El drama del full en blanc. O la tragèdia, no sé com era. Reconec que de vegades, moltes vegades, em costa començar l’improvisat perquè és fer un esforç de treure d’enlloc alguna cosa que de moment no hi és. Però suposo que va bé per espavilar neurones. El cas és que si les neurones estan completament a passeig, no sé què haig de fer per espavilar-les.
Ho sé tot sobre Franck. Segur que ni us sona. Doncs era fotògraf, francès. Devia ser gent d’ordre, d’aquestes que es posen les mans al cap avui, que els grecs han dit que no. Bé, ara no hi entrem, tot i que de vegades et sents especialment grec, siguin o no culpables de la seva situació. Això és, mutatis mutandis, com la pena de mort. Tu pots ser el criminal més horrorós de la història, però llavors si t’agafen i passes a ser un personatget insignificant, com deia Arendt, i a aquest personatget insignificant li talles el cap, qui es comporta de manera inhumana és qui li talla el cap podent-lo tenir controlat, simplement perquè és un personatget insignificant un cop que l’has agafat i s’ha acabat el misteri de la seva maldat. Doncs els grecs no sé si són responsables de la seva situació, i en cas que ho siguin s’hauria de veure quants i quins ho són, però llavors el que no pots fer és condemnar-los a la misèria i a no tenir cap esperança de progrés de manera indiscriminada i per sempre i a tots, tret dels Onassis que la campen amb els seus dinerals escampats pels paradisos fiscals. Bé, és això. Per tant, han dit no a continuar així. Ja que tot crema, aprofitem l’escalfor. O de perduts al riu, que diuen per allà.
Bueno, i de política prou.
Però parlava de Franck. Franck era fotògraf, dels primers que hi va haver, i va venir a Barcelona a mitjan segle XIX, i ara ha sortit una foto seva —en realitat no és una foto, és un calotip— del riu Onyar just al lloc on ara hi ha el pont de ferro, el pont d’Eiffel. Doncs que diuen a Girona que és la foto més antiga que hi ha de la ciutat, que no en tenien de tan antigues, perquè és dels anus 50 del segle XIX. I a més té la particularitat que retrata el pont que hi havia abans del de ferro, que no era de ferro precisament. Bé, tot això ho he estat investigant perquè he estat escrivint un article per a un altre lloc, i quan em poso a investigar una cosa d’aquestes m’hi apassiono i no paro fins que ho sé tot o quasi tot. De manera que he passat bona part del cap de setmana amb aquest assumpte. Però això no ho volia explicar, perquè ja sortirà en un altre puesto, com deia, el que sí que volia dir és el tema del apassionament, que això sí que em va bé per als improvisats, i és que durant una temporada, llarga, en què vaig fer informació diària ho passava fatal perquè tot el que feia es moria, imperfecte, en vint-i-quatre hores, i jo que sóc un perfeccionista, i abans encara ho era més que ara, que ara m’he deixat anar i ja no em ve gaire d’aquí, doncs deia que abans ho passava fatal perquè jo mateix trobava un munt de forats en les coses que escrivia, si les llegia l’endemà, i pensava que la gent que comprava allò tindria més raó que un sant de queixar-se, perquè estava malament. El que sorprenia és que quan es queixava algú sempre es queixava —sempre no, de vegades t’enganxaven en alguna de les coses que tu ja havies vist— de coses que estaven bé! O sigui, de coses que tu no hauries canviat ni que haguessis tingut tres setmanes per arrodonir aquell text. Això era sorprenent. Total, que vaig haver de deixar de llegir les coses l’endemà, fossin meves o fossin d’altres —d’altres del mateix mitjà meu, s’entén, tot i que quan llegies coses d’altres mitjans també et feien adonar d’errades que havies comès tu, en fi, que era un drama, o una tragèdia, o un drama, sí, que E es queixa si dius tragèdia i no acaba amb morts per allà a l’escenari.
I no sé d’on venia. Sí, del Franck. Doncs tota la vida havia pensat que el Palau Reial que hi havia al pla de Palau era a la cantonada muntanya/Besòs de la plaça, i aquest cap de setmana he descobert que no, que era a la banda muntanya/muntanya de la plaça, oposat a la porta del Mar. Doncs ho he descobert gràcies a una foto del Franck aquest, no us penseu que ho expliquin amb gaire claredat els llibres.
I és una llàstima que els dies de cada dia només tingui aquests vint minuts per desvetllar-me, perquè si tingués temps per posar-me a investigar i a escriure coses interessants —vull dir coses que m’interessen, no que siguin interessants per se— segur que em desvetllaria, però no faria altra cosa en tota la setmana. I a més sense terminis per publicar-ho, el cel. Ho publiques quan vols i al damunt, un cop publicat, ho vas retocant de tant en tant, com et dóna la gana. El cel, com deia.
Ara sí que han passat els vint minuts.
