Tenia un problema gairebé metafísic, amb això dels mocs que explicava aquest matí —o era ahir?, no ahir segur que no, ahir no vaig treballar gens ni mica, vaig fer diumenge, que no sé si és una expressió feta però la podem donar per bona, i suposo que s’entén a la primera. Doncs un problema metafísic. Perquè si els mocs són aigua, o similar, l’aigua bé deu sortir d’alguna banda, no? I si surt d’alguna banda vol dir que si no la reposes —quan deia alguna banda volia dir alguna banda dins teu, i és segur, ja he mirat que no hi hagués un tubet connectat des de l’aixeta al nas, per darrere, com si fos un audiòfon però en suplement de nas, un nasòfon. Doncs no, no hi és. I per tant, surt de dins. I llavors, haig de beure. Però atenció, haig de beure amb cura, intentant que l’aigua se’n vagi cap a la gola i no es quedi... ara m’adono que això ho he explicat recentment, no sé si aquest matí i tot. Doncs haig de beure i molt, perquè el nas raja a bots i barrals. Aquesta tarda menys, deu ser el canvi climàtic, en aquest cas a nivell o a escala corporal. El nas s’ha cansat de rajar i s’ha acabat la matèria primera. Podríem dir que s’ha acabat de fondre el pol nord. Ara no sé si s’escriu pol nord o Pol Nord. No penso mirar-ho, no estic treballant. Vull treballar i per això estic aquí, per tornar a treballar així que acabi aquesta parida. En qualsevol cas, el pol s’ha fos del tot i això raja menys. Però de seguida que li dono una mica més d’aigua al pol nord o al sud, és a dir, tant si baixa fins als peus com si es queda a mig camí, de seguida tornem a tenir cascada., De manera que estic Hamlet total. Si bec, cascada, si no bec, deshidratació. O no. De vegades tendeixo a exagerar, no sé si es nota. És per fer passar millor els mocs —en aquest cas els mocs, altres vegades són altres materials.
Deixem això, que ja cansa. Estic sentint tota la tarda una musiqueta que no sé si és que algú del veïnat se l’ha posat de música ambient o s’està posant la sèrie, que em sona a alguna d’aquestes coses de quan Adam encara festejava amb Eva al Paradís, abans de dinar. No sé si és Daktari o Félix Rodríguez de la Fuente, però les imatges que m’evoquen són aquestes, sol a dojo, sabana africana, lleons i mosques. Deu ser Daktari. Oi que era Daktari? Doncs és aquesta musiqueta, o similar. Potser és una audifonia d’aquestes, com es digui, que sents tu i ningú més. Seria lògic: si tens el pol nord sec perquè t’ha sortit sencer pel nas, és lògic que sentis coses. “De vegades sento morts”. Seria una cosa així. Daktari seria el més pròxim en sèries de Tv que una persona morta en la vida real. I si sóc jo qui...? I si jo estic ara tota l’estona dient Daktari i mai no ha existit una cosa així, sinó que es deia d’una altra manera? I si ara mateix hi ha algú que està trucant al 112 demanant un vehicle medicalitzat, em penso que en diuen així, per atendre un codi ictus urgent a casa meva? O sigui, a mi? Els vehicles medicalitzats els porta algú o són com els de Google? Si se t’emporten, pots optar a dir a quin hospital vols anar o se t’emporten sense dir res ni a la família. Perquè és clar, ara la família és a la piscina o a la biblioteca —tinc una família molt plural. I a la biblioteca hi ha aire condicionat de franc. I aquí l’aire condicionat, diguem-ne, va car. Vull dir, primer han de lluitar amb mi, preferentment amb pistola o fusell metrallador. Amb el fusell metrallador sóc molt bo.
I ja tornàvem als mocs, que em conec, de manera que deixem aquesta via. Però no sé per on anar. Política, ecs. Fins que no arribem al dia de votar, no m’interessa gaire. I això de Grècia cada dia fa més ferum de... En fi, per què van votar, pobra gent? Fora, temes tabú, que m’encenc, i una cosa és desvetllar-se i una altra cosa encendre’s, que a l’estiu està prohibit, ni tan sols demanant permís no et deixen.
Doncs per on vaig, que em queden cinc minuts de coll?
Una altra opció és estalviar-me cinc minuts i tornar a pencar.
Doncs faig això.
dilluns, 13 de juliol del 2015
Improvisat 290
Ja està, j torno a estar amb els mocs a la boca. Em diuen: que estàs refredat? I jo: no, només em cauen mocs. No ho sé, em fa l’efecte que tal com hem començat, aquest improvisat pot eixir un pèl escatològic. Però prometo no parlar de caques.
Doncs això, en què es diferencia un refredat d’una cascada de mocs? En el fet que quan tens un refredat no hi ha tants mocs. Crec que és això. Quan hi ha cascada, hi ha cascada, hi ha cataracta. En el meu cas és així. Llavors, de tant en tant s’atura —perquè de fet no estàs refredat— i llavors no es posa en marxa fins que et bellugues o beus aigua. Si beus aigua, has de beure com un ocellet, piripiiip, piripiiip, amb el bequet minúscul, que cada gota baixi sencera per la gola i arribi a l’esòfag i continuï baixant. Si en un glopet del piripiip en comptes d’una gota te n’hi entren dues, llavors potser una baixa cap avall, però l’altra es reuneix amb milions de companyes que no sé on s’amaguen esperant que una companya els obri les comportes i baixen totes felices pel nas, sense importar-los que el nas estigui fins als nassos de mocs.
Doncs això és el que hi ha. I podríem dir: els mocs impedeixen almenys que t’adormis? Noooo. T’adorms igual. En el moment que els milions de gotes de les comportes i el nas i tot plegat deixen de baixar, llavors t’entra el son de seguida i quedes grogui. De manera que has d’optar o bé per tenir el teclat ple de mocs o bé per tenir el full ple de ugdferngna xmvkhtw jfjg fins a l’infinit, tot el temps que et duri la baixada d’ulls. I no és jhfwtv twefkwej kgsrgjdfvkghtlhj, perquè si fos això encara podries jugar al miracle del mico dactilògraf, a veure si encertes alguna sèrie de paraules d’esma, però no, sol ser sempre la mateixa lletra, posem per cas la hhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh, que és normalment muda però de vegades productiva, com veieu, durant ratlles i ratlles i en algun cas pàgines i pàgines. Llavors et despertes, esborres tot allò i et poses de genolls per demanar ferventment que no hagis fet malbé res més d’aquell document que estaves corregint i que no és teu. Però això gràcies a la tècnica moderna és relativament fàcil comprovar-ho perquè vas fent marxa enrere amb la fletxa de desfer i arriba un moment que desfàs una correcció que podríem anomenar racional i que la reconeixes com a teva. Quan arribes a aquest moment sublim vol dir que estàs salvat, que no has fet més desastres i que pots continuar fins a la pròxima cascada, si no ha començat ja per les emocions del moment —les emocions també obren comportes de mocs—, o fins a la pròxima clapada.
