Vet aquí que una vegada... Me n’he enrecordat, me n’he enrecordat! He recordat que havia dit que explicar contes podia ser una bona estratègia per fer improvisats i em penso que en vaig començar a explicar un i tot, però ara no recordo de què anava. I com que em vaig fer el propòsit de no llegir els improvisats anteriors, per no condicionar-me, per no elaborar prèviament el contingut dels improvisats al magí, i després deixar-los anar aquí sense que fossin improvisats... doncs això, que no sé de què anava i per tant no el puc continuar.
Ara, coneixent-me, segur que era un conte complicat.
Però l’art de la improvisació (olé) requereix que parteixis de zero, perquè si no ja no desperta, o no desvetlla. (Però desvetllar-se no ho he fet servir mai fora de contextos molt formals, i aquest no ho és. Despertar, doncs.)
(Ostres, quin conte més estrany.)
A veure, hi havia una vegada... Un rei! Ara m’he enrecordat del començament del conte de Pinòquio...
Pinòquio, sí!! Això de Pinotxo és una rendició d’aquelles que dius vergonyosa al màxim dels màxims perquè és una mala interpretació espanyola de l’original italià “Pinocchio”. Es van pensar que aquesta “ch” s’havia de pronunciar com la che castellana, i avall que fa baixada, “Pinocho” a l’espanyola. Oleeee! I no, aquesta H del nom original és muda, i només assenyala que la C prèvia no s’ha de pronunciar, justament, com ho fan els espanyols (i com fan també els italians quan llegeixen C+I, però no pas, justament, quan llegeixen CHI, ho repeteixo, que llavors diuen KI). Doncs, res, com deia, els espanyols fan CHI a l’espanyola, tan tranquils, i nosaltres... i nosaltres... i nosaltres... els copiem! Copiem un error!! “Pinotxo”!! Canviem la forma gràfica per adaptar-la a la pronúncia espanyola. És que ja és massa, tu. És massa. És per independitzar-se però ja.
Ostres, quins contes. Ja tornaré a intentar-ho un altre dia, que tinc feina abans de dinar. Per sort, aquesta emprenyamenta del Pinòquio m’ha ben desvet... despertat, coi.
Doncs sí, Pinòquio, que és com ho diuen els italians i com ho deia l’autor del conte, que ara no me’n recordo de com es deia. (Diré i escriuré Pinòquio sempre que escrigui per a mi, esclar, que si no no t’ho accepten. Els clients, vull dir.)
(I ara veig que és el 100, tu.)
dilluns, 31 de març del 2014
dimecres, 26 de març del 2014
Improvisat (99)
Hi havia una vegada un pobre home que tenia feina i no la podia fer perquè prenia moltes pastilles i això feia que s’adormís contínuament, i llavors un bon dia va tenir la idea d’escriure a la babalà i, per exemple, inventar-se un conte.
Hi havia una vegada un senyor que... No, això ja ho he dit.
Hi havia una vegada un senyor que no sabia explicar contes improvisant-los, tal com havia fet, per exemple, un mestre seu de quan era —l’home del qual parlem— un nen petit i anava a l’escola i aquell mestre el tenia amb els ulls molt oberts, molt oberts, perquè aquell mestre sabia una història sobre uns lladres i sobre el gran líder d’aquells lladres i el seu fill, que va continuar fent el que feia el seu pare.
Però eren lladres bons; de fet havien deixat de ser lladres des de feia temps, i llavors es dedicaven a fer el bé, no sé exactament què feien per fer el bé, però feien coses bones com ara ajudar la gent gran, o ajudar la gent que no tenia res, i coses així.
I llavors l’home protagonista d’aquest conte, quan van passar els anys, de vegades anava a veure aquell mestre que li havia explicat aquelles històries que li havien agradat tant, i aleshores parlava amb el mestre, que ja era gran i que estava malalt —de fet, l’havien operat més d’una vegada d’una cosa lletja, negra, segons li va dir al protagonista del conte el seu antic mestre—, i parlava amb l’antic mestre i recordaven aquells contes, i el vell mestre li regalava llibres que li havien enviat, llibres dels que li agradaven a l’home gran que de petit escoltava contes del mestre encara més gran que estava malalt.
