Aquest improvisat és causat en part per la son —no m’aguanto ni amb els cascos a tot volum— però en part per la tristesa que em provoca haver de suportar un tràngol relacionat amb una feina que aquests dies només em proporciona un disgust permanent d’aquells de plorar de ràbia, o d’impotència, o de no sé com dir-ho.
Doncs això, ja ho he dit. Em trobo millor per haver-ho dit? Doncs no, no em trobo més bé, explicar coses davant un paper no fa el mateix efecte que explicar-ho davant uns ulls que et miren i et comprenen, o almenys intenten comprendre’t, perquè no es fan càrrec del que em disgusta, ni jo ho sabria explicar. Però almenys aquells ulls que et miren són capaços de compadir-te, de fer-te sentir acompanyat.
I ara torna a venir-me al cap allò dels psicòlegs. Com s’ho fan, per establir empaties amb gent que no els coneix de res? És això que dic d’uns ulls, encara que siguin desconeguts, que et miren i et fan saber que t’escolten i que t’entenen encara que no siguin capaços de ficar-se dins del teu dolor?
Perquè els psicòlegs de què parlo són els que s’envien als llocs on hi ha gent que ha perdut éssers estimats, o que no saben si els han perdut i es moren de pena només de pensar que els poden haver perdut. I llavors arriba aquesta gent i els consola d’aquella manera misteriosa. Què pots explicar, que et serveixi, a uns ulls anònims? Quin misteri.
Perquè, com deia, a mi no m’ha alleujat el sentiments de ràbia i de disgust explicar a un paper el que explicava. Si de cas, deia, davant uns ulls, però han de ser uns ulls que conegui, si no els conec no sé si seria capaç de...
Ostres, quin improvisat tan estrany.
Feu-vos a la idea que això és com un conte, d’acord? Que no passa en la realitat d’ara mateix ni en cap lloc en concret sinó que ho explicava com descrivint en general, però basant-me en un cas concret que he conegut, un fet viscut per aquesta persona, un fet que pot ser dur o difícil de portar.
I ara m’adono que explicar contes improvisats pot ser una manera de fer improvisats. A veure si m’enrecordo el pròxim dia. Quants pares i quantes mares, quants i quantes mestres no han inventat contes per distreure o per fer passar una estona o per adormir les criatures.
Doncs això, el d’avui ha sigut el primer conte. I, com dic, si m’enrecordo en faré més. De vegades en primera persona, de vegades en segona persona, o parlant d’un ell o d’una ella, però sempre ideats, pensats com a conte.
Me n’haig d’enrecordar perquè em sembla que és una bona idea.
I ara que he escrit enrecordar m’enrecordo que ahir vaig fer un tuit en un dels meus comptes parlant de la possibilitat d’introduir nadonar-se, al costant d’adonar-se. Aniria bé, potser, per evitar el donar-se compte (o conte, com diuen alguns; i mira, ha tornat a sortir el conte).
Contes, contes, a veure si m’enrecordo quan faci el pròxim (no proper, per favor!!, encara que suposo que també és correcte, però em fa ràbia tanta insistència amb el proper), doncs el pròxim conte, no, el pròxim improvisat.