I així anem, distrets d’allò més. Ahir em va preguntar I, que me’l vaig trobar, si havia rebut un missatge per felicitar-me el sant i li podria haver dit que sí o que segurament sí, però li vaig dir que no. Llavors em va preguntar si tal telèfon era el meu i li vaig dir que havia set el meu, però feia moooolts anys. Pobre, planyo el senyor al qual van donar el meu número de telèfon l’endemà de prendre-me’l a mi. Vaig dir a I el nou número, però ja el vaig avisar que jo el mòbil el faig servir més aviat poc, i encara menys el dia del meu sant.
I no sé què més puc dir. Que odio els aires condicionats, en general, si no és que estem a 30 graus i som al migdia. Mentrestant els odio profundament. Ho dic aquí per no dir-ho gaire sovint en la vida real, perquè llavors la gent normal, que no sol odiar l’aire condicionat, m’odia a mi, de manera que procuro no dir-ho gaire sovint.
I crec que ja no tinc res més. Perquè ara em vénen al cap coses de política i no em ve de gust entrar a fer política, i a és em penso que vam dir que als improvisats miraríem de no fer política. Doncs ja està, no en fem.
Doncs això, en què es diferencia un refredat d’una cascada de mocs? En el fet que quan tens un refredat no hi ha tants mocs. Crec que és això. Quan hi ha cascada, hi ha cascada, hi ha cataracta. En el meu cas és així. Llavors, de tant en tant s’atura —perquè de fet no estàs refredat— i llavors no es posa en marxa fins que et bellugues o beus aigua. Si beus aigua, has de beure com un ocellet, piripiiip, piripiiip, amb el bequet minúscul, que cada gota baixi sencera per la gola i arribi a l’esòfag i continuï baixant. Si en un glopet del piripiip en comptes d’una gota te n’hi entren dues, llavors potser una baixa cap avall, però l’altra es reuneix amb milions de companyes que no sé on s’amaguen esperant que una companya els obri les comportes i baixen totes felices pel nas, sense importar-los que el nas estigui fins als nassos de mocs.
Doncs això és el que hi ha. I podríem dir: els mocs impedeixen almenys que t’adormis? Noooo. T’adorms igual. En el moment que els milions de gotes de les comportes i el nas i tot plegat deixen de baixar, llavors t’entra el son de seguida i quedes grogui. De manera que has d’optar o bé per tenir el teclat ple de mocs o bé per tenir el full ple de ugdferngna xmvkhtw jfjg fins a l’infinit, tot el temps que et duri la baixada d’ulls. I no és jhfwtv twefkwej kgsrgjdfvkghtlhj, perquè si fos això encara podries jugar al miracle del mico dactilògraf, a veure si encertes alguna sèrie de paraules d’esma, però no, sol ser sempre la mateixa lletra, posem per cas la hhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh, que és normalment muda però de vegades productiva, com veieu, durant ratlles i ratlles i en algun cas pàgines i pàgines. Llavors et despertes, esborres tot allò i et poses de genolls per demanar ferventment que no hagis fet malbé res més d’aquell document que estaves corregint i que no és teu. Però això gràcies a la tècnica moderna és relativament fàcil comprovar-ho perquè vas fent marxa enrere amb la fletxa de desfer i arriba un moment que desfàs una correcció que podríem anomenar racional i que la reconeixes com a teva. Quan arribes a aquest moment sublim vol dir que estàs salvat, que no has fet més desastres i que pots continuar fins a la pròxima cascada, si no ha començat ja per les emocions del moment —les emocions també obren comportes de mocs—, o fins a la pròxima clapada.
I així anem, distrets d’allò més. Ahir em va preguntar I, que me’l vaig trobar, si havia rebut un missatge per felicitar-me el sant i li podria haver dit que sí o que segurament sí, però li vaig dir que no. Llavors em va preguntar si tal telèfon era el meu i li vaig dir que havia set el meu, però feia moooolts anys. Pobre, planyo el senyor al qual van donar el meu número de telèfon l’endemà de prendre-me’l a mi. Vaig dir a I el nou número, però ja el vaig avisar que jo el mòbil el faig servir més aviat poc, i encara menys el dia del meu sant.
I no sé què més puc dir. Que odio els aires condicionats, en general, si no és que estem a 30 graus i som al migdia. Mentrestant els odio profundament. Ho dic aquí per no dir-ho gaire sovint en la vida real, perquè llavors la gent normal, que no sol odiar l’aire condicionat, m’odia a mi, de manera que procuro no dir-ho gaire sovint.
I crec que ja no tinc res més. Perquè ara em vénen al cap coses de política i no em ve de gust entrar a fer política, i a és em penso que vam dir que als improvisats miraríem de no fer política. Doncs ja està, no en fem.
dimecres, 8 de juliol del 2015
Improvisat 289
Hi ha dies que comencen bé i dies que comencen malament, i dies que ja es veu de bon començament que no és que comencin malament sinó que no hi haurà manera d’arreglar-los. No cal que digui quina mena de dia és avui. Sempre que parlo així em refereixo a la feina, ara no en tragueu conclusions apocalíptiques. No estic pensant a fer un entrepà de cianur per al mig matí.
De fet a mig matí, si prenc alguna cosa, prenc cacauets. O, més ben dit, una meva de barreges que venen al súper d’aquí al costat i que no són només cacauets, sinó que en diuen còctel —sóc molt aficionat als còctels— i hi ha una mica de tot, d’aquelles porqueries de petroli que deia el meu pare. L’avantatge és que és barat. Em direu: i això no s’acosta al cianur? Doncs ben mirat, potser sí. Però ara no m’ho feu canviar, que ja dic que és baratet i del que es tracta és de complir el manament de menjar alguna cosa a mig matí. Doncs jo faig això, alguna cosa de petroli amb cacauets. També hi ha algun cigró i algun festuc, que de vegades els sé distingir. No sé si són de petroli. Tampoc sé on ho fan, això, o on ho embossen, perquè suposo que fer-se, fer.se, tot deu venir fet de la Xina o de l’Índia i rodalia. De vegades trobes coses de petroli també que vénen de països de petroli, tipus Iraq, Iran, etc. O sigui que sí que deuen ser de petroli, també els festucs.
