dimarts, 15 de setembre de 2015

Improvisat 307

Mortal, son mortal, no sé ni com he aconseguit obrir aquest document ni com estic escrivint. Que estigui escrivint és com un miracle, perquè se’m tanquen els ulls i, encara pitjor, quan no se’m tanquen, em ballen. De manera que treballar en alguna cosa raonable és impossible. I llavors què faig? Cosetes. Sempre hi ha cosetes per fer, entre son i son. Però no. No crec que sigui gaire pràctic el que faig. Segurament ho hauré de desfer a la tarda o demà.

Què ho fa que avui em mori de son i ahir estigués mitjanament eixorivit? Misteri. La vida és plena de misteris. Per què hi ha coses que funcionen i coses que no funcionen? No sé què dic. Què vol dir coses? Ni idea. No sé per què ho deia, de fet no sé per què dic res. M’hauria de ficar al llit i clapar, però sé que si em rendeixo serà la fi. La fi del dia, de moment, però segurament la fi de tot plegat.

I això que estic al darrere d’un bon peix, que la captura em pot solucionar molt problemes. Hauria d’estar animat i content. Doncs no. Estic adormit. Clapat, completament. Fora de joc. No sé què dir. M’he aturat una estona a la plaça, que els dimarts hi fan una exposició de coses antigues i hi tenien llibres, a veure si en trobava tres que em fessin el pes i comprar-los per poc preu, però només n’he trobat dos, i encara no del tot convincents, de manera que ho he deixat córrer. A més vaig just de pasta. M’he aturat amb S, a mig camí, per xerrar-hi una estona, a veure com li anaven les coses, i només em diu que l’ajudi i que li doni pasta. Però jo de pasta no n’hi puc donar, li puc donar quatre cèntims de tant en tant i una mica de conversa. A més, ja li he explicat una mica el meu cas. Sembla que l’entén, però quan et descuides et torna a demanar pasta. Dec fer pinta de tenir pasta. Hauré de vestir-me d’una altra manera. I he fet altres coses abans de venir al despatx, tot perquè sabia que quan m’assegués al banc de remer m’adormiria sense remei. El remer i el remei, mira, això té una certa gràcia, a veure si m’animo, remer, remei, pot tenir a veure amb aquell sant que anava a rescatar cristians, així, pel seu compte, amb els dallonses ben posats, me’n vaig cap a l’orient i tornaré amb gent que està allà presonera, o faré que tornin i jo em quedaré allà en lloc seu, em penso que anava així, però no em feu cas perquè no me’n recordo gens, i menys ara, i per descomptat no me’n recordo del nom del dels dallonses. I això de què venia, en un dia com avui? Ni idea. Però mira, ha anat bé, per sortir del pou on estava ficat, em penso que estava en un pou o en un espiral i no feia sinó donar voltes per allà sense solta, esperant no sé sap què. Però és veritat que quan fas un improvisat t’hi poses i no saps mai per on sortirà, si és que surt alguna cosa.

Canvio de paràgraf perquè això ja era molt llarg i, per tan, inaguantable. M’ha dit l’A que farà un discurs d’un quart i li he dit que s’equivoca, encara que sigui molt divertit, els discursos han de ser de vuit o deu minuts màxim màxim, i si són de cinc millor, l’ideal és que la gent es quedi sempre amb ganes de saber més coses. Aquí dic discurs per dir alguna cosa. Però la feina aquesta ja ho té, això, que igual que un dia tradueixes una caca, amb perdó, que t’acaba d’arribar i que no pots rebutjar perquè és d’un client dels de sempre, un altre dia prepares discursos o fas de negre d’un escriptor. És el més semblant a fer de de de, ara em vénen coses al cap però totes són inapropiades i políticament incorrectes, de manera que deixem-ho.

Què més puc dir? Jo diria que no hi ha més coses, i deunidó tot el que he escrit, si faig una llambregada cap amunt i veig la botifarra d’aquí al damunt, la veritat és que això dels improvisats ha de servir per a alguna cosa, com a mínim per a per a ara anava a dir alguna cosa per a la qual servien els improvisats o podrien servir i se m’ha anat, l’he perdut, o perduda, que és més elegant. L’he perduda. Hi ha gent que es posa molt nerviosa, si no dius l’he perduda i dius l’he perdut, tractant-se, és clar, d’una cosa femenina. O si dius els he perdut en comptes de els he perduts, si és una cosa plural. Per exemple, he perdut els improvisats, els he perduts. Doncs si dius els he perdut, que és el que dic jo sempre, hi ha gent que es posa nerviosa, com si no fos català i això. Ara J ha escrit un llarg article que no sé exactament què reivindica o què diu, escriu massa llarg i es deixa portar massa per, bueno, deixem-ho.

I deixem-ho del tot, perquè m’estic ficant en un hort que em penso que no em convé, ni a mi ni a la meva salut. I una mica una mica he millorat, és veritat, ara almenys tinc els ulls oberts, és com una mena de miracle.