De vegades se m’acut alguna idea, ni que sigui una frase, quan obro aquesta pàgina de word en la qual començo a escriure parides a veure si em desvetllo. Però avui no se m’ha acudit res. Només aquesta parida. Bueno. O sigui, és com un word que es mossega el word, no sé com dir-ho. Ho dic així per no repetir allò del peix, que està molt suat.
Suposo que en aquests improvisats em dec repetir més que els pebrots farcits, que ara els que recordo amb delit són els de L que em feien a cal M, que aquells no es repetien. Potser hauria de dir cal A —o ca l’A, ara no sé com s’ha d’escriure, jo diria que va bé de les dues maneres, és una de les paraules que podem escriure de més maneres sense que deixi de ser sempre la mateixa: can, cal, ca l’, ca n’, casa, cals, cans i no sé si n’hi ha més, ara he estat a punt d’escriure etc. però quan poses etc en aquestes circumstàncies vol dir que no se te n’acut cap més i segurament no en queda cap més, però llavors hi poses això com si haguessis fet una relació casual. En fi, com som.
Puc dir com som, en aquestes circumstàncies? Vull dir, puc incloure tota la humanitat en un com som com aquests d’aquí dalt? Jo crec que sí. Em fa l’efecte que ho fem tothom, no hi ha gent que no ho faci. O potser sí, potser ara sóc injust i hi ha gent que sí que quan acaben de fer una relació diuen: i no se m’acudeix res més, i ja està, amb naturalitat. Però la tendència general és a posar un etc o uns punts suspensius, que volen dir el mateix. Ja que hi som: volen dir el mateix, així que feu el favor de no posar uns punts suspensius i després un etc, o al revés.
No sé per on anava. Sí, pels pebrots farcits. No sé com s’ho feia, la mare de l’A i de M, però eren per tornar-hi, i jo hi tornava. Primer, els pebrots eren fins com làmines. Com làmines fines, vull dir. O primes, que hi ha un paio que s’enfadava l’altre dia perquè a TV3 havien dit que una noia o una dona tenia les celles fines, i es veu que per ell en català les celles fines havien de ser primes. O no sé què volia, està una mica obsedit amb TV3, pobre noi. O pobre home, no sé l’edat que té. O sigui, eren pebrots, vermells, eh?, d’aquells tan escalivats que gairebé se’t desfan a la boca, però no es poden desfer, perquè si es desfan no els pots farcir. Bé, el cas és que els pebrots només feien la funció de farcidor. I què hi havia, a dins? No me’n recordo. Però era glòria. El cas és que a mi, que el plat, en teoria, no m’entusiasma, me’ls menjava com si res. Però t’havies d’aturar al segon màxim, perquè eren fets per anar a la guerra, suposo, eren pebrots farcits de combat, un farciment d’upa. Una cosa increïble. No vull dir pesats, eh?, no, vull dir sòlids, allà, en aquella casa que recordaré tota la vida, segur, una casa on em van acollir tan bé... ah, no, que ara confonc la casa on em donaven de menjar amb la casa on em donaven llit. Un pobre estudiant que si no havia de dormir en un sofanet els dies que tenia sort, i els dies que no en tenia al terra, amb una manta i un coixí —un dels del sofanet– com a capçal. No entenc com dormia, i envoltat de pols. O potser no dormia. No me’n recordo, però em penso que no dormia i només esperava que es fes de dia. Tot i que el pitjor era llevar-se i dutxar-se, els hiverns de L eren terribles. En fi, quan ets jove ho aguantes tot. No entenc com però ho aguantes. Feia poc que s’havia mort aquell home, la lucecita del Pardo, i jo corria món. Però era bon noi —jo, no la lucecita—, em portava bé.
No sé com he anat a parar als pebrots. Si no m’agraden! Però aquells sí. Ara, la mare de l’A i de M deu ser morta, pobra. Curiós, recordo perfectament la seva cara —l’A tenia la mateixa, exactament— i no recordo gens, però gens, la cara del pare de l’A. Serà possible? Re. I mira que la dona devia fer altres plats, també, però jo recordo aquest. Potser perquè em va desbloquejar una barrera. A mi no m’agradaven els pebrots —sobretot si no estaven farcits, hehe—, tot i que en menjava quan tocava, però fent sacrifici, i és allò que penses que mai t’agradaran i que mai en menjaràs de gust, i llavors vaig descobrir que hi havia pebrots que sí que m’agradaven. O sigui, no diguis mai d’aquests pebrots no en menjaré. O com sigui.
Ja he saltat de pàgina.
divendres, 31 de juliol del 2015
dijous, 30 de juliol del 2015
Improvisat 298
Ja m’he encallat de nou, com una balena a la platja. Les balenes són bitxos grans, realment, però simpàtics, no fan por, fan més aviat pena, perquè entre tots plegats els estem fent la vida impossible. Les fem anar com una baldufa, amb això del canvi climàtic. Que no sabem en quina mesura depèn de nosaltres, però certament en una molt bona mesura, això està ben comprovat i recomprovat i negar-ho és amagar el cap sota l’ala. En fi, si continuo amb temes tristos encara m’adormiré més.
Ahir vaig sortir en públic a defensar una expressió que encara no s’entén com no l’acceptem. És que és castellà!, diuen alguns. Sí, però és que no tenim manera de dir-la igual, saps, maco? O maca, no ve d’aquí, perquè ara qui fa més soroll en qüestions de llengua en públic és maca, no maco. Doncs això, ja m’hi he barallat, no perquè sigui maca, sinó perquè justament intentava defensar-se rere aquest tema per no contestar. Bé, no continuo per aquí perquè m’encenc, i això no convé. Tot i que el que em convé ara és potser això, encendre’m una mica, perquè si no no hi haurà maneres de treballar la resta del matí. És això, que no haig d’esperar a quedar adormit per iniciar estratègies paraŀleles, perquè un cop adormit del tot ja és molt difícil, ja hem entrat en una mena de punt de no-retorn, és com la bella dorment del bosc i no hi ha príncep ni petó —en el meu cas em demano princesa, si pot ser, o sigui, ho muntem al revés— fins a no se sap quina hora de la tarda o de vegades fins més tard, o fins a l’endemà.
Doncs necessito princesa. Ara, ja. Però el que no havia d’haver fet és mossegar la poma, ai, ara ja és massa tard. D’acord, m’he passat a un altre conte però tots dos es resolen igual, amb príncep i petó —em demano princesa.