Festuc és com una paraula màgica. D’on deu venir? Recordo que un dia ho vaig mirar, però no em va quedar gravat. O potser em va quedar gravat però avui, dies horribilis, no puc concentrar-me prou per recordar-ho. Que he escrit dies horribilis i no m’he equivocat, que és així en llatí: dies. I és singular, de la cinquena. Els que som de la corda rosegaaltars tenim molt present allò del dies irae, dies illa. Em penso que era així, aquell dia, dia, d’ira. Però ara no em feu dir a quin dia es referia, suposo que al del judici final, vist des d’aquella perspectiva tràgica que en tenien a l’edat mitjana. Per sort, ara anem més evolucionats, també en teologia. En qualsevol cas, el dies irea més famós és el de Mozart, això sí que m’ho sé. Era Mozart, oi?
Però no és precisament Mozart el que em balla pel cap de manera insistent els últims dies —mira, dies, però aquest cop és el nostre, el català, i sí que és plural—, sinó una altra cançoneta d’aquelles obsessives que m’atrapen i no em deixen anar, això deu tenir un nom, que et vingui al cap durant dies una tonada absurda i que es repeteixi un cop i un altre fins que al cap d’uns dies canvia no deu ser normal, deu ser patològic. I a més, segur que té un nom. I encara més, segur que algú ha inventat unes pastilles que fan que no sé què. Ja se les poden confitar, les pastilles.
I no sé què més, avui vaig a poc a poc i ja queda poc temps.
De fet a mig matí, si prenc alguna cosa, prenc cacauets. O, més ben dit, una meva de barreges que venen al súper d’aquí al costat i que no són només cacauets, sinó que en diuen còctel —sóc molt aficionat als còctels— i hi ha una mica de tot, d’aquelles porqueries de petroli que deia el meu pare. L’avantatge és que és barat. Em direu: i això no s’acosta al cianur? Doncs ben mirat, potser sí. Però ara no m’ho feu canviar, que ja dic que és baratet i del que es tracta és de complir el manament de menjar alguna cosa a mig matí. Doncs jo faig això, alguna cosa de petroli amb cacauets. També hi ha algun cigró i algun festuc, que de vegades els sé distingir. No sé si són de petroli. Tampoc sé on ho fan, això, o on ho embossen, perquè suposo que fer-se, fer.se, tot deu venir fet de la Xina o de l’Índia i rodalia. De vegades trobes coses de petroli també que vénen de països de petroli, tipus Iraq, Iran, etc. O sigui que sí que deuen ser de petroli, també els festucs.
Festuc és com una paraula màgica. D’on deu venir? Recordo que un dia ho vaig mirar, però no em va quedar gravat. O potser em va quedar gravat però avui, dies horribilis, no puc concentrar-me prou per recordar-ho. Que he escrit dies horribilis i no m’he equivocat, que és així en llatí: dies. I és singular, de la cinquena. Els que som de la corda rosegaaltars tenim molt present allò del dies irae, dies illa. Em penso que era així, aquell dia, dia, d’ira. Però ara no em feu dir a quin dia es referia, suposo que al del judici final, vist des d’aquella perspectiva tràgica que en tenien a l’edat mitjana. Per sort, ara anem més evolucionats, també en teologia. En qualsevol cas, el dies irea més famós és el de Mozart, això sí que m’ho sé. Era Mozart, oi?
Però no és precisament Mozart el que em balla pel cap de manera insistent els últims dies —mira, dies, però aquest cop és el nostre, el català, i sí que és plural—, sinó una altra cançoneta d’aquelles obsessives que m’atrapen i no em deixen anar, això deu tenir un nom, que et vingui al cap durant dies una tonada absurda i que es repeteixi un cop i un altre fins que al cap d’uns dies canvia no deu ser normal, deu ser patològic. I a més, segur que té un nom. I encara més, segur que algú ha inventat unes pastilles que fan que no sé què. Ja se les poden confitar, les pastilles.
I no sé què més, avui vaig a poc a poc i ja queda poc temps.
dilluns, 6 de juliol del 2015
Improvisat 288
El drama del full en blanc. O la tragèdia, no sé com era. Reconec que de vegades, moltes vegades, em costa començar l’improvisat perquè és fer un esforç de treure d’enlloc alguna cosa que de moment no hi és. Però suposo que va bé per espavilar neurones. El cas és que si les neurones estan completament a passeig, no sé què haig de fer per espavilar-les.
Ho sé tot sobre Franck. Segur que ni us sona. Doncs era fotògraf, francès. Devia ser gent d’ordre, d’aquestes que es posen les mans al cap avui, que els grecs han dit que no. Bé, ara no hi entrem, tot i que de vegades et sents especialment grec, siguin o no culpables de la seva situació. Això és, mutatis mutandis, com la pena de mort. Tu pots ser el criminal més horrorós de la història, però llavors si t’agafen i passes a ser un personatget insignificant, com deia Arendt, i a aquest personatget insignificant li talles el cap, qui es comporta de manera inhumana és qui li talla el cap podent-lo tenir controlat, simplement perquè és un personatget insignificant un cop que l’has agafat i s’ha acabat el misteri de la seva maldat. Doncs els grecs no sé si són responsables de la seva situació, i en cas que ho siguin s’hauria de veure quants i quins ho són, però llavors el que no pots fer és condemnar-los a la misèria i a no tenir cap esperança de progrés de manera indiscriminada i per sempre i a tots, tret dels Onassis que la campen amb els seus dinerals escampats pels paradisos fiscals. Bé, és això. Per tant, han dit no a continuar així. Ja que tot crema, aprofitem l’escalfor. O de perduts al riu, que diuen per allà.
Bueno, i de política prou.