I de vegades l’home ja gran proposava al vell mestre, quan es trobava bé... O, vaja, quan es trobaven bé tots dos, perquè l’home gran –ara no dic el vell mestre, eh?, sinó l’home gran, el protagonista d’aquesta història... Espereu, després continuo explicant el que feien l’home gran i el vell mestre, que en realitat és un secret.
Us ho diré després perquè abans us he d’aclarir que l’home gran no era tan gran, podia tenir, com si diguéssim, l’edat del vostre pare. I estava també malalt, pobret, però no tan malalt com el vell mestre, no tenia coses negres a la panxa.
I llavors quan l’home gran que podia ser de l’edat del vostre pare li proposava allò —que és un secret– al vell mestre, el vell mestre sempre s’hi mostrava interessat. Però esclar, per fer allò que l’home gran proposava al vell mestre havien d’estar tots dos... Com havien d’estar tots dos? Eh, eh? Com havien d’estar?
No us en recordeu? Tots dos havien d’estar... bons!, no podien estar malalts —cares de és veritat, ja ho havia dit, llàstima que no hi he caigut, etc., però no amb aquestes paraules, perquè els nens no parlen amb aquestes paraules sinó amb paraules més senzilles.
Doncs tots dos havien d’estar...?
—Boooons!
Molt bé. I llavors, quan tots dos estaven bons, què feien?
—El secreeeeet!
Molt bé. Demà explicarem el secret.
Hi havia una vegada un senyor que... No, això ja ho he dit.
Hi havia una vegada un senyor que no sabia explicar contes improvisant-los, tal com havia fet, per exemple, un mestre seu de quan era —l’home del qual parlem— un nen petit i anava a l’escola i aquell mestre el tenia amb els ulls molt oberts, molt oberts, perquè aquell mestre sabia una història sobre uns lladres i sobre el gran líder d’aquells lladres i el seu fill, que va continuar fent el que feia el seu pare.
Però eren lladres bons; de fet havien deixat de ser lladres des de feia temps, i llavors es dedicaven a fer el bé, no sé exactament què feien per fer el bé, però feien coses bones com ara ajudar la gent gran, o ajudar la gent que no tenia res, i coses així.
I llavors l’home protagonista d’aquest conte, quan van passar els anys, de vegades anava a veure aquell mestre que li havia explicat aquelles històries que li havien agradat tant, i aleshores parlava amb el mestre, que ja era gran i que estava malalt —de fet, l’havien operat més d’una vegada d’una cosa lletja, negra, segons li va dir al protagonista del conte el seu antic mestre—, i parlava amb l’antic mestre i recordaven aquells contes, i el vell mestre li regalava llibres que li havien enviat, llibres dels que li agradaven a l’home gran que de petit escoltava contes del mestre encara més gran que estava malalt.
I de vegades l’home ja gran proposava al vell mestre, quan es trobava bé... O, vaja, quan es trobaven bé tots dos, perquè l’home gran –ara no dic el vell mestre, eh?, sinó l’home gran, el protagonista d’aquesta història... Espereu, després continuo explicant el que feien l’home gran i el vell mestre, que en realitat és un secret.
Us ho diré després perquè abans us he d’aclarir que l’home gran no era tan gran, podia tenir, com si diguéssim, l’edat del vostre pare. I estava també malalt, pobret, però no tan malalt com el vell mestre, no tenia coses negres a la panxa.
I llavors quan l’home gran que podia ser de l’edat del vostre pare li proposava allò —que és un secret– al vell mestre, el vell mestre sempre s’hi mostrava interessat. Però esclar, per fer allò que l’home gran proposava al vell mestre havien d’estar tots dos... Com havien d’estar tots dos? Eh, eh? Com havien d’estar?
No us en recordeu? Tots dos havien d’estar... bons!, no podien estar malalts —cares de és veritat, ja ho havia dit, llàstima que no hi he caigut, etc., però no amb aquestes paraules, perquè els nens no parlen amb aquestes paraules sinó amb paraules més senzilles.
Doncs tots dos havien d’estar...?
—Boooons!
Molt bé. I llavors, quan tots dos estaven bons, què feien?
—El secreeeeet!
