Improvisat (128)

Avui ha anat tot bé, he aguantat com un campió fins ara, que he sucumbit, com sempre, corregint. Quan tradueixo és més difícil que m’adormi —tot i que els còctels no hi ajuden gaire, i potser hauria de pensar una altra paraula que no sigui còctel, perquè em penso que l’he fet servir massa—. Quan escric missatges també aguanto bastant, tret del cas que siguin missatges d’aquells envitricollats i llargs i compromesos que has de llegir deu vegades abans d’enviar-los.

Salto el paràgraf. Salta, o passar, o canviar o altres possibilitats. Va ara canviaré de paràgraf.

I ara passaré de paràgraf. No aquest no funciona, si dius això sembla que t’estiguis fotent d’un personatge inanimat que es diu paràgraf. Ara passaré de Paràgraf, passaré d’ell, que es foti. Per tant salto.

Salto. Ara recordo unes amigues... no, les filles d’una amiga de la meva mare, que van venir un dia a casa i, com que a casa teníem una corda de saltar, amb mànecs i tot, ens la van demanar i s’hi van posar a saltar. I, igual com nosaltres cantàvem —bé, nosaltres és una manera de dir, jo quan saltava no cantava gens ni mica— “si la barqueta es tomba” i tal, elles van cantar... just ara no me’n recordo, i mira que em va quedar gravada i me l’he repetida mil cops per dins no sé per què, és d’aquelles coses que et queden gravades no se sap per quin motiu, potser perquè les nenes eren molt guapes, morenes... no les he vist més i em va quedar la imatge... No, sí que les vaig veure una altra vegada, però ja eren força grans —i jo també, esclar, però no grans grans, vull dir de vint o vint-i-cinc anys—, va ser en una festa que hi havia molta gent, era un pica-pica després d’un casori o una cosa així, i les vaig mig reconèixer perquè a elles no les havia vist més però a un germà seu sí, i era un paio formidable, gens espanyolista —se’n va anar a l’estranger (vull dir a l’estranger de Catalunya i a l’estranger d’espanya, i encara hi és) i va ser en aquest estranger que hi vaig anar jo i i un parell o tres de dies vam intimar més, grans xerrades, i després se’n va anar a un quart país que jo no hi he anat mai i no l’he vist més, quina llàstima—. I no puc recordar la cançoneta ridícula aquella que cantaven aquelles nenes maques del dematí, però aquelles si bé eren maques no cantaven això precisament, i a més era a la tarda, això segur, al capvespre, ho tinc gravat. I salto de paràgraf perquè estic contravenint les normes de manera molt molt exagerada.

M’emprenya no recordar la cançó aquella, és ridícul.

Improvisat (127)

He aconseguit aïllar-me, amb la idea d’avançar una mica en la feina que em vaig comprometre a lliurar dilluns. Bé, en realitat vaig dir que la podria lliurar “no abans de dilluns”, que és diferent, ja ho sé, però d’alguna manera et lliga, perquè el client notes que hauria volgut que ho tinguessis divendres al matí. Sempre volen les coses per a ahir. En aquest cas és exacte, ahir, però ara faig trampa, perquè quan ho vaig dir era dimarts o dimecres.

I ara no sé per què explico això, però sí, és perquè he aconseguit aïllar-me i em penso que hauré de tornar a terra ferma, perquè encara que estigui despert és com si tingués lligat el cap, aïllat, ell sí, de la capacitat de comprensió. En resum, llegeixo i no sé què llegeixo, no ho entenc. I, clar, quan estàs corregint —que això és el que faig ara, corregir, o intentar-ho—, doncs si no t’assabentes... Veus, aquí sempre ensopego, perquè trobo que enterar-se ens aniria bé, té un registre diferent, una amplitud diferent de la d’assabentar-se. (El word, el molt p., no ha trigat gent a subratllar-me enterar-se. I ara hi torna, esclar.) Per exemple, com dius “que no te enteras, tío”...? i ara ho he vist: “que vas perdut...” I ara “tío”. Paio, em direu. Però aquí no funciona. “Que vas perdut, paio”. No. “Que vas perdut, tio”, sí, esclar, però si hem solucionat el “enterar-se” ara no podem solucionar el “tío”? No fotis, tu. A veure... “Que vas perdut...” Nano? Aquí potser sí. Nen?

