dimarts, 27 de maig del 2014

Improvisat (125)

He estat uns dies bastant eufòric i potser per això no m’adormia gaire a la feina i tenia altres distraccions més amables que això dels improvisats. I ara no sé per què he escrit amables. Si els improvisats no fossin amables no els faria. O sigui, l’adjectiu que caldria seria un altre, però ara no el canviaré, perquè les regles ho prohibeixen. Parlant de regles, haig de saltar paràgraf.

Saltar paràgraf, acabo de dir. Hauria de ser saltar de paràgraf o canviar de paràgraf o... No ho sé.

I llavors... Ondi, estic tan adormit que no em ve res al cap.

El cap, el cap. Ah, sí, allò de en cap cap no cap el que cap dins el cap del meu cap quan va cap al cap de Creus. I no sé si hi havia més caps. Doncs bé, aquesta simple frase mai no serà possible que la tradueixi cap traductor automàtic o com se diguin, màquines de traducció, memòries de traducció... Perquè li pots ficar a la memòria aquest frase, però canvies l’ordre d’un sol cap i ja es perd. Sempre arriben al 80 per cent, al 90 per cent, potser una mica més, però d’allà no passen, i a més es queden moltes vegades amb la sintaxi o l’ordre de paraules o l’esperit o no sé com s’ha de dir, de la llengua original, no traspassen tot allò a l’altra sinó en unes quantes, o moltíssimes, frases prefabricades —per mà humana. Salto de paràgraf, i les regles no es podran queixar, o una mica sí, perquè aquest paràgraf ja és una mica massa llarg i jo ara mateix, amb aquesta mateixa frase, l’estic allargant encara més, i a més ho faig expressament, per riure’m de les regles, encara que estigui prohibit riure’s de les regles, o enriure-se’n, com escriuen a l’Ara.

Bueno. Això, ara me’n recordo —m’enrecordo, hehe, aquest m’enrecordo passi, però els altres, Albert, com enriure-se’n, què vols que et digui, a mi em sona a nanar-se’n...—, crec que era el Quim Monzó o potser un paio en una contra de LV, que en parlava fa uns dies, que aquestes màquines i aquests programes mai no seran capaços d’interpretar els sentiments o la psicologia, i posava alguns exemples que eren irrebatibles. I llavors el corrector ja pot passar-hi al darrere per veure si allò està ben traduït, perquè la versió que ha fet la màquina potser és correcta formalment, i potser fins i tot transmet un sentiment —que no m’ho crec—, però el corrector és enganyat justament perquè la màquina ha transmès un sentiment que és diferent del que transmetia l’autor de l’original amb la seva manera de descriure el seu sentiment en aquells moments. I llavors la màquina tradueix allò interpretant un sentiment però és incapaç de saber quin sentiment té l’autor, i es perd, encara que la traducció sigui “correcta” —que això s’haurà de veure, jo no m’ho crec— i transmeti “un” sentiment.

I canvio de paràgraf, que m’he passat. Canvio, potser és més adequat canvio que salto.

Per mi, és impossible que les màquines arribin fins al nivell de transmetre cap sentiment —no “un”, no: cap— de l’ànima, que sí que expressa l’autor de l’original. És impossible, i a més no pot ser. No sé qui deia aquesta frase, que realment és graciosa. O era al revés, no pot ser i a més és impossible. Últimament l’ha agafat un polític de Madrid referint-se a la independència, però no és seva perquè jo ja l’havia sentit abans. O sentida, m’agraden aquestes concordances, sobretot per escrit.

I parem, que amb tant de sentiment encara acabarem tots plorant. Buaaaa.