Molt bé. Demà explicarem el secret.
dimarts, 25 de març del 2014
Improvisat (98)
Aquest improvisat és causat en part per la son —no m’aguanto ni amb els cascos a tot volum— però en part per la tristesa que em provoca haver de suportar un tràngol relacionat amb una feina que aquests dies només em proporciona un disgust permanent d’aquells de plorar de ràbia, o d’impotència, o de no sé com dir-ho.
Doncs això, ja ho he dit. Em trobo millor per haver-ho dit? Doncs no, no em trobo més bé, explicar coses davant un paper no fa el mateix efecte que explicar-ho davant uns ulls que et miren i et comprenen, o almenys intenten comprendre’t, perquè no es fan càrrec del que em disgusta, ni jo ho sabria explicar. Però almenys aquells ulls que et miren són capaços de compadir-te, de fer-te sentir acompanyat.
I ara torna a venir-me al cap allò dels psicòlegs. Com s’ho fan, per establir empaties amb gent que no els coneix de res? És això que dic d’uns ulls, encara que siguin desconeguts, que et miren i et fan saber que t’escolten i que t’entenen encara que no siguin capaços de ficar-se dins del teu dolor?
Perquè els psicòlegs de què parlo són els que s’envien als llocs on hi ha gent que ha perdut éssers estimats, o que no saben si els han perdut i es moren de pena només de pensar que els poden haver perdut. I llavors arriba aquesta gent i els consola d’aquella manera misteriosa. Què pots explicar, que et serveixi, a uns ulls anònims? Quin misteri.
Perquè, com deia, a mi no m’ha alleujat el sentiments de ràbia i de disgust explicar a un paper el que explicava. Si de cas, deia, davant uns ulls, però han de ser uns ulls que conegui, si no els conec no sé si seria capaç de...
Ostres, quin improvisat tan estrany.
Feu-vos a la idea que això és com un conte, d’acord? Que no passa en la realitat d’ara mateix ni en cap lloc en concret sinó que ho explicava com descrivint en general, però basant-me en un cas concret que he conegut, un fet viscut per aquesta persona, un fet que pot ser dur o difícil de portar.
I ara m’adono que explicar contes improvisats pot ser una manera de fer improvisats. A veure si m’enrecordo el pròxim dia. Quants pares i quantes mares, quants i quantes mestres no han inventat contes per distreure o per fer passar una estona o per adormir les criatures.
Doncs això, el d’avui ha sigut el primer conte. I, com dic, si m’enrecordo en faré més. De vegades en primera persona, de vegades en segona persona, o parlant d’un ell o d’una ella, però sempre ideats, pensats com a conte.
Me n’haig d’enrecordar perquè em sembla que és una bona idea.
I ara que he escrit enrecordar m’enrecordo que ahir vaig fer un tuit en un dels meus comptes parlant de la possibilitat d’introduir nadonar-se, al costant d’adonar-se. Aniria bé, potser, per evitar el donar-se compte (o conte, com diuen alguns; i mira, ha tornat a sortir el conte).
Contes, contes, a veure si m’enrecordo quan faci el pròxim (no proper, per favor!!, encara que suposo que també és correcte, però em fa ràbia tanta insistència amb el proper), doncs el pròxim conte, no, el pròxim improvisat.
Doncs això, ja ho he dit. Em trobo millor per haver-ho dit? Doncs no, no em trobo més bé, explicar coses davant un paper no fa el mateix efecte que explicar-ho davant uns ulls que et miren i et comprenen, o almenys intenten comprendre’t, perquè no es fan càrrec del que em disgusta, ni jo ho sabria explicar. Però almenys aquells ulls que et miren són capaços de compadir-te, de fer-te sentir acompanyat.
I ara torna a venir-me al cap allò dels psicòlegs. Com s’ho fan, per establir empaties amb gent que no els coneix de res? És això que dic d’uns ulls, encara que siguin desconeguts, que et miren i et fan saber que t’escolten i que t’entenen encara que no siguin capaços de ficar-se dins del teu dolor?
Perquè els psicòlegs de què parlo són els que s’envien als llocs on hi ha gent que ha perdut éssers estimats, o que no saben si els han perdut i es moren de pena només de pensar que els poden haver perdut. I llavors arriba aquesta gent i els consola d’aquella manera misteriosa. Què pots explicar, que et serveixi, a uns ulls anònims? Quin misteri.