Pot semblar que estic molt despert però estic sopes total. De fet, em penso que estic escrivint unes bestieses enormes. No sé què dic.
Ara bé, també és veritat que això d’escriure bestieses enormes també ho fa molta gent que després publica llibres amb aquelles bestieses enormes i fins i tot alguns es fan la barba d’or. Em penso que aquesta expressió va bé aquí però no em feu cas, potser és d’un altre context. Ara em direu, això és enveja, i no, benvolguts i benvolgudes, no és enveja, és la llàstima que em produeix llegir segons què en un llibre que ha tingut èxit. Penso: no podia haver trobat una manera mes elegant o més, no ho sé, ara no em surt, de dir això, d’explicar aquesta història. No dic tota la història, que per descomptat n’hi ha moltes que s’aguanten, i ara estic parlant de noveŀles d’èxit, que jo no sols llegir si no ha passat prou temps des del llançament. Si veig que allò continua venent-se, llavors hi faig un cop d’ull. Si encara que no hagi passat molt de temps me la recomanen molt algun dels meus prescriptors o prescriptores, doncs potser la llegeixo abans del temps que m’havia fixat. Però les excepcions que faig són poques. I us ho asseguro: no hi ha res català (ni espanyol), que ara recordi, que hagi passat aquests filtres. Però si els passa alguna cosa, llavors és quan hi ha el que deia abans, de les decepcions, i el tornar a formular el meu propòsit de no tornar a caure en l’abandonament del meu criteri. Però estic realment decebut del que s’escriu per aquí. Hola, hi ha algú? Això que escric ara és molt pretensiós, ho sé, però suposo que en un improvisat m’ho puc permetre. A més, segur que em falla la memòria i hi ha alguna cosa... Alto, no parlo de divertimerntos, parlo de noveŀla noveŀla. El que sí que llegeixo bastant són assaigs i... Però no sé perquè estic dient tot això si últimament no llegeixo gairebé res, si estic fet un pastitx, vull dir el cervell, sumat als còctels, sumat a tot plegat, poc pas que llegeixo, com diuen per allà dalt.
Llavors, clar, que et posin al davant uns fulls insofribles i que et diguin, té, llegeix això i corregeix-ho, doncs, és per acabar amb les ganes de llegir del tot.
I me’n vaig, que he tornat a escriure sobre coses tristes i això produeix son.
Ahir vaig sortir en públic a defensar una expressió que encara no s’entén com no l’acceptem. És que és castellà!, diuen alguns. Sí, però és que no tenim manera de dir-la igual, saps, maco? O maca, no ve d’aquí, perquè ara qui fa més soroll en qüestions de llengua en públic és maca, no maco. Doncs això, ja m’hi he barallat, no perquè sigui maca, sinó perquè justament intentava defensar-se rere aquest tema per no contestar. Bé, no continuo per aquí perquè m’encenc, i això no convé. Tot i que el que em convé ara és potser això, encendre’m una mica, perquè si no no hi haurà maneres de treballar la resta del matí. És això, que no haig d’esperar a quedar adormit per iniciar estratègies paraŀleles, perquè un cop adormit del tot ja és molt difícil, ja hem entrat en una mena de punt de no-retorn, és com la bella dorment del bosc i no hi ha príncep ni petó —en el meu cas em demano princesa, si pot ser, o sigui, ho muntem al revés— fins a no se sap quina hora de la tarda o de vegades fins més tard, o fins a l’endemà.
Doncs necessito princesa. Ara, ja. Però el que no havia d’haver fet és mossegar la poma, ai, ara ja és massa tard. D’acord, m’he passat a un altre conte però tots dos es resolen igual, amb príncep i petó —em demano princesa.
Pot semblar que estic molt despert però estic sopes total. De fet, em penso que estic escrivint unes bestieses enormes. No sé què dic.
Ara bé, també és veritat que això d’escriure bestieses enormes també ho fa molta gent que després publica llibres amb aquelles bestieses enormes i fins i tot alguns es fan la barba d’or. Em penso que aquesta expressió va bé aquí però no em feu cas, potser és d’un altre context. Ara em direu, això és enveja, i no, benvolguts i benvolgudes, no és enveja, és la llàstima que em produeix llegir segons què en un llibre que ha tingut èxit. Penso: no podia haver trobat una manera mes elegant o més, no ho sé, ara no em surt, de dir això, d’explicar aquesta història. No dic tota la història, que per descomptat n’hi ha moltes que s’aguanten, i ara estic parlant de noveŀles d’èxit, que jo no sols llegir si no ha passat prou temps des del llançament. Si veig que allò continua venent-se, llavors hi faig un cop d’ull. Si encara que no hagi passat molt de temps me la recomanen molt algun dels meus prescriptors o prescriptores, doncs potser la llegeixo abans del temps que m’havia fixat. Però les excepcions que faig són poques. I us ho asseguro: no hi ha res català (ni espanyol), que ara recordi, que hagi passat aquests filtres. Però si els passa alguna cosa, llavors és quan hi ha el que deia abans, de les decepcions, i el tornar a formular el meu propòsit de no tornar a caure en l’abandonament del meu criteri. Però estic realment decebut del que s’escriu per aquí. Hola, hi ha algú? Això que escric ara és molt pretensiós, ho sé, però suposo que en un improvisat m’ho puc permetre. A més, segur que em falla la memòria i hi ha alguna cosa... Alto, no parlo de divertimerntos, parlo de noveŀla noveŀla. El que sí que llegeixo bastant són assaigs i... Però no sé perquè estic dient tot això si últimament no llegeixo gairebé res, si estic fet un pastitx, vull dir el cervell, sumat als còctels, sumat a tot plegat, poc pas que llegeixo, com diuen per allà dalt.
Llavors, clar, que et posin al davant uns fulls insofribles i que et diguin, té, llegeix això i corregeix-ho, doncs, és per acabar amb les ganes de llegir del tot.
I me’n vaig, que he tornat a escriure sobre coses tristes i això produeix son.
dimecres, 29 de juliol del 2015
Improvisat 297
Crec que hauríem de tenir dret a esborrar coses de la memòria. Esperem que un dia algú s’hi posi. Senyora Memòria, la commino a esborrar aquesta dada, aquesta anècdota galdosa per als interessos del meu client i aquesta cançó patètica que es repeteix de tant en tant al seu cap sense el seu permís. Això estaria bé. Jo ho compraria. Em direu: seria car. Potser sí, però valdria la pena, t’imagines, esborrar per sempre la cançoneta o l’anècdota horrorosa aquella, quan vas patinar d’aquella manera.