Però parlava de Franck. Franck era fotògraf, dels primers que hi va haver, i va venir a Barcelona a mitjan segle XIX, i ara ha sortit una foto seva —en realitat no és una foto, és un calotip— del riu Onyar just al lloc on ara hi ha el pont de ferro, el pont d’Eiffel. Doncs que diuen a Girona que és la foto més antiga que hi ha de la ciutat, que no en tenien de tan antigues, perquè és dels anus 50 del segle XIX. I a més té la particularitat que retrata el pont que hi havia abans del de ferro, que no era de ferro precisament. Bé, tot això ho he estat investigant perquè he estat escrivint un article per a un altre lloc, i quan em poso a investigar una cosa d’aquestes m’hi apassiono i no paro fins que ho sé tot o quasi tot. De manera que he passat bona part del cap de setmana amb aquest assumpte. Però això no ho volia explicar, perquè ja sortirà en un altre puesto, com deia, el que sí que volia dir és el tema del apassionament, que això sí que em va bé per als improvisats, i és que durant una temporada, llarga, en què vaig fer informació diària ho passava fatal perquè tot el que feia es moria, imperfecte, en vint-i-quatre hores, i jo que sóc un perfeccionista, i abans encara ho era més que ara, que ara m’he deixat anar i ja no em ve gaire d’aquí, doncs deia que abans ho passava fatal perquè jo mateix trobava un munt de forats en les coses que escrivia, si les llegia l’endemà, i pensava que la gent que comprava allò tindria més raó que un sant de queixar-se, perquè estava malament. El que sorprenia és que quan es queixava algú sempre es queixava —sempre no, de vegades t’enganxaven en alguna de les coses que tu ja havies vist— de coses que estaven bé! O sigui, de coses que tu no hauries canviat ni que haguessis tingut tres setmanes per arrodonir aquell text. Això era sorprenent. Total, que vaig haver de deixar de llegir les coses l’endemà, fossin meves o fossin d’altres —d’altres del mateix mitjà meu, s’entén, tot i que quan llegies coses d’altres mitjans també et feien adonar d’errades que havies comès tu, en fi, que era un drama, o una tragèdia, o un drama, sí, que E es queixa si dius tragèdia i no acaba amb morts per allà a l’escenari.
I no sé d’on venia. Sí, del Franck. Doncs tota la vida havia pensat que el Palau Reial que hi havia al pla de Palau era a la cantonada muntanya/Besòs de la plaça, i aquest cap de setmana he descobert que no, que era a la banda muntanya/muntanya de la plaça, oposat a la porta del Mar. Doncs ho he descobert gràcies a una foto del Franck aquest, no us penseu que ho expliquin amb gaire claredat els llibres.
I és una llàstima que els dies de cada dia només tingui aquests vint minuts per desvetllar-me, perquè si tingués temps per posar-me a investigar i a escriure coses interessants —vull dir coses que m’interessen, no que siguin interessants per se— segur que em desvetllaria, però no faria altra cosa en tota la setmana. I a més sense terminis per publicar-ho, el cel. Ho publiques quan vols i al damunt, un cop publicat, ho vas retocant de tant en tant, com et dóna la gana. El cel, com deia.
Ara sí que han passat els vint minuts.
Ho sé tot sobre Franck. Segur que ni us sona. Doncs era fotògraf, francès. Devia ser gent d’ordre, d’aquestes que es posen les mans al cap avui, que els grecs han dit que no. Bé, ara no hi entrem, tot i que de vegades et sents especialment grec, siguin o no culpables de la seva situació. Això és, mutatis mutandis, com la pena de mort. Tu pots ser el criminal més horrorós de la història, però llavors si t’agafen i passes a ser un personatget insignificant, com deia Arendt, i a aquest personatget insignificant li talles el cap, qui es comporta de manera inhumana és qui li talla el cap podent-lo tenir controlat, simplement perquè és un personatget insignificant un cop que l’has agafat i s’ha acabat el misteri de la seva maldat. Doncs els grecs no sé si són responsables de la seva situació, i en cas que ho siguin s’hauria de veure quants i quins ho són, però llavors el que no pots fer és condemnar-los a la misèria i a no tenir cap esperança de progrés de manera indiscriminada i per sempre i a tots, tret dels Onassis que la campen amb els seus dinerals escampats pels paradisos fiscals. Bé, és això. Per tant, han dit no a continuar així. Ja que tot crema, aprofitem l’escalfor. O de perduts al riu, que diuen per allà.
Bueno, i de política prou.
Però parlava de Franck. Franck era fotògraf, dels primers que hi va haver, i va venir a Barcelona a mitjan segle XIX, i ara ha sortit una foto seva —en realitat no és una foto, és un calotip— del riu Onyar just al lloc on ara hi ha el pont de ferro, el pont d’Eiffel. Doncs que diuen a Girona que és la foto més antiga que hi ha de la ciutat, que no en tenien de tan antigues, perquè és dels anus 50 del segle XIX. I a més té la particularitat que retrata el pont que hi havia abans del de ferro, que no era de ferro precisament. Bé, tot això ho he estat investigant perquè he estat escrivint un article per a un altre lloc, i quan em poso a investigar una cosa d’aquestes m’hi apassiono i no paro fins que ho sé tot o quasi tot. De manera que he passat bona part del cap de setmana amb aquest assumpte. Però això no ho volia explicar, perquè ja sortirà en un altre puesto, com deia, el que sí que volia dir és el tema del apassionament, que això sí que em va bé per als improvisats, i és que durant una temporada, llarga, en què vaig fer informació diària ho passava fatal perquè tot el que feia es moria, imperfecte, en vint-i-quatre hores, i jo que sóc un perfeccionista, i abans encara ho era més que ara, que ara m’he deixat anar i ja no em ve gaire d’aquí, doncs deia que abans ho passava fatal perquè jo mateix trobava un munt de forats en les coses que escrivia, si les llegia l’endemà, i pensava que la gent que comprava allò tindria més raó que un sant de queixar-se, perquè estava malament. El que sorprenia és que quan es queixava algú sempre es queixava —sempre no, de vegades t’enganxaven en alguna de les coses que tu ja havies vist— de coses que estaven bé! O sigui, de coses que tu no hauries canviat ni que haguessis tingut tres setmanes per arrodonir aquell text. Això era sorprenent. Total, que vaig haver de deixar de llegir les coses l’endemà, fossin meves o fossin d’altres —d’altres del mateix mitjà meu, s’entén, tot i que quan llegies coses d’altres mitjans també et feien adonar d’errades que havies comès tu, en fi, que era un drama, o una tragèdia, o un drama, sí, que E es queixa si dius tragèdia i no acaba amb morts per allà a l’escenari.
I no sé d’on venia. Sí, del Franck. Doncs tota la vida havia pensat que el Palau Reial que hi havia al pla de Palau era a la cantonada muntanya/Besòs de la plaça, i aquest cap de setmana he descobert que no, que era a la banda muntanya/muntanya de la plaça, oposat a la porta del Mar. Doncs ho he descobert gràcies a una foto del Franck aquest, no us penseu que ho expliquin amb gaire claredat els llibres.