Perquè, com deia, a mi no m’ha alleujat el sentiments de ràbia i de disgust explicar a un paper el que explicava. Si de cas, deia, davant uns ulls, però han de ser uns ulls que conegui, si no els conec no sé si seria capaç de...
Ostres, quin improvisat tan estrany.
Feu-vos a la idea que això és com un conte, d’acord? Que no passa en la realitat d’ara mateix ni en cap lloc en concret sinó que ho explicava com descrivint en general, però basant-me en un cas concret que he conegut, un fet viscut per aquesta persona, un fet que pot ser dur o difícil de portar.
I ara m’adono que explicar contes improvisats pot ser una manera de fer improvisats. A veure si m’enrecordo el pròxim dia. Quants pares i quantes mares, quants i quantes mestres no han inventat contes per distreure o per fer passar una estona o per adormir les criatures.
Doncs això, el d’avui ha sigut el primer conte. I, com dic, si m’enrecordo en faré més. De vegades en primera persona, de vegades en segona persona, o parlant d’un ell o d’una ella, però sempre ideats, pensats com a conte.
Me n’haig d’enrecordar perquè em sembla que és una bona idea.
I ara que he escrit enrecordar m’enrecordo que ahir vaig fer un tuit en un dels meus comptes parlant de la possibilitat d’introduir nadonar-se, al costant d’adonar-se. Aniria bé, potser, per evitar el donar-se compte (o conte, com diuen alguns; i mira, ha tornat a sortir el conte).
Contes, contes, a veure si m’enrecordo quan faci el pròxim (no proper, per favor!!, encara que suposo que també és correcte, però em fa ràbia tanta insistència amb el proper), doncs el pròxim conte, no, el pròxim improvisat.
divendres, 21 de març del 2014
Improvisat (97)
He estat a punt de començar aquest improvisat en espanyol, perquè això és el que estava fent ara —i, ja que hi som, ho haig d’acabar abans de dinar, de manera que lluito contra el poderós Morfeu com puc, i ara d’aquesta manera.
De vegades et toca corregir espanyol o traduir de manera inversa, o sigui, de català a espanyol, perquè això és el que demana el client i si és un client poderós, d’aquells que no pots deixar anar de cap manera, doncs, has d’acotar el cap i fer-ho.
Per sort és força excepcional i el que has de fer és corregir traduccions —de l’espanyol o d’altres llengües— que han fet altres, o fer tu mateix traduccions d’algun dels idiomes que més o menys hi tinc competència: l’esmentat espanyol, també l’italià i, si són —l’original— textos senzills, també m’atreveixo amb l’anglès, el francès i el portuguès. Ah, i l’occità, però malauradament d’aquest n’hi ha ben poc.
I m’ha quedat una cosa pendent pel camí —m’he dit, d’això n’has de parlar després i, miracle, me’n recordo. És el tema del “per cert”. L’odio, no sé si us ho havia dit. Es fa servir tant! I llavors, jo tiro pels “ja que hi som”, “ara que parlem d’això”, “ara que hi som”, “i espera’t”, “però calla, que ara em ve al cap” i coses d’aquest estil.
Odio els tòpics, les expressions tòpiques que es fan servir com a crosses. I segur que jo en tinc algunes. Feu-m’ho saber.
No m’ha escrit ningú pel tema del “regafas” i m’estranya. Sempre hi ha fidbacs, quan escric sobre aquestes coses. Sí, fidbacs, és el meu bloc i puc improvisar com vull i el que vull. I m’encanta de tant en tant fer entremaliadures com aquesta.
Buf, de vegades em costa de pensar en entremaliadures quan em vénen al cap o em trobo al davant o em demanen com es diu en català —la gent sovint es pensa que ets un diccionari amb totes les definicions i traduccions immediatament disponibles— la paraula... ostres, ara el que no em ve al cap és la paraula espanyola.
Buenu, acabem.
De vegades et toca corregir espanyol o traduir de manera inversa, o sigui, de català a espanyol, perquè això és el que demana el client i si és un client poderós, d’aquells que no pots deixar anar de cap manera, doncs, has d’acotar el cap i fer-ho.