Aquests dies he tingut l’oportunitat de xerrar amb l’E amb calma, que feia temps que no ens vèiem, i en una arrencada de sinceritat li he dit: E, tot sovint em ve al cap una cosa que et vaig fer i que estava molt mal feta. Em diu, no cal que me l’expliquis, però t’asseguro que no me’n recordo. I jo, segur que sí, però si dius que no te’n recordes, millor, de manera que no t’ho dic i ja està. I m’he quedat ben tranquil. E és bona persona i segurament se’n recorda però fa veure que no. O noooo! Els neures ens passa això, que ens pensem que tothom pensa igual, que tothom se’n recorda igual que tu de tot. I no és així. Molt sovint no es recorden de res d’una cosa que per a tu va ser horrorosa i et ve i et revé cada cop que veus aquella persona. Doncs ja està, ara estaré més tranquil perquè sabré que E no se’n recorda, i estic segur que no se’n recorda perquè si no m’hauria dit que sí, si alguna cosa no li falta a E és senzillesa. I em té confiança.
Bé, doncs hauria d’aconseguir pensar que la immensa majoria de la gent són com E, o sigui, normals, i no com jo, neuròtic perdut. Almenys a estones. I dic neuròtic per no dir coses pitjors. Que les podria dir, esclar. Herr Sigmund s’ho passaria bomba, amb mi. O no, potser em diria, escolti, no torni més, sisplau. Com el Bill Murray de la peŀli aquella. No, no, ni pagant ni res, no torni.
I què més, perquè avui el ritme de tonteries és impressionant. Em direu, home, és normal, si improvises pot passar això, i us diré, sí, pot passar, però tantes per metre quadrat no sé si és normal. Bueno, no feu cas de res del que he dit, perquè ho deia per dir alguna cosa, que no sé què dir.
Hauria de mirar més cine, això sí, si mires més peŀlis segur que això passa menys, vull dir això de dir tonteries, perquè tens ganes d’explicar les peŀlis o els arguments de les peŀlis se’t fiquen a dins i t’ocupen matèria grisa, ostres, quant de temps sense sentir parlar de la matèria grisa, ara es parla sempre de neurones, us hi heu fixat, quan es parla d’aquesta manera mig figurada, se sol dir ocupar neurones i no ocupar matèria grisa, la matèria grisa sembla que ha passat de moda. Si és que algun dia va ser moda. Doncs, he de mirar més peŀlis, és urgent, ja ho veieu, el que passa és que no se’n fan gaires, de peŀlis bones, o les que fan estan tan amagades a la pila de ferralla que has de veure un munt de peŀlis per poder... Un munt! Ara em ve al cap la bestiesa aquesta que he vist aquest matí, l’anuncia aquest absurd del mogollon de trilions. “Mogollon” realment fa falta en català? Vull dir, ens aporta alguna cosa, a part de la falta d’idees de qui s’ho ha empescat? Que ja parteixo de la base que no ha estat qui traduïa, sinó directament l’agència de publicitat, que molt sovint es posen impossibles amb la cosa de la literalitat i la coŀloquialitat i tot això, i no saben distingir gairebé mai entre coŀloquialitat i espanyolitat. Mogollon. Mira que tenim maneres de dir-ho en català. Ara no se m’acuden perquè estic improvisant, però aquest matí ja n’he piulat una de ben vàlida al twitter, i si m’hi poso segur que en trobaria tres o quatre més que dirien exactament el mateix que el mogollon aquest dels dallonses. M’ha posat a cent, el mogollon.
Aquests dies he tingut l’oportunitat de xerrar amb l’E amb calma, que feia temps que no ens vèiem, i en una arrencada de sinceritat li he dit: E, tot sovint em ve al cap una cosa que et vaig fer i que estava molt mal feta. Em diu, no cal que me l’expliquis, però t’asseguro que no me’n recordo. I jo, segur que sí, però si dius que no te’n recordes, millor, de manera que no t’ho dic i ja està. I m’he quedat ben tranquil. E és bona persona i segurament se’n recorda però fa veure que no. O noooo! Els neures ens passa això, que ens pensem que tothom pensa igual, que tothom se’n recorda igual que tu de tot. I no és així. Molt sovint no es recorden de res d’una cosa que per a tu va ser horrorosa i et ve i et revé cada cop que veus aquella persona. Doncs ja està, ara estaré més tranquil perquè sabré que E no se’n recorda, i estic segur que no se’n recorda perquè si no m’hauria dit que sí, si alguna cosa no li falta a E és senzillesa. I em té confiança.
Bé, doncs hauria d’aconseguir pensar que la immensa majoria de la gent són com E, o sigui, normals, i no com jo, neuròtic perdut. Almenys a estones. I dic neuròtic per no dir coses pitjors. Que les podria dir, esclar. Herr Sigmund s’ho passaria bomba, amb mi. O no, potser em diria, escolti, no torni més, sisplau. Com el Bill Murray de la peŀli aquella. No, no, ni pagant ni res, no torni.
I què més, perquè avui el ritme de tonteries és impressionant. Em direu, home, és normal, si improvises pot passar això, i us diré, sí, pot passar, però tantes per metre quadrat no sé si és normal. Bueno, no feu cas de res del que he dit, perquè ho deia per dir alguna cosa, que no sé què dir.
Hauria de mirar més cine, això sí, si mires més peŀlis segur que això passa menys, vull dir això de dir tonteries, perquè tens ganes d’explicar les peŀlis o els arguments de les peŀlis se’t fiquen a dins i t’ocupen matèria grisa, ostres, quant de temps sense sentir parlar de la matèria grisa, ara es parla sempre de neurones, us hi heu fixat, quan es parla d’aquesta manera mig figurada, se sol dir ocupar neurones i no ocupar matèria grisa, la matèria grisa sembla que ha passat de moda. Si és que algun dia va ser moda. Doncs, he de mirar més peŀlis, és urgent, ja ho veieu, el que passa és que no se’n fan gaires, de peŀlis bones, o les que fan estan tan amagades a la pila de ferralla que has de veure un munt de peŀlis per poder... Un munt! Ara em ve al cap la bestiesa aquesta que he vist aquest matí, l’anuncia aquest absurd del mogollon de trilions. “Mogollon” realment fa falta en català? Vull dir, ens aporta alguna cosa, a part de la falta d’idees de qui s’ho ha empescat? Que ja parteixo de la base que no ha estat qui traduïa, sinó directament l’agència de publicitat, que molt sovint es posen impossibles amb la cosa de la literalitat i la coŀloquialitat i tot això, i no saben distingir gairebé mai entre coŀloquialitat i espanyolitat. Mogollon. Mira que tenim maneres de dir-ho en català. Ara no se m’acuden perquè estic improvisant, però aquest matí ja n’he piulat una de ben vàlida al twitter, i si m’hi poso segur que en trobaria tres o quatre més que dirien exactament el mateix que el mogollon aquest dels dallonses. M’ha posat a cent, el mogollon.