Salto de paràgraf, que últimament m’estic saltant les normes. Veus, salto, salto. Podria haver dit: canvio de paràgraf, que em salto les regles. Però per què? Quin problema hi ha a repetir les paraules, si van bé? Són coses que em posen a cent, i ara ja em va bé posar-me a cent, perquè del que es tracta amb aquest improvisat capdesetmaner... Oooolé, m’ha sortit així, de sobte: capdesetmaner. Fantàstic, no? No ho dic per mi, eh, és que estic tip, fart dels finde. T’ho trobes arreu. D’acord, finde és substantiu i capdesetmaner és adjectiu. Però és que finde ho fan servir, crec, per a les dues coses —i si parlo de finde és perquè ho he sentit a dir a més d’un catalanoparlant de pedra picada. I no sé què deia.

Salto paràgr... Això, em posa dels nervis —això de posar dels nervis deu ser castellà, suposo, estem envaïts pertot—, però em posa dels nervis o em posa molt nerviós o em treu de polleguera, i si et sembla carrincló t’aguantes, perquè pot ser carrincló però m’ha sortit d’esma —d’esma, una altra, tu, sóc una canya... i ara ser una canya, uf—, doncs em treu de polleguera, va, tu, deixa-m’ho dir, coi de magí, em treu de polleguera aquest afany que tenen alguns quan escriuen de no repetir, no repetir i no repetir una paraula. Escolta, si hi va bé, si és la paraula adequada, no veus que no repetint-la estàs deformant la llengua, estàs deformant el discurs? No ho veus? Doncs no, no ho veuen, o no ho veiem, que jo de vegades també hi caic.

Mira, per exemple, moltes vegades quan començo a escriure un improvisat d’aquests —i aquest potser ja s’està fent llarguet, haurem d’anar pensant a acabar—, doncs moltes vegades —i ara caic en un dels meus afanys no repetitivistes, aquest-aquest, i no diguem l’alternància moltes vegades / molts cops—, doncs moltes vegades... i ara haig de mirar cap amunt perquè no sé què deia, i miro cap amunt i no sé què volia dir, de manera que he fet trampa en els improvisats —en principi, segons les regles, només pots mirar cap amunt al final, quan has de corregir nyaps ortogràfics —i només ortogràfics!, i tipogràfics, d’acord, si no és trampa, va contra les regles—, he fet trampa i no sé què més volia dir que he fet.

És horrorós, ja ho veieu. I ara me’n recordo, que he començat l’improvisat no per la son sinó perquè no aconseguia despertar el cap, les neurones, i em penso que ara que tornaré a intentar-ho tot seguirà igual. I no em digueu: vés a escampar la boira!, perquè ja ho he fet, fes la migdiada!, ja l’he fet. No sé què més fer. Si d’aquí una estona la cosa continua igual i no se m’acut una altra cosa per fer no descarteu que em posi a fer un altre improvisat. Almenys t’ho passes bé, és interessant. Per mi, vull dir.

Fins ara. O no.

Improvisat (126)

Potser ja n’havia parlat —potser no, segur— però ara n’haig de parlar de nou: és allò que et queden al cervell les notes d’una cançó, de vegades poc apropiada, políticament incorrecta, tu mateix la consideres horrorosa.

Doncs ara m’ha passat. No és que sigui de les horroroses, d’aquelles que et farien tornar a morir-te si et descobrissin, en els últims moments de la teva vida, que les taraŀlejaves, sinó una de les que ara sonen, en fi, carrinclones, i potser ja ho eren en el seu moment. I ara he escrit tornar a morir-te si et descobrissin abans de morir-te i ja veig que això és una contradicció, no sé ara si se’n diu paràfr... no, això no, taut..., tampoc, totes aquestes coses sempre m’han posat nerviós, vull dir els noms oficials de les coses literàries, no me les aprenc mai, sempre m’han costat.