Per sort és força excepcional i el que has de fer és corregir traduccions —de l’espanyol o d’altres llengües— que han fet altres, o fer tu mateix traduccions d’algun dels idiomes que més o menys hi tinc competència: l’esmentat espanyol, també l’italià i, si són —l’original— textos senzills, també m’atreveixo amb l’anglès, el francès i el portuguès. Ah, i l’occità, però malauradament d’aquest n’hi ha ben poc.
I m’ha quedat una cosa pendent pel camí —m’he dit, d’això n’has de parlar després i, miracle, me’n recordo. És el tema del “per cert”. L’odio, no sé si us ho havia dit. Es fa servir tant! I llavors, jo tiro pels “ja que hi som”, “ara que parlem d’això”, “ara que hi som”, “i espera’t”, “però calla, que ara em ve al cap” i coses d’aquest estil.
Odio els tòpics, les expressions tòpiques que es fan servir com a crosses. I segur que jo en tinc algunes. Feu-m’ho saber.
No m’ha escrit ningú pel tema del “regafas” i m’estranya. Sempre hi ha fidbacs, quan escric sobre aquestes coses. Sí, fidbacs, és el meu bloc i puc improvisar com vull i el que vull. I m’encanta de tant en tant fer entremaliadures com aquesta.
Buf, de vegades em costa de pensar en entremaliadures quan em vénen al cap o em trobo al davant o em demanen com es diu en català —la gent sovint es pensa que ets un diccionari amb totes les definicions i traduccions immediatament disponibles— la paraula... ostres, ara el que no em ve al cap és la paraula espanyola.
Buenu, acabem.
dimecres, 19 de març del 2014
Improvisat (96)
Tornem-hi que feia dies que no improvisava res i ara se’m fa necessari pel motiu de sempre. Haig d’acabar una cosa abans de dinar i no hi ha manera.
A veure...
Últimament m’he estat fixant en els envasos d’ampolles d’aigua i veig que n’hi ha uns quants d’aquí que van en bilingüe però amb el mateix tractament, ni una llengua a sobre de l’altra, ni una a sota del títol com a marca de la casa o com a lema. No, ara els fan catalans per una banda i castellans per l’altra, el mateix tractament, de manera que segons com les mires veus un idioma o l’altre.
Ara que parlo d’ampolles d’aigua se m’acut una altra cosa, però abans matem això de les ampolles bilingües. Pot ser una bona estratègia per a una majoria de la gent d’aquí, gent que viu i treballa aquí, siguin partidaris del bilingüisme o no. Els semblarà bé. Dic jo, vaja. Jo no em pronuncio, perquè no sé què dir. Suposo que faria el que anés més bé a l’empresa, un cop descartat el monolingüisme castellà, és clar.
El que he vist és que als colmados i als súpers de vegades les posen de manera que es vegi un idioma o l’altre, però totes les ampolles igual. Davant del despatx hi ha un colmado que les tenen així, totes per la banda castellana. Han pres una opció. Els clients com jo també hem pres una opció respecte al colmado.
Ara, si aquestes ampolles pretenen vendre-les fora de Catalunya, em penso que ho tindran pelut, perquè fora de Catalunya això del bilingüisme, en general, em penso que... No sé què fan els fabricants. No m’estranyaria gens que fora d’aquí fessin unes altres ampolles, monolingües, només en cat... no, és broma.
Aigua de l’aixeta. Això és el que volia explicar abans. Jo compro de tant en tant una ampolla per al despatx i el que faig després de beure-me-la és omplir-la d’aigua de l’aixeta, i la vaig fent anar així fins que arriba un moment que aquella ampolla em sembla que ja està amortitzada i llavors en compro una altra.
Ara faré un glopet. Fins...
A veure...
Últimament m’he estat fixant en els envasos d’ampolles d’aigua i veig que n’hi ha uns quants d’aquí que van en bilingüe però amb el mateix tractament, ni una llengua a sobre de l’altra, ni una a sota del títol com a marca de la casa o com a lema. No, ara els fan catalans per una banda i castellans per l’altra, el mateix tractament, de manera que segons com les mires veus un idioma o l’altre.
Ara que parlo d’ampolles d’aigua se m’acut una altra cosa, però abans matem això de les ampolles bilingües. Pot ser una bona estratègia per a una majoria de la gent d’aquí, gent que viu i treballa aquí, siguin partidaris del bilingüisme o no. Els semblarà bé. Dic jo, vaja. Jo no em pronuncio, perquè no sé què dir. Suposo que faria el que anés més bé a l’empresa, un cop descartat el monolingüisme castellà, és clar.
