He aconseguit aïllar-me, amb la idea d’avançar una mica en la feina que em vaig comprometre a lliurar dilluns. Bé, en realitat vaig dir que la podria lliurar “no abans de dilluns”, que és diferent, ja ho sé, però d’alguna manera et lliga, perquè el client notes que hauria volgut que ho tinguessis divendres al matí. Sempre volen les coses per a ahir. En aquest cas és exacte, ahir, però ara faig trampa, perquè quan ho vaig dir era dimarts o dimecres.
I ara no sé per què explico això, però sí, és perquè he aconseguit aïllar-me i em penso que hauré de tornar a terra ferma, perquè encara que estigui despert és com si tingués lligat el cap, aïllat, ell sí, de la capacitat de comprensió. En resum, llegeixo i no sé què llegeixo, no ho entenc. I, clar, quan estàs corregint —que això és el que faig ara, corregir, o intentar-ho—, doncs si no t’assabentes... Veus, aquí sempre ensopego, perquè trobo que enterar-se ens aniria bé, té un registre diferent, una amplitud diferent de la d’assabentar-se. (El word, el molt p., no ha trigat gent a subratllar-me enterar-se. I ara hi torna, esclar.) Per exemple, com dius “que no te enteras, tío”...? i ara ho he vist: “que vas perdut...” I ara “tío”. Paio, em direu. Però aquí no funciona. “Que vas perdut, paio”. No. “Que vas perdut, tio”, sí, esclar, però si hem solucionat el “enterar-se” ara no podem solucionar el “tío”? No fotis, tu. A veure... “Que vas perdut...” Nano? Aquí potser sí. Nen?
Salto de paràgraf, que últimament m’estic saltant les normes. Veus, salto, salto. Podria haver dit: canvio de paràgraf, que em salto les regles. Però per què? Quin problema hi ha a repetir les paraules, si van bé? Són coses que em posen a cent, i ara ja em va bé posar-me a cent, perquè del que es tracta amb aquest improvisat capdesetmaner... Oooolé, m’ha sortit així, de sobte: capdesetmaner. Fantàstic, no? No ho dic per mi, eh, és que estic tip, fart dels finde. T’ho trobes arreu. D’acord, finde és substantiu i capdesetmaner és adjectiu. Però és que finde ho fan servir, crec, per a les dues coses —i si parlo de finde és perquè ho he sentit a dir a més d’un catalanoparlant de pedra picada. I no sé què deia.
Salto paràgr... Això, em posa dels nervis —això de posar dels nervis deu ser castellà, suposo, estem envaïts pertot—, però em posa dels nervis o em posa molt nerviós o em treu de polleguera, i si et sembla carrincló t’aguantes, perquè pot ser carrincló però m’ha sortit d’esma —d’esma, una altra, tu, sóc una canya... i ara ser una canya, uf—, doncs em treu de polleguera, va, tu, deixa-m’ho dir, coi de magí, em treu de polleguera aquest afany que tenen alguns quan escriuen de no repetir, no repetir i no repetir una paraula. Escolta, si hi va bé, si és la paraula adequada, no veus que no repetint-la estàs deformant la llengua, estàs deformant el discurs? No ho veus? Doncs no, no ho veuen, o no ho veiem, que jo de vegades també hi caic.
Mira, per exemple, moltes vegades quan començo a escriure un improvisat d’aquests —i aquest potser ja s’està fent llarguet, haurem d’anar pensant a acabar—, doncs moltes vegades —i ara caic en un dels meus afanys no repetitivistes, aquest-aquest, i no diguem l’alternància moltes vegades / molts cops—, doncs moltes vegades... i ara haig de mirar cap amunt perquè no sé què deia, i miro cap amunt i no sé què volia dir, de manera que he fet trampa en els improvisats —en principi, segons les regles, només pots mirar cap amunt al final, quan has de corregir nyaps ortogràfics —i només ortogràfics!, i tipogràfics, d’acord, si no és trampa, va contra les regles—, he fet trampa i no sé què més volia dir que he fet.
És horrorós, ja ho veieu. I ara me’n recordo, que he començat l’improvisat no per la son sinó perquè no aconseguia despertar el cap, les neurones, i em penso que ara que tornaré a intentar-ho tot seguirà igual. I no em digueu: vés a escampar la boira!, perquè ja ho he fet, fes la migdiada!, ja l’he fet. No sé què més fer. Si d’aquí una estona la cosa continua igual i no se m’acut una altra cosa per fer no descarteu que em posi a fer un altre improvisat. Almenys t’ho passes bé, és interessant. Per mi, vull dir.
Fins ara. O no.