I és una llàstima que els dies de cada dia només tingui aquests vint minuts per desvetllar-me, perquè si tingués temps per posar-me a investigar i a escriure coses interessants —vull dir coses que m’interessen, no que siguin interessants per se— segur que em desvetllaria, però no faria altra cosa en tota la setmana. I a més sense terminis per publicar-ho, el cel. Ho publiques quan vols i al damunt, un cop publicat, ho vas retocant de tant en tant, com et dóna la gana. El cel, com deia.
Ara sí que han passat els vint minuts.
dissabte, 4 de juliol del 2015
Improvisat 287
Un altre dissabte de passió. Tot i que diu el papa que l’home va ser creat per treballar i per tenir cura de la terra, de vegades es fa difícil. No és que enyoris els que treballen cuidant-se de la terra, perquè saps que tu no podries fer-ho ni dos dies, al segon dia ja estaries esllomat, o al primer, però hi ha la cosa aquesta bucòlica de la vida al camp, i que bonic, i tot el dia mirant les estrelles i tal. I em penso que no. És més complicat. De fet, gairebé tot és molt complicat.
Per exemple, ara han tornat a encetar amb una gran ferida de tres pams d’ample, en una illa del costat de casa, toooota la vorera que van acabar de plantar fa quatre dies. Que era necessari fer-ho? Segur. Però és que el que he vist és que estan substituint una canonada podrida que a la resta del carrer van substituir quan ho van obrir i aixecar tot. Van substituir aquella canonada, me’n recordo perfectament, és la mateixa. Doncs en aquest tram se la van deixar enterradeta i tapadeta. No ho van veure? Els va passar per alt? No tenien prou o prouta canonada nova? —prouta és horrorós, sempre que ho he sentit m’han xiulat les orelles. El cas és que ja hi tornem a ser. Obres la rasa, un metre i mig de fondària, per dos o tres pams d’ample, i vinga pols i vinga màquines i vinga hores extra. Però ara ja no tenen tanta pressa, que llavors hi havia pel mig eleccions, i és veritat que no ho van acabar per eleccions, però allò era, pensant malament, perquè el senyor alcalde havia previst deixar unes quantes obres sense acabar, però treballant-hi intensament, perquè es veiés que ell no feia les obres per inaugurar-les abans de les eleccions totes d’un plegat, sinó perquè ell treballava.
Bé, dèiem que és complicat. També és complicat el judici que acabo de fer sobre l’alcalde, suposo que no l’hauria d’haver fet, però ha sortit així. El cas és que ja no és alcalde i em sembla que ja no ho serà més.
Vaig dir que intentaria no parlar de política als improvisats, però deixeu-me dir una última cosa sobre el tema: deunidó com han posat la nova alcalde des del primer dia. És veritat que en part s’ho han buscat. És lleig que els teus contractin la parella..., bé, no m’hi fico, suposo que els calia i no ho han sabut fer d’alguna altra manera més elegant. Ningú ha dit que la política hagi de ser elegant. En fi, ni els justifico ni els ataco, no sé què dir, el fet és que em van sorprendre que comencessin així, però jo el comentari que hauria fet seria de sorpresa, més que de crítica furiosa, com ha passat. No tindrà les coses fàcils, pobra.
M’he quedat encallat, no se m’acut res més. He somiat que entraven a robar-nos al despatx, i estant jo a dins, i que tenia el temps just de trucar al 112 i dir l’adreça i deixar el telèfon despenjat perquè poguessin sentir el que passava mentre jo m’enfrontava als lladregots. Devia pensar en això d’avui, si vénen lladregots triaran un dissabte, a ningú se li acut que hi puigui haver gent treballant en un despatx un dissabte. Ara bé, com saben els lladregots que això és un despatx, eh?, eh? Perquè podria ser una casa normal i corrent. Els lladregots miren el registre de la propietat per saber si un local té permís d’habitabilitat? Sé que la paraula tècnica no és permís, sinó cèdula, però l’he evitat perquè no sabia si anava amb ela geminada, i ara no l’he evitat perquè he pensat que si la posava amb ela geminada i me la subratllava el word, volia dir que no hi anava, i com que primer, per provar, l’he escrit amb ela simple i ja he vist que el word no s’enfadava —si subratlla amb vermell suposo que vol dir que està enfadat, no?, si no estigués enfadat potser subratllaria amb un color més amigable, no el color de la sang, i això em porta —el color de la sang— a la història de lladregots —lladregots i serenos, l’altre dia recordàvem els serenos —els serens—, i que als pobles de pescadors, si volies que et despertessin a les tres, o a les quatre, com que no tenien despertador, deixaven tres o quatre pedretes a l’entrada de casa, i el serè et despertava a aquella hora. Suposo que no devien tenir l’opció que et despertessin a dos quarts, perquè llavors no sé com s’ho farien, a part que es multiplicava la feina del serè. Bé, tot això ho explicava R en una rotllana d’amics, i jo això de despertar no ho havia viscut —sí que ho havia sentit a explicar a altres—, però sí que recordo perfectament els serens, que llavors es deien serenos. Tampoc recordo que cridessin “las tres y sereno!”, que es veu que cantaven les hores, no sé si abans o després de despertar els pescadors, o feien servir el crit per despertar o també havien de picar a la porta.
Bé, amb tot això dels serenos m’he eixorivit. És veritat que serveixen per despertar-se.
Per exemple, ara han tornat a encetar amb una gran ferida de tres pams d’ample, en una illa del costat de casa, toooota la vorera que van acabar de plantar fa quatre dies. Que era necessari fer-ho? Segur. Però és que el que he vist és que estan substituint una canonada podrida que a la resta del carrer van substituir quan ho van obrir i aixecar tot. Van substituir aquella canonada, me’n recordo perfectament, és la mateixa. Doncs en aquest tram se la van deixar enterradeta i tapadeta. No ho van veure? Els va passar per alt? No tenien prou o prouta canonada nova? —prouta és horrorós, sempre que ho he sentit m’han xiulat les orelles. El cas és que ja hi tornem a ser. Obres la rasa, un metre i mig de fondària, per dos o tres pams d’ample, i vinga pols i vinga màquines i vinga hores extra. Però ara ja no tenen tanta pressa, que llavors hi havia pel mig eleccions, i és veritat que no ho van acabar per eleccions, però allò era, pensant malament, perquè el senyor alcalde havia previst deixar unes quantes obres sense acabar, però treballant-hi intensament, perquè es veiés que ell no feia les obres per inaugurar-les abans de les eleccions totes d’un plegat, sinó perquè ell treballava.