Improvisat 296
No sé com es deia, em va estar gratant les genives d’una manera bastant bèstia, ahir, i al final no va ser res, però crec que no va tenir en compte que si hagués passat res haurien passat tot seguit moltes coses. Perquè jo ja li havia dit el que podia passar, i a més ho tenia apuntat a la fitxa. Però ho volen fer especialment bé, suposo, volen que et miris al mirall i et sentis profidén, o oral-be, em va parlar molt bé d’oral-be, va dir que les taques de... Va dir, vostè fuma?, i jo, no, llavors va estar rumiant una mica i va dir, vostè pren cafè, i com que li vaig dir que sí, doncs ja tota l’estona enrotllant-se amb el cafè, i vinga les taquetes de cafè i tal. Escolti, si fa un moment era el fumar, ara és el cafè em tota seguretat? Doncs bé, em va dir que per a les taques de cafè a les dents no hi havia res de més bo que l’oral-be de color blau. En comprarà sa tia, és de les més cares. Hi deu tenir família.
Però va remenar a base de bé i es va arriscar, o sobretot em va arriscar a mi, i no sé què hauria passat, però d’entrada m’hauria aixecat i me n’hauria anat. Perquè ho tenia allà apuntat i li ho havia recordat. Al final diu, la pròxima vegada ho farem amb anestèsia, vale? Jo l’escanyaria. Suposo que es va adonar que encara que no em fes mal a la cosa, per miracle de les santes de Mataró, que em penso que són aquesta setmana, jo no sabia ni què eren però últimament n’he anat sabent més coses gràcies a N i fins i tot he vist que els diaris en parlaven força, a Mataró es celebren molt, i tothom, és una festa realment popular. Són dues santes de noms difícils, d’aquells romans tan complicats, i llavors per fer via els diuen les santes, i avall. I ara no sé per què he anat a parar a les santes de Mataró. Ah sí, perquè devia ser un miracle de les santes de Mataró que no em fes mal a la dallò, perquè si me n’arriba a fer l’escanyo de debò.
Però no em trec la son del damunt i avui en fa més que mai perquè no sé què passa amb la pressió, que està baixa, o potser que està alta, no he sabut mai com funciona això de les pressions i la son. O potser no era la pressió sinó una altra cosa.
Avui ja han passat unes quantes coses interessants i ja m’he escrit amb gent també interessant, però no són coses per explicar aquí, de manera que passem de llarg. No entenc com aconsegueixo fer els improvisats, amb tantes limitacions. Un dia m’hauria de deixar anar del tot i a veure què passa, a calça treta, que diuen per allà. Però no, les regles dels improvisats, que un dia d’aquests les hauria d’improvisar, vull dir, de repassar, perquè les tinc rovellades a la memòria, deien que no s’havia de barrejar coses. I una cosa és improvisar i l’altra ser indiscret. No sóc un borratxo que explica...
Ah, ahir vaig descobrir que la gent que en l’àmbit de la salut tenen el meu problema —diguem el meu problema principal, ara no us faré la llista de problemes, centrem-nos en un—, siguin d’aquí o siguin de l’altra punta del món i escriguin en altres idiomes, tenen exactament el mateix vocabulari, i segur que tots l’hem anat improvisant —aquí improvisant és una manera de dir-ho—: la bèstia, els còctels, el pànic, la guerra, etc. Ara no me’n recordo de més però ahir, que repassava el blog de S, que feia temps que no me’l mirava, vaig veure que era tot igual, com si em copiés, o com si jo copiés el seu blob. Tot s’ha de dir: jo el vaig començar abans. Encara més. Si el seu hagués existit abans jo potser no hauria començat el meu, per`què era això el que buscava, no ho vaig trobar i vaig dir-me, doncs, fes-ho tu. Ara els no iniciats no deveu saber de què va la cosa però ja va bé, no tothom ho ha de saber tot, això és com a les famílies, que els germans grans saben més coses que la resta, que han arribat més tard. I si dic germans i no germanes és perquè a casa per damunt només hi havia nois i llavors ja t’acostumes a parlar així.
Ahir pel tema del dentista no vaig poder anar a... Deixem-ho.
Ara acabo de veure damunt la taula una aigua de Bezoya i he pensat, quin estrany mecanisme ha fet que aquesta ampolla estigui aquí al damunt de la meva taula, si jo sempre compro aigua de Ribes o alguna que estigui etiquetada almenys en català? És que no recordo haver comprar aquesta Bezoya. Però ara recordo un anunci que he vist aquest matí que és per c... Deixo això, encara que no m’he despertat, i aniré a fer una piulada, que em desvetlla més, i començaré amb la de l’anunci que he vist, quina poca-soltada.
Però va remenar a base de bé i es va arriscar, o sobretot em va arriscar a mi, i no sé què hauria passat, però d’entrada m’hauria aixecat i me n’hauria anat. Perquè ho tenia allà apuntat i li ho havia recordat. Al final diu, la pròxima vegada ho farem amb anestèsia, vale? Jo l’escanyaria. Suposo que es va adonar que encara que no em fes mal a la cosa, per miracle de les santes de Mataró, que em penso que són aquesta setmana, jo no sabia ni què eren però últimament n’he anat sabent més coses gràcies a N i fins i tot he vist que els diaris en parlaven força, a Mataró es celebren molt, i tothom, és una festa realment popular. Són dues santes de noms difícils, d’aquells romans tan complicats, i llavors per fer via els diuen les santes, i avall. I ara no sé per què he anat a parar a les santes de Mataró. Ah sí, perquè devia ser un miracle de les santes de Mataró que no em fes mal a la dallò, perquè si me n’arriba a fer l’escanyo de debò.
