Oh, Susanna, no ploris més per mi. No tinc cap Susanna que plori per mi, que jo sàpiga, però és una cançó que em sovint al cap i ara ha sigut una d’aquestes ocasions. Quan em ve una cançó al cap no és que em vingui sencera, ni molt menys, és només una estrofa, ni una estrofa, un vers, una part de la tornada, i prou, i llavors la puc estar repetint hores, fins que para. I fins a la pròxima. Doncs ara tinc aquesta. Que sol visitar-me sovint. És una llàstima que encara no puguem examinar-nos el cervell i mirar en quina carpeta hi ha totes aquestes tonades, diguem-ne, recurrents, simplement mirar com funciona el fenomen. Potser hem arribat massa aviat. Els nostres néts ho veuran? Els meus no, perquè no tinc ni fills. Biològics, vull dir.
Som-hi, ja hem fet un paràgraf, i bastant embaladets. He fet un cop d’ull al diari i veig que hi ha moguda política. Molta classe política de tota la vida escandalitzada perquè hi ha gent nouvinguda que fa les coses, o vol fer-les, de manera diferents. No se’n sortiran, m’imagino, els poders establerts són molt forts, costa molt fer virar els transatlàntics. Ara he vist que transatlàntic és una paraula difícil d’escriure, perquè anava a tota llet i a l’escriure això he hagut de parar i fer-ho a poc a poc. Anoto: és millor no fer servir aquesta paraula en els improvisats, perquè alenteix el ritme. Mira, alenteix, torna a aparèixer, recordo que en vam parlar fa poc. Sí, que deia ralenteix, etc.
Hi ha paraules que quan em vénen al cap miro de no escriure-les i anar per una altra via. Per exemple, algun dels derivats de la paraula llengua. Ara no me’l fet escriure, que m’hi entretindria. A més, crec que ja en vaig parlar, si no era aquí era... sí, havia de ser aquí, perquè era sobre el tema de la difícultat d’escriure de pressa determinades coses, de manera que només podia ser en un improvisat. Ara em subratlla dificultat i no sé per què..., ah sí, hi havia un accent..., l’he deixat, perquè es vegi. Mira que és complicat el cervell, o els dits, que escriuen accents en llocs absurds. Quina necessitat hi havia de posar aquest accent. Cap. D’on ha sortit. Ni idea. Però ha sortit. El cervell ling... de la llengua té aquestes coses, que escriu de manera absurda. O són els dits? Vés a saber.
I què més. Doncs que ahir vaig llegir que l’ajuntament de BCN faria obres aquest estiu per aquí i per allà i vaig estar una bona estona demanant-me de quin estiu parlaven, perquè l’estiu acabava de passar, no? I és que era que tenia associat l’estiu a les obres, i com que he viscut envoltat d’obres durant mesos, doncs d’alguna manera m’havia fet a la idea que final d’obres = final d’estiu. I no entenia res. Fins que vaig caure que no, que estàvem a l’estiu i que encara no havia fet vacances aquest any. En tot l’any no he fet vacances. Perquè els dies que agafo normalment per Nadal o per setmana santa aquest any els vaig agafar però en comptes de fer-los de cap d’any a Reis els vaig agafar però de nadal a cap d’any, de manera que encara érem al 2014. De manera que sis mesos del 2015 sense vacances, només les laborals canòniques i encara alguna me l’he saltat, de les del tipus dilluns de segona pasqua, que a més aquest any se’l va inventar el Trias perquè la van posar un dia que no tocava. Crec que ha estat així, potser menteixo i em deixo alguna cosa, però jo diria que no. Si menteixo i hi ha hagut algun extra de veritat que no me’n recordo. En fi, sigui com sigui, em toquen vacances, però les faré a l’agost com gairebé tothom, mentre hi hagi feina m’estaré aquí, i de moment hi ha fenya.
I què més. No gaire res. Haig de votar demà o demà passat i encara no sé què... però vaig dir que aquí no parlaria de política. Tot i que això no sé si és del tot política, perquè... bé, deixem-ho. Un altre tema.
Però no tinc cap altre tema, em sembla. A la una, a les dues, sí, ara se m’acut, que a partir de demà sí que hauré de fer alguns canvis en l’horari, pocs, perquè encara que jo no faci vacances hi ha gent que sí que en fa i això exigeix adaptacions. Però aquí, vull dir als improvisats, no crec que afecti. Que absurd és això que estic dient. Ja no sé ni el que dic. Ni el que dic o ni el que em dic? Potser aquí hi encaixaria més el pronom, perquè en realitat això és com una gran meditació. No ho sé. Quin rooootllo. Espero que no ho llegeixi ningú, de veritat.
