Re, que fa mitja hora que intento fer alguna cosa de profit i ja no és que duri cinc minuts i m’adormi, sinó que no duro ni un minut. De manera que no sé què fer.
Ja he pres cafè, gràcies, Què més.
M’he enrecordat aquest matí d’aquella peŀli dels somnis dins dels somnis dins dels somnis, una peŀli d’acció que jugava amb el temps real que durava cada somni —molt menys que el que transcorre aparentment dins el somni—, o sigui, que necessitaves menys temps real per viure unes aventures tremendes. I també passava que podies induir el tipus de somni que tindries, i que et despertaves quan hi havia un impacte. Bueno, no s’entén res del que dic però era més o menys així. I no recordo el títol de la peŀli, però era de les de Hollywood, amb actors i actrius d’aquests que tothom coneix.
Doncs allò era una peŀli i avui ho he comprovat. Us ho asseguro. M’he despertat d’esma cinc minuts abans que el despertador, he decidit aprofitar els cinc minuts per mandrejar i resulta que m’he adormit de nou, he viscut una aventura bastant llarga —ara ja no em pregunteu de què anava, però era llarguet— i m’he tornat a despertar sense que hagués sonat el despertador. He pensat, esclar, que el despertador s’havia fet malbé i ja m’aixecava d’una revolada que he mirat el rellotge i no, encara faltava un minut per l’hora! I llavors m’he enrecordat de la peŀli aquella i m’he dit: és veritat!
O sigui, aquella peŀlícula estava “basada en fets reals”! Increïble. Potser ja era sabut de tothom, però jo no ho sabia, jo quan vaig veure la peŀlícula —que em va agradar, tot sigui dit— em vaig pensar que era tot inventat.
I què més. Doncs re, que abans de dinar m’ha tornat a petar l’ungla que ja començava a arreglar-se després de la petada que em va fer un dia que arreglava una làmpada —ara no sé si ho vaig explicar aquí o en un altre puesto. Avui ha sigut intentant posar una pila en un trasto que a l’E li agrada molt i que mesura temperatures i humitats i l’hora i el dia i la pressió i no sé què més. És una andròmina amb pantalleta d’aquestes grises que està plena de números i de dibuixets.
Les piles m’han costat tres euros, buf, perquè en necessita quatre! Quatre piles per a un trasto —xinès, clar— que no serveix per a re! Això sí, l’E xalava amb el trastet, de manera que potser sí que valien la pena els tres euros. Almenys avui, l’E em farà més cas i més bona cara, que de vegades...
I què més. Ah, sí, que estic esperant la resposta que prepara l’Albert Pla —aquí sí que puc dir el nom, perquè és cosa pública— en la polèmica que hi ha hagut a Núvol sobre el català que ara es parla, o s’escriu, o tot, una polèmica que ha encetat en Garolera a Els Marges i que després s’hi ha ficat el Moreta, el Ponsatí, el Pau Vidal... En fi, apassionant, tot i que sigui el tema de sempre. Jo també com sempre, a favor de tots alhora. Els llegeixo un per un i em convencen tots. M’ho hauré de fer mirar.
I prou.