Bé, dèiem que és complicat. També és complicat el judici que acabo de fer sobre l’alcalde, suposo que no l’hauria d’haver fet, però ha sortit així. El cas és que ja no és alcalde i em sembla que ja no ho serà més.
Vaig dir que intentaria no parlar de política als improvisats, però deixeu-me dir una última cosa sobre el tema: deunidó com han posat la nova alcalde des del primer dia. És veritat que en part s’ho han buscat. És lleig que els teus contractin la parella..., bé, no m’hi fico, suposo que els calia i no ho han sabut fer d’alguna altra manera més elegant. Ningú ha dit que la política hagi de ser elegant. En fi, ni els justifico ni els ataco, no sé què dir, el fet és que em van sorprendre que comencessin així, però jo el comentari que hauria fet seria de sorpresa, més que de crítica furiosa, com ha passat. No tindrà les coses fàcils, pobra.
M’he quedat encallat, no se m’acut res més. He somiat que entraven a robar-nos al despatx, i estant jo a dins, i que tenia el temps just de trucar al 112 i dir l’adreça i deixar el telèfon despenjat perquè poguessin sentir el que passava mentre jo m’enfrontava als lladregots. Devia pensar en això d’avui, si vénen lladregots triaran un dissabte, a ningú se li acut que hi puigui haver gent treballant en un despatx un dissabte. Ara bé, com saben els lladregots que això és un despatx, eh?, eh? Perquè podria ser una casa normal i corrent. Els lladregots miren el registre de la propietat per saber si un local té permís d’habitabilitat? Sé que la paraula tècnica no és permís, sinó cèdula, però l’he evitat perquè no sabia si anava amb ela geminada, i ara no l’he evitat perquè he pensat que si la posava amb ela geminada i me la subratllava el word, volia dir que no hi anava, i com que primer, per provar, l’he escrit amb ela simple i ja he vist que el word no s’enfadava —si subratlla amb vermell suposo que vol dir que està enfadat, no?, si no estigués enfadat potser subratllaria amb un color més amigable, no el color de la sang, i això em porta —el color de la sang— a la història de lladregots —lladregots i serenos, l’altre dia recordàvem els serenos —els serens—, i que als pobles de pescadors, si volies que et despertessin a les tres, o a les quatre, com que no tenien despertador, deixaven tres o quatre pedretes a l’entrada de casa, i el serè et despertava a aquella hora. Suposo que no devien tenir l’opció que et despertessin a dos quarts, perquè llavors no sé com s’ho farien, a part que es multiplicava la feina del serè. Bé, tot això ho explicava R en una rotllana d’amics, i jo això de despertar no ho havia viscut —sí que ho havia sentit a explicar a altres—, però sí que recordo perfectament els serens, que llavors es deien serenos. Tampoc recordo que cridessin “las tres y sereno!”, que es veu que cantaven les hores, no sé si abans o després de despertar els pescadors, o feien servir el crit per despertar o també havien de picar a la porta.
Bé, amb tot això dels serenos m’he eixorivit. És veritat que serveixen per despertar-se.
dijous, 2 de juliol del 2015
Improvisat 286
Oh, Susanna, no ploris més per mi. No tinc cap Susanna que plori per mi, que jo sàpiga, però és una cançó que em sovint al cap i ara ha sigut una d’aquestes ocasions. Quan em ve una cançó al cap no és que em vingui sencera, ni molt menys, és només una estrofa, ni una estrofa, un vers, una part de la tornada, i prou, i llavors la puc estar repetint hores, fins que para. I fins a la pròxima. Doncs ara tinc aquesta. Que sol visitar-me sovint. És una llàstima que encara no puguem examinar-nos el cervell i mirar en quina carpeta hi ha totes aquestes tonades, diguem-ne, recurrents, simplement mirar com funciona el fenomen. Potser hem arribat massa aviat. Els nostres néts ho veuran? Els meus no, perquè no tinc ni fills. Biològics, vull dir.
Som-hi, ja hem fet un paràgraf, i bastant embaladets. He fet un cop d’ull al diari i veig que hi ha moguda política. Molta classe política de tota la vida escandalitzada perquè hi ha gent nouvinguda que fa les coses, o vol fer-les, de manera diferents. No se’n sortiran, m’imagino, els poders establerts són molt forts, costa molt fer virar els transatlàntics. Ara he vist que transatlàntic és una paraula difícil d’escriure, perquè anava a tota llet i a l’escriure això he hagut de parar i fer-ho a poc a poc. Anoto: és millor no fer servir aquesta paraula en els improvisats, perquè alenteix el ritme. Mira, alenteix, torna a aparèixer, recordo que en vam parlar fa poc. Sí, que deia ralenteix, etc.
Hi ha paraules que quan em vénen al cap miro de no escriure-les i anar per una altra via. Per exemple, algun dels derivats de la paraula llengua. Ara no me’l fet escriure, que m’hi entretindria. A més, crec que ja en vaig parlar, si no era aquí era... sí, havia de ser aquí, perquè era sobre el tema de la difícultat d’escriure de pressa determinades coses, de manera que només podia ser en un improvisat. Ara em subratlla dificultat i no sé per què..., ah sí, hi havia un accent..., l’he deixat, perquè es vegi. Mira que és complicat el cervell, o els dits, que escriuen accents en llocs absurds. Quina necessitat hi havia de posar aquest accent. Cap. D’on ha sortit. Ni idea. Però ha sortit. El cervell ling... de la llengua té aquestes coses, que escriu de manera absurda. O són els dits? Vés a saber.
I què més. Doncs que ahir vaig llegir que l’ajuntament de BCN faria obres aquest estiu per aquí i per allà i vaig estar una bona estona demanant-me de quin estiu parlaven, perquè l’estiu acabava de passar, no? I és que era que tenia associat l’estiu a les obres, i com que he viscut envoltat d’obres durant mesos, doncs d’alguna manera m’havia fet a la idea que final d’obres = final d’estiu. I no entenia res. Fins que vaig caure que no, que estàvem a l’estiu i que encara no havia fet vacances aquest any. En tot l’any no he fet vacances. Perquè els dies que agafo normalment per Nadal o per setmana santa aquest any els vaig agafar però en comptes de fer-los de cap d’any a Reis els vaig agafar però de nadal a cap d’any, de manera que encara érem al 2014. De manera que sis mesos del 2015 sense vacances, només les laborals canòniques i encara alguna me l’he saltat, de les del tipus dilluns de segona pasqua, que a més aquest any se’l va inventar el Trias perquè la van posar un dia que no tocava. Crec que ha estat així, potser menteixo i em deixo alguna cosa, però jo diria que no. Si menteixo i hi ha hagut algun extra de veritat que no me’n recordo. En fi, sigui com sigui, em toquen vacances, però les faré a l’agost com gairebé tothom, mentre hi hagi feina m’estaré aquí, i de moment hi ha fenya.