El que he vist és que als colmados i als súpers de vegades les posen de manera que es vegi un idioma o l’altre, però totes les ampolles igual. Davant del despatx hi ha un colmado que les tenen així, totes per la banda castellana. Han pres una opció. Els clients com jo també hem pres una opció respecte al colmado.
Ara, si aquestes ampolles pretenen vendre-les fora de Catalunya, em penso que ho tindran pelut, perquè fora de Catalunya això del bilingüisme, en general, em penso que... No sé què fan els fabricants. No m’estranyaria gens que fora d’aquí fessin unes altres ampolles, monolingües, només en cat... no, és broma.
Aigua de l’aixeta. Això és el que volia explicar abans. Jo compro de tant en tant una ampolla per al despatx i el que faig després de beure-me-la és omplir-la d’aigua de l’aixeta, i la vaig fent anar així fins que arriba un moment que aquella ampolla em sembla que ja està amortitzada i llavors en compro una altra.
Ara faré un glopet. Fins...
dimarts, 18 de març del 2014
Improvisat (95)
Passa de vegades, com ara, que dius, va, anem a fer un improvisat, i el primer que et ve al cap... Fas l’improvisat perquè tens son, perquè no saps què fer mentre esperes una altra cosa o perquè et ve de gust i ja està. I dic que de vegades el primer que et ve al cap és el sexe.
El sexe és una passada. Esclar, si et poses a pensar, com a racionals que som, en el que teòricament et suposarà... Li tinc mania al “suposar” amb aquest significat; de fet, aquest “suposar” va ser el motiu de la primera relació personal que vaig tenir —eren els anys 80— amb el que després va ser un bon amic meu, el professor Joan Solà. Era el “suposar” i una altra cosa que ara no recordo. Relació en sentit professional, amical, que ara quan dius relació tothom pensa en altres coses.
Bé, penses en el que et comporta o el que et podria implicar tenir fills i tot això, i llavors dius: primigèniament, el sexe era això, una motivació per preservar l’espècie. Els animals no racionals, o els que tenen força menys raciocini, si és que es pot dir així, tenen l’instint sexual per a això: per reproduir-se.
I penses: és tan dolent, com sembla ara, fer sexe per reproduir-se? És veritat: mirem amb tendresa una noia embarassada, però si la noia embarassada puja a l’autobús atabalada perquè porta un cotxet amb una altra criatura i a més va acompanyada d’un tercer fill o filla, o dos fills més! Jo això ho he vist, a l’autobús amb què vaig cada dia al despatx. Què és el primer que et ve al cap? Exacte: que és una conilla, que no sap que hi ha maneres d’impedir aquestes coses, que és primitiva?
Em sembla horrorós, la veritat, que tinguem aquest tipus de raonaments... Aquests menyspreus —o menyspreaments?, ara no me’n recordo, potser són les dues— és com posar-se pel damunt, jo sóc Zeus i estic a l’Olimp i des d’aquí pontifico, “això és així”, “jo us dic lo que és”, que deia una persona que vaig conèixer bé.
Aquí a dalt he escrit menyspreaments i em pensava que el word m’ho marcaria, com ara ha marcat “word” word word word word word word word word, apa, confita-te’ls. Deia, em subratllarà menyspreaments perquè tenia una idea vaga que això ho subratllava, però no, era menysteniment, ho veus?, m’ho subratlla en vermell. I no sé per què. Que no existeix menystenir? Sí, això no m’ho subratlla. I doncs?
Per què he anat a parar aquí? D’on venia?
En fi, no ho sé, deixem-ho córrer.
El sexe és una passada. Esclar, si et poses a pensar, com a racionals que som, en el que teòricament et suposarà... Li tinc mania al “suposar” amb aquest significat; de fet, aquest “suposar” va ser el motiu de la primera relació personal que vaig tenir —eren els anys 80— amb el que després va ser un bon amic meu, el professor Joan Solà. Era el “suposar” i una altra cosa que ara no recordo. Relació en sentit professional, amical, que ara quan dius relació tothom pensa en altres coses.