Parlant de noms oficials, ahir vaig voler assabentar-me de com funcionava això del “declara’t” —que bàsicament consisteix a lliurar a l’agència tributària catalana una còpia de la teva declaració de renda— i resulta que el que has de fer és dues fotocòpies de la declaració, descarregar-te d’internet un formulari i omplir-lo —omplir un paper—, fer d’aquest paper una còpia, portar tots aquests documents i no sé si cap més al carrer Fontanella —que vés a saber si hi haurà una cua de por o no hi haurà ni sumpare i vés a saber quin horari fan, bueno sí, ho vaig mirar, era el típic horari espanyol, de 9 a 1 i de 4 a 6, m’ho invento, és perquè us en feu una idea—, però era una cosa tremenda, d’aquelles que dius, Bueno, la feina que tindrem per treure’ns tota aquesta mentalitat del damunt, homeee.

No sé què deia abans d’això dels funcionaris. Justament ahir parlava amb un amic sobre com seria el nou estat, si finalment ho aconseguim algun dia. I recordàvem que un deia que seria així, l’altre deia que hi hauria una llengua oficial, o dues, o més, l’altre que faríem una regeneració... I jo deia: el que farem serà el que digui el parlament que constituirem, no? Tot això altre són utopies, que està bé, que ja m’agrada, però no podem donar per bo i per irrenun... ara no em surt, impepinable —ja sé que no, ja m’ho subratlla el word, però és que ara no em surt—, perquè si no tenim en compte que el que vindrà serà una democràcia amb uns partits que —espero jo, però vés a saber com serà— s’organitzin de manera diferent de la d’ara, però que escriuran una constitució —que pot ser la del senyor Vidal o una altra nova de trinca—que serà la que aquests senyors voldran que sigui, i que les coses aniran d’una manera similar a la d’ara, sigui amb un sistema similar o no, però tampoc gaire diferent... i ara m’he perdut, no sé com anava la frase.

Bé, el cas és que ara m’estava adormint i per això he començat aquest improvisat... calla, que deia no sé què d’una cançó que taraŀlejava inconscientment mentre m’adormia: “Felicità”. No m’acuseu de re. Són coses inconscients, passen i ja està, sense que en tinguis cap responsabilitat. O no us ha passat mai.

I com que ja m’he desvetllat, i enrojolat i tot, ho deixo aquí.

Improvisat (125)

He estat uns dies bastant eufòric i potser per això no m’adormia gaire a la feina i tenia altres distraccions més amables que això dels improvisats. I ara no sé per què he escrit amables. Si els improvisats no fossin amables no els faria. O sigui, l’adjectiu que caldria seria un altre, però ara no el canviaré, perquè les regles ho prohibeixen. Parlant de regles, haig de saltar paràgraf.

Saltar paràgraf, acabo de dir. Hauria de ser saltar de paràgraf o canviar de paràgraf o... No ho sé.

I llavors... Ondi, estic tan adormit que no em ve res al cap.

El cap, el cap. Ah, sí, allò de en cap cap no cap el que cap dins el cap del meu cap quan va cap al cap de Creus. I no sé si hi havia més caps. Doncs bé, aquesta simple frase mai no serà possible que la tradueixi cap traductor automàtic o com se diguin, màquines de traducció, memòries de traducció... Perquè li pots ficar a la memòria aquest frase, però canvies l’ordre d’un sol cap i ja es perd. Sempre arriben al 80 per cent, al 90 per cent, potser una mica més, però d’allà no passen, i a més es queden moltes vegades amb la sintaxi o l’ordre de paraules o l’esperit o no sé com s’ha de dir, de la llengua original, no traspassen tot allò a l’altra sinó en unes quantes, o moltíssimes, frases prefabricades —per mà humana. Salto de paràgraf, i les regles no es podran queixar, o una mica sí, perquè aquest paràgraf ja és una mica massa llarg i jo ara mateix, amb aquesta mateixa frase, l’estic allargant encara més, i a més ho faig expressament, per riure’m de les regles, encara que estigui prohibit riure’s de les regles, o enriure-se’n, com escriuen a l’Ara.