Però no em trec la son del damunt i avui en fa més que mai perquè no sé què passa amb la pressió, que està baixa, o potser que està alta, no he sabut mai com funciona això de les pressions i la son. O potser no era la pressió sinó una altra cosa.
Avui ja han passat unes quantes coses interessants i ja m’he escrit amb gent també interessant, però no són coses per explicar aquí, de manera que passem de llarg. No entenc com aconsegueixo fer els improvisats, amb tantes limitacions. Un dia m’hauria de deixar anar del tot i a veure què passa, a calça treta, que diuen per allà. Però no, les regles dels improvisats, que un dia d’aquests les hauria d’improvisar, vull dir, de repassar, perquè les tinc rovellades a la memòria, deien que no s’havia de barrejar coses. I una cosa és improvisar i l’altra ser indiscret. No sóc un borratxo que explica...
Ah, ahir vaig descobrir que la gent que en l’àmbit de la salut tenen el meu problema —diguem el meu problema principal, ara no us faré la llista de problemes, centrem-nos en un—, siguin d’aquí o siguin de l’altra punta del món i escriguin en altres idiomes, tenen exactament el mateix vocabulari, i segur que tots l’hem anat improvisant —aquí improvisant és una manera de dir-ho—: la bèstia, els còctels, el pànic, la guerra, etc. Ara no me’n recordo de més però ahir, que repassava el blog de S, que feia temps que no me’l mirava, vaig veure que era tot igual, com si em copiés, o com si jo copiés el seu blob. Tot s’ha de dir: jo el vaig començar abans. Encara més. Si el seu hagués existit abans jo potser no hauria començat el meu, per`què era això el que buscava, no ho vaig trobar i vaig dir-me, doncs, fes-ho tu. Ara els no iniciats no deveu saber de què va la cosa però ja va bé, no tothom ho ha de saber tot, això és com a les famílies, que els germans grans saben més coses que la resta, que han arribat més tard. I si dic germans i no germanes és perquè a casa per damunt només hi havia nois i llavors ja t’acostumes a parlar així.
Ahir pel tema del dentista no vaig poder anar a... Deixem-ho.
Ara acabo de veure damunt la taula una aigua de Bezoya i he pensat, quin estrany mecanisme ha fet que aquesta ampolla estigui aquí al damunt de la meva taula, si jo sempre compro aigua de Ribes o alguna que estigui etiquetada almenys en català? És que no recordo haver comprar aquesta Bezoya. Però ara recordo un anunci que he vist aquest matí que és per c... Deixo això, encara que no m’he despertat, i aniré a fer una piulada, que em desvetlla més, i començaré amb la de l’anunci que he vist, quina poca-soltada.
dimarts, 28 de juliol del 2015
Improvisat 295
No sé com us ha anat a vosaltres aquests dies de calor, però a mi m’han anat rebé, de manera que ja els trobo a faltar ara que han baixat les temperatures fins a cotes suportables. És veritat, allò era insofrible, però almenys jo no patia quan pujava a l’autobús, perquè sabia que estigués a la temperatura que estigués, agrairia com tothom l’aire condicionat. Però ara ja no. Ara ja estic en molts moments raonablement bé i si em fico en un congelador em poso malalt. Malalt, entengui’s, de debò, o sigui, començo a moquejar, a esternudar i a necessitar l’autobús per a mi sol, perquè la gent em mira com dient aquest té una malaltia lletja i ens l’encomanarà i tal, o sigui, comences a necessitar autobusos individuals, que ja estan inventats, es diuen taxis, però el problema és que als taxis hi ha taxistes, o sigui, no són del tot individuals, i a més valen una pasta.
Ahir vaig agafar un taxi i em va fer mal. Allò que procures no mirar el taxímetre, però la tortura va durar tant i anàvem tan a poc a poc que de vegades se t’escapa la mirada. Que se t’escapi la mirada per un taxímetre realment no val gens la pena. Això em recorda aquell vell acudit clerical del paio que es va a confessar i que diu que deixarà de ser religiós perquè no acaba de creure en la Santíssima Trinitat, i el capellà, que té seny, li diu, home, que et condemnis per una tia bona ho entendria, però condemnar-se per la Santíssima Trinitat no té sentit. No ho sé, potser és masclista, però suposo que també valdria al revés. Doncs mirar un taxímetre no crec que sigui pecat, però jo intento evitar-ho, les raríssimes vegades que agafo un taxi, perquè lo dolent no és mirar el taxímetre sinó els pecats que pot comportar: ira, impaciència, mals pensaments sobre la família del o de la taxista, etc. En aquest cas, hi va haver mals pensaments d’aquests perquè em sembla que vam fer molta volta, però la culpa va ser meva perquè em va preguntar per on volia que anés i jo li vaig dir que no ho sabia, que vostè mateix. I així ens va anar. Jo crec que no ho va fer amb mala fe, simplement vam tenir mala sort, però això ho penses a posteriori, mentrestant hi ha mals pensaments i tal.
I què més. Doncs que m’he comprat un mocador de coll de rebaixes. Deu ser que estic depre, diuen que quan estàs depre t’entra la febre compradora. El cas és que venia de cal dentista, que sempre és un petit trauma encara que no et faci mal, perquè que et fiquin les mans i aquelles coses horroroses a dins de la boca sempre és desagradable, no ho sé, a mi m’ho sembla, i no fa mal, eh?, però esperes que s’acabi, i al sortir, doncs, els mocadors de coll, que a l’aparador n’hi havia quatre, super super baratets, i m’he dit, un d’aquests ha de ser meu, i a dins només en quedava un, vull dir, només d’un tipus, que potser no era el més maco dels quatre de l’aparador, però els homes, o almenys jo, quan entrem en una botiga a comprar una cosa ja no fem marxa enrere si allò és de la nostra talla, vull dir, que som una mica pensat i fet, i no sé si això és masclista, però la veritat és que ho he sentit a dir bastant tant d’una banda com de l’altra. Vull dir que les dones ens solen acusar de no pensar prou bé les coses que ens comprem. I suposo que tenen raó, però què hi vols fer, ara jo ja no canviaré en aquest punt, potser caldrà treballar les generacions més joves perquè sàpiguen rumiar millor les coses i no precipitar-se. A més, què vols que et digui, en aquest cas era un caprici, un caprici de nou euros, i a més la idea em ballava pel cap des de fa mesos i mesos, que m’havia de comprar un mocador de coll perquè els que tinc són de quan el Napoleó era sergent a l’illa de Còrsega, que no sé si Napoleó va ser sergent a l’illa de Còrsega, però era d’allà. Dic que no sé si va ser sergent perquè teòricament ho va ser, és una etapa prèvia, però ja se sap que amb els colpistes i els dictadors els graus aquests militars són una cosa relativa, passen de caporal a generalísimo en una nit.
