Aibò, aibò, a casa a descansar... Tant de bo. Em ficaria al llit i dormiria fins al dia del judici universal, on nostre Senyor separarà les ovelles dels cabrits. No sé què em tocarà, esperem que sigui ovella, perquè en el relat les ovelles surten més ben parades: se’n van directament al cel.
Ara que hi som, el cel no sé on para avui, està tot fosc. Que a la una del migdia tinguis d’encendre el llum per poder veure el teclat és de delicte. També és veritat que la meva finestra està sota un voladís que no permet grans alegries de llum ni els dies que hi ha llum de debò. Ara, pots apagar el llum de dins, normalment. Són estranys, els dies que no pots.
I ara com continuem. No se m’acut re i llavors em començo a adormir.
Em ballen una mica els dits, em tremolen. Aquestes coses no m’afecten, de debò. Mentre l’altra cosa estigui a ratlla, ja em poden donar còctels que em produeixin tremolors, sacsejades, vistes dobles, borratxeres, convulsions epilèptiques i el que sigui, que jo ben cont... però no és aquest el lloc de parlar d’això, ara no me’n recordava.
Però que coi diiiiiic? L’avi patern ho deia molt, això de coi, i els pares el renyaven. Això potser ja ho he explicat però és igual, és el que se m’acut i m’hi agafo.
Parlant de l’avi i d’agafar-se, el recordo amb esparadraps als dits, que jo atribuïa a haver-se enganxat els dits al cotxe alguna vegada, però esclar, podia ser, o deuria ser de la feina, perquè el meu avi era picapedrer i estic molt orgullós que ho fos. Em fa content, tenir un avi picapedrer. M’agrada més un avi picapedrer que no ho sé, una cosa d’aquestes que la gent en farda, el meu avi era alcalde, o el meu avi va ser president de no sé què, o va fundar no sé quantos, etc.
L’avi picapedrer. Quin gran paio. El vaig conèixer ben poc, es va morir quan jo tenia només sis anys, però el recordo perfectament.
Ah, els sis anys, l’altre dia parlant amb no sé qui del Navarro i la seva anècdota a la porta de l’església —amb la qual s’ha cobert de glòria, el paio—, vam recordar les primeres comunions, i un deia que s’havia disfressat de mariner —lo típic—, l’altra de princesa —típic—, i que els havien fet regals i tal, i que va ser una cerimònia molt més senzilla que les que es fan ara, que tiren la casa per la finestra i allò és quasi com un casament, fotos i arròs i que se besen i totes aquestes coses tipiquíssimes, de manera que la cosa religiosa és el de menys.
Doncs jo vaig dir que l’única cosa que recordava de la primera comunió és precisament el moment de mirar el fotògraf per a la foto que ens van fer a tots posant-nos un rere l’altre d’esquena d’un balconet que encara hi és, al costat de l’església de... no, no ho diré, sobre això no vull donar dades.
Doncs això, la foto. Ah, i una marededéu que em va regalar la tia M i que després vam tenir penjada al quarto durant molts anys. No estava malament, almenys era original. Sí que recordo el moment en què ella em va regalar aquell quadro, el recordo com un flaix, igual com el de la foto.
I parlant de fotos, per la foto aquella del balconet, que anys després vaig veure alguna vegada, se sap que anava de pantalons curts clarets —la foto és en blanc i negre i no se sap, podria ser que fossin grisos—, americana fosca —blau marí?— i una corbateta que devia ser també blau fosc, o potser vermell. Molt mono. I les ulleres, sempre les ulleres. Les odiava.
Suposo que la cerimònia de la comunió la va fer mossèn I. Era una escola muntada pel fill d’un matrimoni que havia estat represaliat pel franquisme, això sí que es pot dir i sempre que tinc ocasió ho dic, com ara, perquè és com una medalla, tu. Però allà no es feia cap mena de política. Suposo, perquè jo era molt petit.
I ja està.