Bé, penses en el que et comporta o el que et podria implicar tenir fills i tot això, i llavors dius: primigèniament, el sexe era això, una motivació per preservar l’espècie. Els animals no racionals, o els que tenen força menys raciocini, si és que es pot dir així, tenen l’instint sexual per a això: per reproduir-se.
I penses: és tan dolent, com sembla ara, fer sexe per reproduir-se? És veritat: mirem amb tendresa una noia embarassada, però si la noia embarassada puja a l’autobús atabalada perquè porta un cotxet amb una altra criatura i a més va acompanyada d’un tercer fill o filla, o dos fills més! Jo això ho he vist, a l’autobús amb què vaig cada dia al despatx. Què és el primer que et ve al cap? Exacte: que és una conilla, que no sap que hi ha maneres d’impedir aquestes coses, que és primitiva?
Em sembla horrorós, la veritat, que tinguem aquest tipus de raonaments... Aquests menyspreus —o menyspreaments?, ara no me’n recordo, potser són les dues— és com posar-se pel damunt, jo sóc Zeus i estic a l’Olimp i des d’aquí pontifico, “això és així”, “jo us dic lo que és”, que deia una persona que vaig conèixer bé.
Aquí a dalt he escrit menyspreaments i em pensava que el word m’ho marcaria, com ara ha marcat “word” word word word word word word word word, apa, confita-te’ls. Deia, em subratllarà menyspreaments perquè tenia una idea vaga que això ho subratllava, però no, era menysteniment, ho veus?, m’ho subratlla en vermell. I no sé per què. Que no existeix menystenir? Sí, això no m’ho subratlla. I doncs?
Per què he anat a parar aquí? D’on venia?
En fi, no ho sé, deixem-ho córrer.
dijous, 13 de març del 2014
Improvisat (94)
He estat a punt de posar-me a netejar els vidres de la meva peixera, els que donen al carrer, perquè realment fan fàstic, són gairebé opacs per la brutícia. Ve cada quinze dies C a netejar el despatx, però els vidres meus li vaig dir que no els toqués i que ni tan sols obrís la finestra, perquè la finestra meva està just a sobre la pantalla i el teclat de l’ordinador, i C, que no baixa dels 120 quilos, em faria malbé la cosa aquesta meva que faig servir ara.
I llavors m’havia fet el propòsit de netejar jo mateix els vidres almenys un cop cada mes, però no l’he complert i tinc els vidres que foten pena.
C ha vingut precisament avui a fer la seva neteja mensual, però no hem coincidit per qüestió d’horaris, ja que jo aquests dies passo per l’hospital a veure com va C.
I C va bé, per sort. Se n’ha sortit. Bé, se n’ha sortit T, contra tots els pronòstics i fins i tot els desitjos de la resta, jo inclòs, en els pitjors moments, quan estava entre la vida i la mort i endollat per tots cantons.
Sí que és veritat que et pregunten si li endollen tal cosa o tal altra, almenys ha sigut així en el cas de C. Jo hauria dit que no, que el deixessin en pau, i si es moria, doncs que es morís. Dir que sí era una aposta massa arriscada.
T. va dir que sí i ha guanyat l’aposta.
Ostres, m’estic adormint davant el full de l’improvisat!
Deixem-ho córrer, avui no funciona.
I llavors m’havia fet el propòsit de netejar jo mateix els vidres almenys un cop cada mes, però no l’he complert i tinc els vidres que foten pena.
C ha vingut precisament avui a fer la seva neteja mensual, però no hem coincidit per qüestió d’horaris, ja que jo aquests dies passo per l’hospital a veure com va C.
I C va bé, per sort. Se n’ha sortit. Bé, se n’ha sortit T, contra tots els pronòstics i fins i tot els desitjos de la resta, jo inclòs, en els pitjors moments, quan estava entre la vida i la mort i endollat per tots cantons.
Sí que és veritat que et pregunten si li endollen tal cosa o tal altra, almenys ha sigut així en el cas de C. Jo hauria dit que no, que el deixessin en pau, i si es moria, doncs que es morís. Dir que sí era una aposta massa arriscada.
T. va dir que sí i ha guanyat l’aposta.
Ostres, m’estic adormint davant el full de l’improvisat!
Deixem-ho córrer, avui no funciona.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)