Bueno. Això, ara me’n recordo —m’enrecordo, hehe, aquest m’enrecordo passi, però els altres, Albert, com enriure-se’n, què vols que et digui, a mi em sona a nanar-se’n...—, crec que era el Quim Monzó o potser un paio en una contra de LV, que en parlava fa uns dies, que aquestes màquines i aquests programes mai no seran capaços d’interpretar els sentiments o la psicologia, i posava alguns exemples que eren irrebatibles. I llavors el corrector ja pot passar-hi al darrere per veure si allò està ben traduït, perquè la versió que ha fet la màquina potser és correcta formalment, i potser fins i tot transmet un sentiment —que no m’ho crec—, però el corrector és enganyat justament perquè la màquina ha transmès un sentiment que és diferent del que transmetia l’autor de l’original amb la seva manera de descriure el seu sentiment en aquells moments. I llavors la màquina tradueix allò interpretant un sentiment però és incapaç de saber quin sentiment té l’autor, i es perd, encara que la traducció sigui “correcta” —que això s’haurà de veure, jo no m’ho crec— i transmeti “un” sentiment.

I canvio de paràgraf, que m’he passat. Canvio, potser és més adequat canvio que salto.

Per mi, és impossible que les màquines arribin fins al nivell de transmetre cap sentiment —no “un”, no: cap— de l’ànima, que sí que expressa l’autor de l’original. És impossible, i a més no pot ser. No sé qui deia aquesta frase, que realment és graciosa. O era al revés, no pot ser i a més és impossible. Últimament l’ha agafat un polític de Madrid referint-se a la independència, però no és seva perquè jo ja l’havia sentit abans. O sentida, m’agraden aquestes concordances, sobretot per escrit.

I parem, que amb tant de sentiment encara acabarem tots plorant. Buaaaa.

Improvisat (124)

Re, que fa mitja hora que intento fer alguna cosa de profit i ja no és que duri cinc minuts i m’adormi, sinó que no duro ni un minut. De manera que no sé què fer.

Ja he pres cafè, gràcies, Què més.

M’he enrecordat aquest matí d’aquella peŀli dels somnis dins dels somnis dins dels somnis, una peŀli d’acció que jugava amb el temps real que durava cada somni —molt menys que el que transcorre aparentment dins el somni—, o sigui, que necessitaves menys temps real per viure unes aventures tremendes. I també passava que podies induir el tipus de somni que tindries, i que et despertaves quan hi havia un impacte. Bueno, no s’entén res del que dic però era més o menys així. I no recordo el títol de la peŀli, però era de les de Hollywood, amb actors i actrius d’aquests que tothom coneix.

Doncs allò era una peŀli i avui ho he comprovat. Us ho asseguro. M’he despertat d’esma cinc minuts abans que el despertador, he decidit aprofitar els cinc minuts per mandrejar i resulta que m’he adormit de nou, he viscut una aventura bastant llarga —ara ja no em pregunteu de què anava, però era llarguet— i m’he tornat a despertar sense que hagués sonat el despertador. He pensat, esclar, que el despertador s’havia fet malbé i ja m’aixecava d’una revolada que he mirat el rellotge i no, encara faltava un minut per l’hora! I llavors m’he enrecordat de la peŀli aquella i m’he dit: és veritat!

O sigui, aquella peŀlícula estava “basada en fets reals”! Increïble. Potser ja era sabut de tothom, però jo no ho sabia, jo quan vaig veure la peŀlícula —que em va agradar, tot sigui dit— em vaig pensar que era tot inventat.

I què més. Doncs re, que abans de dinar m’ha tornat a petar l’ungla que ja començava a arreglar-se després de la petada que em va fer un dia que arreglava una làmpada —ara no sé si ho vaig explicar aquí o en un altre puesto. Avui ha sigut intentant posar una pila en un trasto que a l’E li agrada molt i que mesura temperatures i humitats i l’hora i el dia i la pressió i no sé què més. És una andròmina amb pantalleta d’aquestes grises que està plena de números i de dibuixets.

Les piles m’han costat tres euros, buf, perquè en necessita quatre! Quatre piles per a un trasto —xinès, clar— que no serveix per a re! Això sí, l’E xalava amb el trastet, de manera que potser sí que valien la pena els tres euros. Almenys avui, l’E em farà més cas i més bona cara, que de vegades...

I què més. Ah, sí, que estic esperant la resposta que prepara l’Albert Pla —aquí sí que puc dir el nom, perquè és cosa pública— en la polèmica que hi ha hagut a Núvol sobre el català que ara es parla, o s’escriu, o tot, una polèmica que ha encetat en Garolera a Els Marges i que després s’hi ha ficat el Moreta, el Ponsatí, el Pau Vidal... En fi, apassionant, tot i que sigui el tema de sempre. Jo també com sempre, a favor de tots alhora. Els llegeixo un per un i em convencen tots. M’ho hauré de fer mirar.