I ja he explicat massa coses de la meva vida i no és això, companys, no és això. I companyes, que avui he tornat a tenir trifulga sobre el tema, la gent es pensa que si no estàs amb C vol dir que ets partidari de fer doblets sempre i peti qui peti. I no, jo sóc partidari de fer doblets quan toqui, quan et sembli i quan et roti i quan et vingui de gust, sense que fer-ne un vulgui dir haver de ser coherent, com diuen, i fer-los tots. No, els que vulguis, i prou. Doncs avui, una altra vegada amb el tema. No parem
En fi, també això em manté despert.
Ahir vaig agafar un taxi i em va fer mal. Allò que procures no mirar el taxímetre, però la tortura va durar tant i anàvem tan a poc a poc que de vegades se t’escapa la mirada. Que se t’escapi la mirada per un taxímetre realment no val gens la pena. Això em recorda aquell vell acudit clerical del paio que es va a confessar i que diu que deixarà de ser religiós perquè no acaba de creure en la Santíssima Trinitat, i el capellà, que té seny, li diu, home, que et condemnis per una tia bona ho entendria, però condemnar-se per la Santíssima Trinitat no té sentit. No ho sé, potser és masclista, però suposo que també valdria al revés. Doncs mirar un taxímetre no crec que sigui pecat, però jo intento evitar-ho, les raríssimes vegades que agafo un taxi, perquè lo dolent no és mirar el taxímetre sinó els pecats que pot comportar: ira, impaciència, mals pensaments sobre la família del o de la taxista, etc. En aquest cas, hi va haver mals pensaments d’aquests perquè em sembla que vam fer molta volta, però la culpa va ser meva perquè em va preguntar per on volia que anés i jo li vaig dir que no ho sabia, que vostè mateix. I així ens va anar. Jo crec que no ho va fer amb mala fe, simplement vam tenir mala sort, però això ho penses a posteriori, mentrestant hi ha mals pensaments i tal.
I què més. Doncs que m’he comprat un mocador de coll de rebaixes. Deu ser que estic depre, diuen que quan estàs depre t’entra la febre compradora. El cas és que venia de cal dentista, que sempre és un petit trauma encara que no et faci mal, perquè que et fiquin les mans i aquelles coses horroroses a dins de la boca sempre és desagradable, no ho sé, a mi m’ho sembla, i no fa mal, eh?, però esperes que s’acabi, i al sortir, doncs, els mocadors de coll, que a l’aparador n’hi havia quatre, super super baratets, i m’he dit, un d’aquests ha de ser meu, i a dins només en quedava un, vull dir, només d’un tipus, que potser no era el més maco dels quatre de l’aparador, però els homes, o almenys jo, quan entrem en una botiga a comprar una cosa ja no fem marxa enrere si allò és de la nostra talla, vull dir, que som una mica pensat i fet, i no sé si això és masclista, però la veritat és que ho he sentit a dir bastant tant d’una banda com de l’altra. Vull dir que les dones ens solen acusar de no pensar prou bé les coses que ens comprem. I suposo que tenen raó, però què hi vols fer, ara jo ja no canviaré en aquest punt, potser caldrà treballar les generacions més joves perquè sàpiguen rumiar millor les coses i no precipitar-se. A més, què vols que et digui, en aquest cas era un caprici, un caprici de nou euros, i a més la idea em ballava pel cap des de fa mesos i mesos, que m’havia de comprar un mocador de coll perquè els que tinc són de quan el Napoleó era sergent a l’illa de Còrsega, que no sé si Napoleó va ser sergent a l’illa de Còrsega, però era d’allà. Dic que no sé si va ser sergent perquè teòricament ho va ser, és una etapa prèvia, però ja se sap que amb els colpistes i els dictadors els graus aquests militars són una cosa relativa, passen de caporal a generalísimo en una nit.
I ja he explicat massa coses de la meva vida i no és això, companys, no és això. I companyes, que avui he tornat a tenir trifulga sobre el tema, la gent es pensa que si no estàs amb C vol dir que ets partidari de fer doblets sempre i peti qui peti. I no, jo sóc partidari de fer doblets quan toqui, quan et sembli i quan et roti i quan et vingui de gust, sense que fer-ne un vulgui dir haver de ser coherent, com diuen, i fer-los tots. No, els que vulguis, i prou. Doncs avui, una altra vegada amb el tema. No parem
En fi, també això em manté despert.
dijous, 23 de juliol del 2015
Improvisat 294
M’he entrebancat de nou. Avui no he pres cafè i es nota. O no, perquè de vegades me’l prenc a cullerots i tampoc funciona, o sigui que vés a saber com va. El cas és que avui no n’he pres i m’adormo. Podem treure conclusions d’aquests dos fets? En el meu cas no, suposo que si fos una persona normal i corrent sí. Però no és així.
La cosa és que estic adormit i per això he encetat un improvisat. I escric això perquè no sé què escriure, i llavors vaig guanyant temps. Que és el que fan molts polítics, parlar i parlar per omplir el temps que han d’omplir. No és que l’hagin d’omplir, però l’omplen, si els toca temps l’omplen. I llavors anem així, com una sabata i una espardenya, que no sé si és una locució que encaixi aquí però com que se m’ha acudit en aquest moment doncs ja hi és. Amb això de les locucions haig d’anar amb compte, perquè m’agraden molt i llavors de vegades vénen al cap en moments inoportuns, fora de context. I si les dius quedes fatal, perquè sembla que no sàpigues el que dius. I és així, quan no controles i dius les coses que et vénen al cap vol dir que no hi ets tot. Però les coses de vegades van així i no ho pots evitar. Llavors què pots fer? Queixar-te de la teva mala sort? Dir oh si fos tot diferent que bé que aniríem? Ho podria fer, però em sembla poc madur. I jo sóc madur.
—Hahahaha!