I què més. No gaire res. Haig de votar demà o demà passat i encara no sé què... però vaig dir que aquí no parlaria de política. Tot i que això no sé si és del tot política, perquè... bé, deixem-ho. Un altre tema.
Però no tinc cap altre tema, em sembla. A la una, a les dues, sí, ara se m’acut, que a partir de demà sí que hauré de fer alguns canvis en l’horari, pocs, perquè encara que jo no faci vacances hi ha gent que sí que en fa i això exigeix adaptacions. Però aquí, vull dir als improvisats, no crec que afecti. Que absurd és això que estic dient. Ja no sé ni el que dic. Ni el que dic o ni el que em dic? Potser aquí hi encaixaria més el pronom, perquè en realitat això és com una gran meditació. No ho sé. Quin rooootllo. Espero que no ho llegeixi ningú, de veritat.
Som-hi, ja hem fet un paràgraf, i bastant embaladets. He fet un cop d’ull al diari i veig que hi ha moguda política. Molta classe política de tota la vida escandalitzada perquè hi ha gent nouvinguda que fa les coses, o vol fer-les, de manera diferents. No se’n sortiran, m’imagino, els poders establerts són molt forts, costa molt fer virar els transatlàntics. Ara he vist que transatlàntic és una paraula difícil d’escriure, perquè anava a tota llet i a l’escriure això he hagut de parar i fer-ho a poc a poc. Anoto: és millor no fer servir aquesta paraula en els improvisats, perquè alenteix el ritme. Mira, alenteix, torna a aparèixer, recordo que en vam parlar fa poc. Sí, que deia ralenteix, etc.
Hi ha paraules que quan em vénen al cap miro de no escriure-les i anar per una altra via. Per exemple, algun dels derivats de la paraula llengua. Ara no me’l fet escriure, que m’hi entretindria. A més, crec que ja en vaig parlar, si no era aquí era... sí, havia de ser aquí, perquè era sobre el tema de la difícultat d’escriure de pressa determinades coses, de manera que només podia ser en un improvisat. Ara em subratlla dificultat i no sé per què..., ah sí, hi havia un accent..., l’he deixat, perquè es vegi. Mira que és complicat el cervell, o els dits, que escriuen accents en llocs absurds. Quina necessitat hi havia de posar aquest accent. Cap. D’on ha sortit. Ni idea. Però ha sortit. El cervell ling... de la llengua té aquestes coses, que escriu de manera absurda. O són els dits? Vés a saber.
I què més. Doncs que ahir vaig llegir que l’ajuntament de BCN faria obres aquest estiu per aquí i per allà i vaig estar una bona estona demanant-me de quin estiu parlaven, perquè l’estiu acabava de passar, no? I és que era que tenia associat l’estiu a les obres, i com que he viscut envoltat d’obres durant mesos, doncs d’alguna manera m’havia fet a la idea que final d’obres = final d’estiu. I no entenia res. Fins que vaig caure que no, que estàvem a l’estiu i que encara no havia fet vacances aquest any. En tot l’any no he fet vacances. Perquè els dies que agafo normalment per Nadal o per setmana santa aquest any els vaig agafar però en comptes de fer-los de cap d’any a Reis els vaig agafar però de nadal a cap d’any, de manera que encara érem al 2014. De manera que sis mesos del 2015 sense vacances, només les laborals canòniques i encara alguna me l’he saltat, de les del tipus dilluns de segona pasqua, que a més aquest any se’l va inventar el Trias perquè la van posar un dia que no tocava. Crec que ha estat així, potser menteixo i em deixo alguna cosa, però jo diria que no. Si menteixo i hi ha hagut algun extra de veritat que no me’n recordo. En fi, sigui com sigui, em toquen vacances, però les faré a l’agost com gairebé tothom, mentre hi hagi feina m’estaré aquí, i de moment hi ha fenya.
I què més. No gaire res. Haig de votar demà o demà passat i encara no sé què... però vaig dir que aquí no parlaria de política. Tot i que això no sé si és del tot política, perquè... bé, deixem-ho. Un altre tema.
Però no tinc cap altre tema, em sembla. A la una, a les dues, sí, ara se m’acut, que a partir de demà sí que hauré de fer alguns canvis en l’horari, pocs, perquè encara que jo no faci vacances hi ha gent que sí que en fa i això exigeix adaptacions. Però aquí, vull dir als improvisats, no crec que afecti. Que absurd és això que estic dient. Ja no sé ni el que dic. Ni el que dic o ni el que em dic? Potser aquí hi encaixaria més el pronom, perquè en realitat això és com una gran meditació. No ho sé. Quin rooootllo. Espero que no ho llegeixi ningú, de veritat.
dimecres, 1 de juliol del 2015
Improvisat 285
És veritat que fa calor. Però té sentit fer un improvisat sobre un tòpic? No. Però vaig més al fons: té sentit fer un improvisat? Tampoc. Llavors? Llavors hi ha poques coses que tinguin sentit.
Que no, que no m’he tornat nihilista ni coses d’aquestes, sé que hi ha coses que tenen sentit, però si em posés a escriure sobre les coses que tenen sentit, en les circumstàncies actuals meves, em penso que s’adormiria l’ordinador. O sigui, passaria a mode descans, que ara no sé com es diu, allò que s’apaga la pantalla i comencen a sortir coses. Que, ja que hi som, quan intentes programar aquestes coses sempre hi ha dos moments que semblen que et preguntin el mateix, allò de quant de temps fins que s’apaga, i no, no és exactament el mateix i no he entès mai quan és una cosa i quan és l’altra i per què no t’ho pregunta tot junt i amb preguntes prou clares perquè s’entenguin bé. Però de vegades això passa.