I prou.

Improvisat (123)

Aibò, aibò, a casa a descansar... Tant de bo. Em ficaria al llit i dormiria fins al dia del judici universal, on nostre Senyor separarà les ovelles dels cabrits. No sé què em tocarà, esperem que sigui ovella, perquè en el relat les ovelles surten més ben parades: se’n van directament al cel.

Ara que hi som, el cel no sé on para avui, està tot fosc. Que a la una del migdia tinguis d’encendre el llum per poder veure el teclat és de delicte. També és veritat que la meva finestra està sota un voladís que no permet grans alegries de llum ni els dies que hi ha llum de debò. Ara, pots apagar el llum de dins, normalment. Són estranys, els dies que no pots.

I ara com continuem. No se m’acut re i llavors em començo a adormir.

Em ballen una mica els dits, em tremolen. Aquestes coses no m’afecten, de debò. Mentre l’altra cosa estigui a ratlla, ja em poden donar còctels que em produeixin tremolors, sacsejades, vistes dobles, borratxeres, convulsions epilèptiques i el que sigui, que jo ben cont... però no és aquest el lloc de parlar d’això, ara no me’n recordava.

Però que coi diiiiiic? L’avi patern ho deia molt, això de coi, i els pares el renyaven. Això potser ja ho he explicat però és igual, és el que se m’acut i m’hi agafo.

Parlant de l’avi i d’agafar-se, el recordo amb esparadraps als dits, que jo atribuïa a haver-se enganxat els dits al cotxe alguna vegada, però esclar, podia ser, o deuria ser de la feina, perquè el meu avi era picapedrer i estic molt orgullós que ho fos. Em fa content, tenir un avi picapedrer. M’agrada més un avi picapedrer que no ho sé, una cosa d’aquestes que la gent en farda, el meu avi era alcalde, o el meu avi va ser president de no sé què, o va fundar no sé quantos, etc.

L’avi picapedrer. Quin gran paio. El vaig conèixer ben poc, es va morir quan jo tenia només sis anys, però el recordo perfectament.

Ah, els sis anys, l’altre dia parlant amb no sé qui del Navarro i la seva anècdota a la porta de l’església —amb la qual s’ha cobert de glòria, el paio—, vam recordar les primeres comunions, i un deia que s’havia disfressat de mariner —lo típic—, l’altra de princesa —típic—, i que els havien fet regals i tal, i que va ser una cerimònia molt més senzilla que les que es fan ara, que tiren la casa per la finestra i allò és quasi com un casament, fotos i arròs i que se besen i totes aquestes coses tipiquíssimes, de manera que la cosa religiosa és el de menys.

Doncs jo vaig dir que l’única cosa que recordava de la primera comunió és precisament el moment de mirar el fotògraf per a la foto que ens van fer a tots posant-nos un rere l’altre d’esquena d’un balconet que encara hi és, al costat de l’església de... no, no ho diré, sobre això no vull donar dades.

Doncs això, la foto. Ah, i una marededéu que em va regalar la tia M i que després vam tenir penjada al quarto durant molts anys. No estava malament, almenys era original. Sí que recordo el moment en què ella em va regalar aquell quadro, el recordo com un flaix, igual com el de la foto.

I parlant de fotos, per la foto aquella del balconet, que anys després vaig veure alguna vegada, se sap que anava de pantalons curts clarets —la foto és en blanc i negre i no se sap, podria ser que fossin grisos—, americana fosca —blau marí?— i una corbateta que devia ser també blau fosc, o potser vermell. Molt mono. I les ulleres, sempre les ulleres. Les odiava.

Suposo que la cerimònia de la comunió la va fer mossèn I. Era una escola muntada pel fill d’un matrimoni que havia estat represaliat pel franquisme, això sí que es pot dir i sempre que tinc ocasió ho dic, com ara, perquè és com una medalla, tu. Però allà no es feia cap mena de política. Suposo, perquè jo era molt petit.

I ja està.