Sembla que el cor no s’ho cregui, que sóc madur. Però ho sóc. El fet és que faig improvisats, i altres potser anirien a la màquina escurabutxaques, ai això sí que em sembla un signe d’immaduresa tremenda. O tremend, ha de concordar amb signe, suposo. Vull dir, hi ha tot de coses que podria fer si no fos madur, i en canvi escric això. Que això que escric denota poca maduresa? Doncs mira, no hi puc fer res, ehloqueai, l’únic que defenso és que en el termòmetre de la maduresa no crec que estigués a la banda de baixa. Deixem-ho al mig?
—Bueeeeenooooo.
Puf. Respirem i prenguem aire abans de continuar per un altre tema. I quin tema serà aquest, em preguntareu, amiguets i amiguetes? Sí, de tant en tant faig dobles, però ara no em penso barallar amb ningú, faig doblets perquè em dóna la gana. I si algú em diu que si faig un doblet els haig de fer tots, que no se m’acosti perquè en aquest tema estic molt sensible i sóc capaç d’agredir. He agredit mai ningú? A veure, deixa-m’ho pensar, he agredit verbalment, sí, un munt de vegades. Pegar a algú? Ara no me’n recordo, una vegada recordo haver enganxat pel coll un nano perquè em molestava i m’agredia o m’insultava o no sé què em feia, o a mi o a un amic, i li vaig retorçar el coll fins que va demanar que el deixés, que no em faria mai més res i que disculpes i que no sé què més. Però d’això deu fer més de mil anys. Posem-ne mil quaranta-cinc o mil cinquanta. Aquell nano era més gran que jo i... Pegar bufetades crec que no n’he pegat mai, ni cops de puny. Ara, ganes moltes. Mossegar sí. No recordo a qui. Ara, haig de reconèixer que deu fer més mal un atac de menyspreu o d’ira descontrolada, que això sí que n’he sigut especialista, que un cop de puny o una bufetada. No ho sé, si em podrien acusar algun dia d’alguna cosa d’aquestes: un dia el Peric em va dir cul d’olla amb tota la mala bava i els ulls injectats en sang. Això sí que ho he fet. I qui diu cul d’olla diu coses potser no tan dolentes, però deunidó.
I ja està, ja m’he confessat. M’agrada confessar-me. Però no és així, com ho faig. Ho faig més de debò, quan crec que em toca fer-ho, i sí que va relacionat amb coses d’aquestes, de perdre el control. Però esclar, no s’hi val a confessar-te, com diuen, en pla catòlic i ja està, si el que has fet malament té a veure amb un altre. Si has robat, has de tornar-ho a l’amo, i si has insultat o similar, has de demanar perdó, i si has mentit has de dir que allò no era veritat. Etcètera. I per molt que diguin, els catòlics o ens confessem això o no ens confessem, si no ho fas així fas comèdia i te n’aniràs a l’infern, o a on sigui, exactament igual que si no li haguessis dit allò al mossèn. Has de dir-ho i llavors actuar, hi ha gent que es pensa que això és xauxa. I no.
Buf quin dia. Va, tornem-hi.
La cosa és que estic adormit i per això he encetat un improvisat. I escric això perquè no sé què escriure, i llavors vaig guanyant temps. Que és el que fan molts polítics, parlar i parlar per omplir el temps que han d’omplir. No és que l’hagin d’omplir, però l’omplen, si els toca temps l’omplen. I llavors anem així, com una sabata i una espardenya, que no sé si és una locució que encaixi aquí però com que se m’ha acudit en aquest moment doncs ja hi és. Amb això de les locucions haig d’anar amb compte, perquè m’agraden molt i llavors de vegades vénen al cap en moments inoportuns, fora de context. I si les dius quedes fatal, perquè sembla que no sàpigues el que dius. I és així, quan no controles i dius les coses que et vénen al cap vol dir que no hi ets tot. Però les coses de vegades van així i no ho pots evitar. Llavors què pots fer? Queixar-te de la teva mala sort? Dir oh si fos tot diferent que bé que aniríem? Ho podria fer, però em sembla poc madur. I jo sóc madur.
—Hahahaha!
Sembla que el cor no s’ho cregui, que sóc madur. Però ho sóc. El fet és que faig improvisats, i altres potser anirien a la màquina escurabutxaques, ai això sí que em sembla un signe d’immaduresa tremenda. O tremend, ha de concordar amb signe, suposo. Vull dir, hi ha tot de coses que podria fer si no fos madur, i en canvi escric això. Que això que escric denota poca maduresa? Doncs mira, no hi puc fer res, ehloqueai, l’únic que defenso és que en el termòmetre de la maduresa no crec que estigués a la banda de baixa. Deixem-ho al mig?
—Bueeeeenooooo.
Puf. Respirem i prenguem aire abans de continuar per un altre tema. I quin tema serà aquest, em preguntareu, amiguets i amiguetes? Sí, de tant en tant faig dobles, però ara no em penso barallar amb ningú, faig doblets perquè em dóna la gana. I si algú em diu que si faig un doblet els haig de fer tots, que no se m’acosti perquè en aquest tema estic molt sensible i sóc capaç d’agredir. He agredit mai ningú? A veure, deixa-m’ho pensar, he agredit verbalment, sí, un munt de vegades. Pegar a algú? Ara no me’n recordo, una vegada recordo haver enganxat pel coll un nano perquè em molestava i m’agredia o m’insultava o no sé què em feia, o a mi o a un amic, i li vaig retorçar el coll fins que va demanar que el deixés, que no em faria mai més res i que disculpes i que no sé què més. Però d’això deu fer més de mil anys. Posem-ne mil quaranta-cinc o mil cinquanta. Aquell nano era més gran que jo i... Pegar bufetades crec que no n’he pegat mai, ni cops de puny. Ara, ganes moltes. Mossegar sí. No recordo a qui. Ara, haig de reconèixer que deu fer més mal un atac de menyspreu o d’ira descontrolada, que això sí que n’he sigut especialista, que un cop de puny o una bufetada. No ho sé, si em podrien acusar algun dia d’alguna cosa d’aquestes: un dia el Peric em va dir cul d’olla amb tota la mala bava i els ulls injectats en sang. Això sí que ho he fet. I qui diu cul d’olla diu coses potser no tan dolentes, però deunidó.
