dilluns, 19 de maig del 2014

Improvisats (122)

Ja hi som. He començat el matí bé –bueno, bé no gaire si fa no fa fins que arribo al despatx, però no em podia queixar, era només son, amodorrament o com es digui perquè això m’ho subratlla, deu ser castellanisme– i llavors tot anava bé, contestava correus i n’enviava, obria i tancava carpetes per preparar la feina de la setmana i anuŀlar o ficar en altres carpetes la feina de la setmana passada, en fi, les coses normals que es fan els dilluns abans de posar-se a treballar de debò.

I ara ja m’heu pescat: he començat a treballar de debò molt tard. No ara, que començava a corregir un text d’un client que sempre me n’envia, un darrere l’altre, sinó abans, que he enllestit altres encàrrecs que tenia pendents, coses petites.

I què més. Continuo adormit com quan he començat. Beurem una mica d’aigua. Ja està, ja l’he begut. La metge i tothom em diuen que haig de beure molta aigua, doncs jo, obedient, bec molta aigua i llavors tinc a la taula del despatx sempre una ampolla d’aigua, aigua de l’aixeta, que diguin el que diguin —que l’aigua de Barcelona és tota igual– jo no la trobo igual que la de casa. A casa tinc una altra ampolla que li dic la cantimplora de casa, que sempre la duc al damunt i la vaig reomplint amb aigua de l’aixeta cada cop que passo pel quarto de bany. Hi entro i omplo la cantimplora.

Ara m’arriba un correu, per sort, i deixo l’improvisat i vaig a mirar el correu.

Ja sóc aquí, ha sigut menys d’un minut. Ja ho sé, ha estat una acció irregular, segons les regles dels improvisats. I ja que estem contravenint regles, miro cap amunt i llegeixo el que he escrit fins ara i no té cap mena de substància. Sí que, ja de passada, he corregit alguna cosa. Per exemple, havia escrit un beure amb v baixa. No és perquè no sàpiga que beure s’escriu amb b alta —perquè els altres beure o derivats o conjugats o com s’hagi de dir els he escrit bé, i qui es pensi que no sé escriure beure amb b alta o que hi tinc dubtes val més que se’n vagi immediatament d’aquest blog, perquè les regles diuen que qui dubti de la competència lingüística bàsica de l’autor d’aquest blog s’ho hauria de fer mirar, altra cosa és que m’etiboqui de tant en tant o que ho faci per fer riure. I ara no sé per què em subratlla blog aquí dalt. L’introdueixo al diccionari. Ja està. Però això vol dir que el meu corrector és molt antic o que va decidir quan el vaig comprar —no el diccionari, sinó l’ordinador— que jo tenia raó i que podríem dir bloc i que no calia blog, tot i que jo no estava en contra de blog sinó de la convivència de totes dues possibilitats. I ara salto de paràgraf perquè aquest és llarguíssim i no he seguit les regles, que diuen que els paràgrafs han de ser curts.

Ja està.

I ara m’adono que en aquest improvisat he contravingut unes quantes regles, com ara aquesta que acabo de dir, de no saltar de paràgraf de seguida, i la de mirar cap amunt, i una altra que no me’n recordo.

I saltar-se les regles està mal fet. Jo sempre dic —per dins— que hi ha dues menes d’improvisats: els que es fan amb una frase al cap a l’obrir el word que després bolcarem al blogger, i els que es fan sense cap frase, s’obre el word sense saber com s’haurà de començar, com ara aquest, si no recordo malament.

Sovint hi ha coses que no recordo. Però llavors, deia —d’això me n’he enrecordat, del que deia en el paràgraf anterior!—, deia..., i ara no sé què deia..., ah sí, que si obres el word amb una frase al cap és un improvisat impur, ho diuen les regles. En canvi, si obres el word sense cap idea al cap perquè l’has començat perquè estaves profundament adormit i amb prou feines has pogut anar fins a la icona de new i prémer-la, i llavors diuen les regles que és un improvisat pur. I ja que parlem de regles, torno a saltar de paràgraf.

Ja està. O sigui, hi ha improvisats purs i improvisats impurs. I aquest ara no me’n recordo de com l’he començat i per tant no sé si el podem anomenar pur o impur.

El que veig és que és massa tard i, per postres, que no m’ha desvetllat perquè l’he escrit massa a poc a poc, i diuen les regles que si escrius a poc a poc els improvisats tampoc no són purs.

Per sort, tinc les regles sempre al cap, no me n’oblido mai.

Corregeixo i me’n vaig.