divendres, 21 de març de 2014

Improvisat (97)

He estat a punt de començar aquest improvisat en espanyol, perquè això és el que estava fent ara —i, ja que hi som, ho haig d’acabar abans de dinar, de manera que lluito contra el poderós Morfeu com puc, i ara d’aquesta manera.

De vegades et toca corregir espanyol o traduir de manera inversa, o sigui, de català a espanyol, perquè això és el que demana el client i si és un client poderós, d’aquells que no pots deixar anar de cap manera, doncs, has d’acotar el cap i fer-ho.

Per sort és força excepcional i el que has de fer és corregir traduccions —de l’espanyol o d’altres llengües— que han fet altres, o fer tu mateix traduccions d’algun dels idiomes que més o menys hi tinc competència: l’esmentat espanyol, també l’italià i, si són —l’original— textos senzills, també m’atreveixo amb l’anglès, el francès i el portuguès. Ah, i l’occità, però malauradament d’aquest n’hi ha ben poc.

I m’ha quedat una cosa pendent pel camí —m’he dit, d’això n’has de parlar després i, miracle, me’n recordo. És el tema del “per cert”. L’odio, no sé si us ho havia dit. Es fa servir tant! I llavors, jo tiro pels “ja que hi som”, “ara que parlem d’això”, “ara que hi som”, “i espera’t”, “però calla, que ara em ve al cap” i coses d’aquest estil.

Odio els tòpics, les expressions tòpiques que es fan servir com a crosses. I segur que jo en tinc algunes. Feu-m’ho saber.

No m’ha escrit ningú pel tema del “regafas” i m’estranya. Sempre hi ha fidbacs, quan escric sobre aquestes coses. Sí, fidbacs, és el meu bloc i puc improvisar com vull i el que vull. I m’encanta de tant en tant fer entremaliadures com aquesta.

Buf, de vegades em costa de pensar en entremaliadures quan em vénen al cap o em trobo al davant o em demanen com es diu en català —la gent sovint es pensa que ets un diccionari amb totes les definicions i traduccions immediatament disponibles— la paraula... ostres, ara el que no em ve al cap és la paraula espanyola.

Buenu, acabem.