Vet aquí que una vegada... Me n’he enrecordat, me n’he enrecordat! He recordat que havia dit que explicar contes podia ser una bona estratègia per fer improvisats i em penso que en vaig començar a explicar un i tot, però ara no recordo de què anava. I com que em vaig fer el propòsit de no llegir els improvisats anteriors, per no condicionar-me, per no elaborar prèviament el contingut dels improvisats al magí, i després deixar-los anar aquí sense que fossin improvisats... doncs això, que no sé de què anava i per tant no el puc continuar.
Ara, coneixent-me, segur que era un conte complicat.
Però l’art de la improvisació (olé) requereix que parteixis de zero, perquè si no ja no desperta, o no desvetlla. (Però desvetllar-se no ho he fet servir mai fora de contextos molt formals, i aquest no ho és. Despertar, doncs.)
(Ostres, quin conte més estrany.)
A veure, hi havia una vegada... Un rei! Ara m’he enrecordat del començament del conte de Pinòquio...
Pinòquio, sí!! Això de Pinotxo és una rendició d’aquelles que dius vergonyosa al màxim dels màxims perquè és una mala interpretació espanyola de l’original italià “Pinocchio”. Es van pensar que aquesta “ch” s’havia de pronunciar com la che castellana, i avall que fa baixada, “Pinocho” a l’espanyola. Oleeee! I no, aquesta H del nom original és muda, i només assenyala que la C prèvia no s’ha de pronunciar, justament, com ho fan els espanyols (i com fan també els italians quan llegeixen C+I, però no pas, justament, quan llegeixen CHI, ho repeteixo, que llavors diuen KI). Doncs, res, com deia, els espanyols fan CHI a l’espanyola, tan tranquils, i nosaltres... i nosaltres... i nosaltres... els copiem! Copiem un error!! “Pinotxo”!! Canviem la forma gràfica per adaptar-la a la pronúncia espanyola. És que ja és massa, tu. És massa. És per independitzar-se però ja.
Ostres, quins contes. Ja tornaré a intentar-ho un altre dia, que tinc feina abans de dinar. Per sort, aquesta emprenyamenta del Pinòquio m’ha ben desvet... despertat, coi.
Doncs sí, Pinòquio, que és com ho diuen els italians i com ho deia l’autor del conte, que ara no me’n recordo de com es deia. (Diré i escriuré Pinòquio sempre que escrigui per a mi, esclar, que si no no t’ho accepten. Els clients, vull dir.)
(I ara veig que és el 100, tu.)