Sense anar més lluny, quan programes les autocorreccions del word, hi ha dos moments diferents que et pregunten si les cometes han de ser rectes o tipogràfiques i altres coses similars, i no he entès mai per què t’ho preguntes dues vegades i a més separades l’una de l’altra. Per què no fan les dues preguntes juntes i afinen una mica més? Hi ha algú interessat que allò no s’entengui? Absurd, oi? Perquè al cap i a la fi és el teu ordinador. Bé, o l’ordinador de molta penya, d’acord, però per què s’ha de ficar el word en el que programem molta penya, que al final és un, que en aquest cas sóc jo? Eh, eh?
Doncs aquest matí he parlat amb l’A i m’ha posat content. A més, la conversa m’ha servit per tirar endavant el matí, que estava sent difícil. Sobretot ha començat de molt mala manera, m’he pensat més d’una vegada que un zombi de veritat ha de ser molt més entretingut que el meu estat lamentable d’aquest matí. Però mira, l’he superat. I llavors et preguntes: si has aguantat com un campió i ho has superat, per què demà em pot tornar a passar el mateix i en canvi em pensaré que no arribaré al migdia de cap manera i em moriré de son —però morir-se de debò, no és un dir—? No ho sé. Però la cosa va així.
No sé per què explico aquestes coses que potser són més pròpies d’un altre blog, el de la cosa aquella, allà sí que hi aniria bé. Però no, no és exactament el mateix. Hi ha coses que no saps on les pots explicar i si calles, que és el que hauria de fer, no passaria res, però quan improvises, si calles això, i ara allò, i ara allò altre, al final no improvises. Ja callo prou coses. No en teniu ni idea, ho ho ho.
Que absurd, ara anava com de dràcula pel·liculer. No, els dràcules no riuen així, així hi riuen els pares Noels, que ja que hi som només falta mig any, sembla mentida com passa el temps. No és que trobi a faltar els pares Noels, i menys encara els patètics que trobes al carrer, però pobres, potser només han trobat aquesta feina i a més els paguen una misèria, bueno, entengueu-me, no era una qüestió personal, no tinc res contra els pares Noel ni tampoc els que en fan per guanyar unes quantes pessetes, que és el que deuen guanyar, pobrissons, o pobrissones, perquè l’últim Nadal em penso que ja hi havia mares Noel. Noël que el recordo escrit així, amb dièresi, en un disc que teníem a casa de la cantant aquella que ara, evidentment, no em vindrà el nom al cap, però que era mítica de la meva generació. Doncs en teníem aquest disc i alguns més. Aquella que després anava a cantar als mítings contra el Vietnam, com es deia, o contra les guerres en general i altres causes , ara no em ve, és absurd.
Si no em ve el nom d’ella al magí hauré de plegar, perquè ara NECESSITO recordar aquest nom.
Llavors, la millor manera de recordar-lo serà tancar l’improvisat, i segur que m’enrecordaré. Doncs us deixo, però és per aquest motiu, no pas pel temps perquè encara tenia estona.
Que no, que no m’he tornat nihilista ni coses d’aquestes, sé que hi ha coses que tenen sentit, però si em posés a escriure sobre les coses que tenen sentit, en les circumstàncies actuals meves, em penso que s’adormiria l’ordinador. O sigui, passaria a mode descans, que ara no sé com es diu, allò que s’apaga la pantalla i comencen a sortir coses. Que, ja que hi som, quan intentes programar aquestes coses sempre hi ha dos moments que semblen que et preguntin el mateix, allò de quant de temps fins que s’apaga, i no, no és exactament el mateix i no he entès mai quan és una cosa i quan és l’altra i per què no t’ho pregunta tot junt i amb preguntes prou clares perquè s’entenguin bé. Però de vegades això passa.
Sense anar més lluny, quan programes les autocorreccions del word, hi ha dos moments diferents que et pregunten si les cometes han de ser rectes o tipogràfiques i altres coses similars, i no he entès mai per què t’ho preguntes dues vegades i a més separades l’una de l’altra. Per què no fan les dues preguntes juntes i afinen una mica més? Hi ha algú interessat que allò no s’entengui? Absurd, oi? Perquè al cap i a la fi és el teu ordinador. Bé, o l’ordinador de molta penya, d’acord, però per què s’ha de ficar el word en el que programem molta penya, que al final és un, que en aquest cas sóc jo? Eh, eh?
Doncs aquest matí he parlat amb l’A i m’ha posat content. A més, la conversa m’ha servit per tirar endavant el matí, que estava sent difícil. Sobretot ha començat de molt mala manera, m’he pensat més d’una vegada que un zombi de veritat ha de ser molt més entretingut que el meu estat lamentable d’aquest matí. Però mira, l’he superat. I llavors et preguntes: si has aguantat com un campió i ho has superat, per què demà em pot tornar a passar el mateix i en canvi em pensaré que no arribaré al migdia de cap manera i em moriré de son —però morir-se de debò, no és un dir—? No ho sé. Però la cosa va així.
No sé per què explico aquestes coses que potser són més pròpies d’un altre blog, el de la cosa aquella, allà sí que hi aniria bé. Però no, no és exactament el mateix. Hi ha coses que no saps on les pots explicar i si calles, que és el que hauria de fer, no passaria res, però quan improvises, si calles això, i ara allò, i ara allò altre, al final no improvises. Ja callo prou coses. No en teniu ni idea, ho ho ho.
Que absurd, ara anava com de dràcula pel·liculer. No, els dràcules no riuen així, així hi riuen els pares Noels, que ja que hi som només falta mig any, sembla mentida com passa el temps. No és que trobi a faltar els pares Noels, i menys encara els patètics que trobes al carrer, però pobres, potser només han trobat aquesta feina i a més els paguen una misèria, bueno, entengueu-me, no era una qüestió personal, no tinc res contra els pares Noel ni tampoc els que en fan per guanyar unes quantes pessetes, que és el que deuen guanyar, pobrissons, o pobrissones, perquè l’últim Nadal em penso que ja hi havia mares Noel. Noël que el recordo escrit així, amb dièresi, en un disc que teníem a casa de la cantant aquella que ara, evidentment, no em vindrà el nom al cap, però que era mítica de la meva generació. Doncs en teníem aquest disc i alguns més. Aquella que després anava a cantar als mítings contra el Vietnam, com es deia, o contra les guerres en general i altres causes , ara no em ve, és absurd.
Si no em ve el nom d’ella al magí hauré de plegar, perquè ara NECESSITO recordar aquest nom.
Llavors, la millor manera de recordar-lo serà tancar l’improvisat, i segur que m’enrecordaré. Doncs us deixo, però és per aquest motiu, no pas pel temps perquè encara tenia estona.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)