Improvisats (122)

Ja hi som. He començat el matí bé –bueno, bé no gaire si fa no fa fins que arribo al despatx, però no em podia queixar, era només son, amodorrament o com es digui perquè això m’ho subratlla, deu ser castellanisme– i llavors tot anava bé, contestava correus i n’enviava, obria i tancava carpetes per preparar la feina de la setmana i anuŀlar o ficar en altres carpetes la feina de la setmana passada, en fi, les coses normals que es fan els dilluns abans de posar-se a treballar de debò.

I ara ja m’heu pescat: he començat a treballar de debò molt tard. No ara, que començava a corregir un text d’un client que sempre me n’envia, un darrere l’altre, sinó abans, que he enllestit altres encàrrecs que tenia pendents, coses petites.

I què més. Continuo adormit com quan he començat. Beurem una mica d’aigua. Ja està, ja l’he begut. La metge i tothom em diuen que haig de beure molta aigua, doncs jo, obedient, bec molta aigua i llavors tinc a la taula del despatx sempre una ampolla d’aigua, aigua de l’aixeta, que diguin el que diguin —que l’aigua de Barcelona és tota igual– jo no la trobo igual que la de casa. A casa tinc una altra ampolla que li dic la cantimplora de casa, que sempre la duc al damunt i la vaig reomplint amb aigua de l’aixeta cada cop que passo pel quarto de bany. Hi entro i omplo la cantimplora.

Ara m’arriba un correu, per sort, i deixo l’improvisat i vaig a mirar el correu.

Ja sóc aquí, ha sigut menys d’un minut. Ja ho sé, ha estat una acció irregular, segons les regles dels improvisats. I ja que estem contravenint regles, miro cap amunt i llegeixo el que he escrit fins ara i no té cap mena de substància. Sí que, ja de passada, he corregit alguna cosa. Per exemple, havia escrit un beure amb v baixa. No és perquè no sàpiga que beure s’escriu amb b alta —perquè els altres beure o derivats o conjugats o com s’hagi de dir els he escrit bé, i qui es pensi que no sé escriure beure amb b alta o que hi tinc dubtes val més que se’n vagi immediatament d’aquest blog, perquè les regles diuen que qui dubti de la competència lingüística bàsica de l’autor d’aquest blog s’ho hauria de fer mirar, altra cosa és que m’etiboqui de tant en tant o que ho faci per fer riure. I ara no sé per què em subratlla blog aquí dalt. L’introdueixo al diccionari. Ja està. Però això vol dir que el meu corrector és molt antic o que va decidir quan el vaig comprar —no el diccionari, sinó l’ordinador— que jo tenia raó i que podríem dir bloc i que no calia blog, tot i que jo no estava en contra de blog sinó de la convivència de totes dues possibilitats. I ara salto de paràgraf perquè aquest és llarguíssim i no he seguit les regles, que diuen que els paràgrafs han de ser curts.

Ja està.

I ara m’adono que en aquest improvisat he contravingut unes quantes regles, com ara aquesta que acabo de dir, de no saltar de paràgraf de seguida, i la de mirar cap amunt, i una altra que no me’n recordo.

I saltar-se les regles està mal fet. Jo sempre dic —per dins— que hi ha dues menes d’improvisats: els que es fan amb una frase al cap a l’obrir el word que després bolcarem al blogger, i els que es fan sense cap frase, s’obre el word sense saber com s’haurà de començar, com ara aquest, si no recordo malament.

Sovint hi ha coses que no recordo. Però llavors, deia —d’això me n’he enrecordat, del que deia en el paràgraf anterior!—, deia..., i ara no sé què deia..., ah sí, que si obres el word amb una frase al cap és un improvisat impur, ho diuen les regles. En canvi, si obres el word sense cap idea al cap perquè l’has començat perquè estaves profundament adormit i amb prou feines has pogut anar fins a la icona de new i prémer-la, i llavors diuen les regles que és un improvisat pur. I ja que parlem de regles, torno a saltar de paràgraf.

Ja està. O sigui, hi ha improvisats purs i improvisats impurs. I aquest ara no me’n recordo de com l’he començat i per tant no sé si el podem anomenar pur o impur.

El que veig és que és massa tard i, per postres, que no m’ha desvetllat perquè l’he escrit massa a poc a poc, i diuen les regles que si escrius a poc a poc els improvisats tampoc no són purs.

Per sort, tinc les regles sempre al cap, no me n’oblido mai.

Corregeixo i me’n vaig.