dilluns, 13 de juliol de 2015

Improvisat 290

Ja està, j torno a estar amb els mocs a la boca. Em diuen: que estàs refredat? I jo: no, només em cauen mocs. No ho sé, em fa l’efecte que tal com hem començat, aquest improvisat pot eixir un pèl escatològic. Però prometo no parlar de caques.

Doncs això, en què es diferencia un refredat d’una cascada de mocs? En el fet que quan tens un refredat no hi ha tants mocs. Crec que és això. Quan hi ha cascada, hi ha cascada, hi ha cataracta. En el meu cas és així. Llavors, de tant en tant s’atura —perquè de fet no estàs refredat— i llavors no es posa en marxa fins que et bellugues o beus aigua. Si beus aigua, has de beure com un ocellet, piripiiip, piripiiip, amb el bequet minúscul, que cada gota baixi sencera per la gola i arribi a l’esòfag i continuï baixant. Si en un glopet del piripiip en comptes d’una gota te n’hi entren dues, llavors potser una baixa cap avall, però l’altra es reuneix amb milions de companyes que no sé on s’amaguen esperant que una companya els obri les comportes i baixen totes felices pel nas, sense importar-los que el nas estigui fins als nassos de mocs.

Doncs això és el que hi ha. I podríem dir: els mocs impedeixen almenys que t’adormis? Noooo. T’adorms igual. En el moment que els milions de gotes de les comportes i el nas i tot plegat deixen de baixar, llavors t’entra el son de seguida i quedes grogui. De manera que has d’optar o bé per tenir el teclat ple de mocs o bé per tenir el full ple de ugdferngna xmvkhtw jfjg fins a l’infinit, tot el temps que et duri la baixada d’ulls. I no és jhfwtv twefkwej kgsrgjdfvkghtlhj, perquè si fos això encara podries jugar al miracle del mico dactilògraf, a veure si encertes alguna sèrie de paraules d’esma, però no, sol ser sempre la mateixa lletra, posem per cas la hhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh, que és normalment muda però de vegades productiva, com veieu, durant ratlles i ratlles i en algun cas pàgines i pàgines. Llavors et despertes, esborres tot allò i et poses de genolls per demanar ferventment que no hagis fet malbé res més d’aquell document que estaves corregint i que no és teu. Però això gràcies a la tècnica moderna és relativament fàcil comprovar-ho perquè vas fent marxa enrere amb la fletxa de desfer i arriba un moment que desfàs una correcció que podríem anomenar racional i que la reconeixes com a teva. Quan arribes a aquest moment sublim vol dir que estàs salvat, que no has fet més desastres i que pots continuar fins a la pròxima cascada, si no ha començat ja per les emocions del moment —les emocions també obren comportes de mocs—, o fins a la pròxima clapada.

I així anem, distrets d’allò més. Ahir em va preguntar I, que me’l vaig trobar, si havia rebut un missatge per felicitar-me el sant i li podria haver dit que sí o que segurament sí, però li vaig dir que no. Llavors em va preguntar si tal telèfon era el meu i li vaig dir que havia set el meu, però feia moooolts anys. Pobre, planyo el senyor al qual van donar el meu número de telèfon l’endemà de prendre-me’l a mi. Vaig dir a I el nou número, però ja el vaig avisar que jo el mòbil el faig servir més aviat poc, i encara menys el dia del meu sant.

I no sé què més puc dir. Que odio els aires condicionats, en general, si no és que estem a 30 graus i som al migdia. Mentrestant els odio profundament. Ho dic aquí per no dir-ho gaire sovint en la vida real, perquè llavors la gent normal, que no sol odiar l’aire condicionat, m’odia a mi, de manera que procuro no dir-ho gaire sovint.

I crec que ja no tinc res més. Perquè ara em vénen al cap coses de política i no em ve de gust entrar a fer política, i a és em penso que vam dir que als improvisats miraríem de no fer política. Doncs ja està, no en fem.