He estat a punt de posar-me a netejar els vidres de la meva peixera, els que donen al carrer, perquè realment fan fàstic, són gairebé opacs per la brutícia. Ve cada quinze dies C a netejar el despatx, però els vidres meus li vaig dir que no els toqués i que ni tan sols obrís la finestra, perquè la finestra meva està just a sobre la pantalla i el teclat de l’ordinador, i C, que no baixa dels 120 quilos, em faria malbé la cosa aquesta meva que faig servir ara.
I llavors m’havia fet el propòsit de netejar jo mateix els vidres almenys un cop cada mes, però no l’he complert i tinc els vidres que foten pena.
C ha vingut precisament avui a fer la seva neteja mensual, però no hem coincidit per qüestió d’horaris, ja que jo aquests dies passo per l’hospital a veure com va C.
I C va bé, per sort. Se n’ha sortit. Bé, se n’ha sortit T, contra tots els pronòstics i fins i tot els desitjos de la resta, jo inclòs, en els pitjors moments, quan estava entre la vida i la mort i endollat per tots cantons.
Sí que és veritat que et pregunten si li endollen tal cosa o tal altra, almenys ha sigut així en el cas de C. Jo hauria dit que no, que el deixessin en pau, i si es moria, doncs que es morís. Dir que sí era una aposta massa arriscada.
T. va dir que sí i ha guanyat l’aposta.
Ostres, m’estic adormint davant el full de l’improvisat!
Deixem-ho córrer, avui no funciona.
