria més dos i dues. He he. I és el tercer. Però aquí no s’aplica la regla perquè en realitat no hi ha regla, me l’he inventat abans. Com totes, esclar.
Però la veritat és que no sé què més puc dir, o escriure. Veus? L’exemple és molt justet, però com que em va bé i aquí no m’ho discutirà ningú, que dolent —que dolent en els dos sentits, el de perversitat i el d’acudit dolent—, deia que com que no m’ho discutireu de vegades fem servir el verb dir quan escrivim. I quan escrivim no diem, sinó que escrivim. Què passa? Que diem escrivint, i ja està. Doncs igual, podriem ampliar el significat de... ara no sé què estava dient ni què té a veure amb res del que he dit fins ara.
O sigui, si no sé ni el que dic, o el que escric, vol dir que la teràpia no ha servit de res, i per tant ho deixo córrer.