I ja està, ja m’he confessat. M’agrada confessar-me. Però no és així, com ho faig. Ho faig més de debò, quan crec que em toca fer-ho, i sí que va relacionat amb coses d’aquestes, de perdre el control. Però esclar, no s’hi val a confessar-te, com diuen, en pla catòlic i ja està, si el que has fet malament té a veure amb un altre. Si has robat, has de tornar-ho a l’amo, i si has insultat o similar, has de demanar perdó, i si has mentit has de dir que allò no era veritat. Etcètera. I per molt que diguin, els catòlics o ens confessem això o no ens confessem, si no ho fas així fas comèdia i te n’aniràs a l’infern, o a on sigui, exactament igual que si no li haguessis dit allò al mossèn. Has de dir-ho i llavors actuar, hi ha gent que es pensa que això és xauxa. I no.
Buf quin dia. Va, tornem-hi.
dimecres, 22 de juliol del 2015
Improvisat 293
Aquests dos o tres últims dies he estat ben distret perquè m’he barallat pel twitter. I llavors això fa que et vingui la baralla un cop i un altre al cap, i això em va bé perquè em desvetlla. No, no he caigut a rellegir el que vaig escriure i el que va escriure l’altra persona, això no ho he fet, però sí que ho faré perquè m’agradaria explicar com ha anat la cosa, sense valoracions, en un article al blog normal. I llavors potser quedaré en evidència, és possible, perquè aquella altra persona en sap mil vegades més que jo —sobretot de discutir, no, això és broma—, i llavors doncs això quedarà molt clar, però quan escrivia aquells tuits també em semblava molt clar que ens estava enredant, que m’estava enredant, vaja, que acabàvem discutint una cosa que no era la que havíem de discutir, i jo crec que és perquè l’altra persona es contradeia, que era el meu argument.
Bé, ja ho veurem. El cas, com dic, és que m’ha anat molt bé perquè com que sóc molt secundari doncs aquestes coses les recreo, o se’m recreen, jo no ho busco, i em fan estar bastant despert. A banda, tot s’ha de dir, que he tingut una feina entretinguda, diferent de l’habitual. Sí, ho heu encertat, he estat dos dies, o tres, no me’n recordo, traduint en comptes de corregint, i traduir és molt més agraït, almenys per a mi, perquè em fa estar més actiu.
Doncs aquest era el tema de l’improvisat, que se surt una mica del que és habitual perquè hem entrat en aquella cosa indesitjable d’explicar la vida, i no era això. Es tractava d’improvisar. Però és veritat que he improvisat perquè ara m’adormia i se m’ha acudit fer un improvisat, i m’he preguntat sobre què, i m’he respost, home, pots explicar allò, i ja està, ja ho he explicat, de manera que ara s’ha acabat la història.
També m’ha fet gràcia trobar en una revista que llegeixo habitualment un reportatge sobre un indret que de criatura havia repassat als mapes, perquè me’n parlava una persona de la família, que hi vivia, i per a mi allò era com si em parlés d’un altre planeta, de manera que agafava l’atles, que llavors s’escrivia atlas, d’això me’n recordo, em penso que encara s’escrivia atlas, com s’escrivia enrera, i també recó, i algunes coses més d’aquestes. Doncs agafava l’atlas i mirava si trobava aquells indrets i no els trobava mai, eren massa petits, m’havia de conformar amb les poblacions més grans, però quan t’expliquen una història sobre un lloc petit no et serveixen de res els llocs grans, vistos una vegada ja estava. En qualsevol cas, si no era per la qüestió dels punts de la geografia la resta no m’interessava gens, era un llenguatge que no comprenia, i a més es confonien les lletres d’una banda i l’altra perquè era aquell paper tan fi que anava “por avión”. Parlo de fa, no ho sé, quaranta i molts anys, o quaranta i bastants. Doncs ara he trobat en una revista tots aquests llocs mítics, i situats en un mapa. Fascinant. I no té res a veure amb aquelles històries que m’explicaven llavors, o molt poc. Però és com retrobar un punt de la infància, de la preadolescència o de quan fos, perquè no me’n recordo, sí que sé que allò va durar molts anys, i d’alguna manera encara dura, bé, tampoc ho explicarem tot, que la vessaríem.
Sí que puc explicar que divendres... No, això tampoc. Ostres, no puc explicar res del que se m’acut. Bé, si que ho puc explicar però no ho vull explicar perquè m’autocontrolo molt en aquests improvisats, i en general sempre, o penso que m’autocontrolo molt, tot i que la gent que m’estimo i sobretot la gent que m’estima em sol conèixer molt millor del que jo crec que em coneixen, això per descomptat. Sol passar, fas veure això i allò, vull dir, de reserves i tal, i quan tu hi vas la gent del teu voltant ja ha tornat, i això és perquè en general el personal és més inteŀligent del que ens pensem, o del que em penso jo, que en general solc pensar poc en això, vull dir, que la gent també rumia i també llegeix entre línies i tal. En fi, no sé per què dic això, si és tan obvi.
M’ha alegrat trobar un llibre que em penso que agradarà a X. Tant de bo. La gent que no et coneix es pensa que el que vols és quedar bé però la gent que et coneix ja sap que en realitat només penses que aquella altra persona sigui feliç. Ara estic penedit d’haver escrit això, perquè sobretot molts cops no és veritat, ho he improvisat i quedo massa bé i no és veritat, hi ha moltes vegades que penses no en l’altra persona sinó en tu mateix i en la teva autoestima.
En fi, per sort ja ha passat el temps i em salva la campana. Un improvisat ben estrany, aquest.
Bé, ja ho veurem. El cas, com dic, és que m’ha anat molt bé perquè com que sóc molt secundari doncs aquestes coses les recreo, o se’m recreen, jo no ho busco, i em fan estar bastant despert. A banda, tot s’ha de dir, que he tingut una feina entretinguda, diferent de l’habitual. Sí, ho heu encertat, he estat dos dies, o tres, no me’n recordo, traduint en comptes de corregint, i traduir és molt més agraït, almenys per a mi, perquè em fa estar més actiu.
Doncs aquest era el tema de l’improvisat, que se surt una mica del que és habitual perquè hem entrat en aquella cosa indesitjable d’explicar la vida, i no era això. Es tractava d’improvisar. Però és veritat que he improvisat perquè ara m’adormia i se m’ha acudit fer un improvisat, i m’he preguntat sobre què, i m’he respost, home, pots explicar allò, i ja està, ja ho he explicat, de manera que ara s’ha acabat la història.
També m’ha fet gràcia trobar en una revista que llegeixo habitualment un reportatge sobre un indret que de criatura havia repassat als mapes, perquè me’n parlava una persona de la família, que hi vivia, i per a mi allò era com si em parlés d’un altre planeta, de manera que agafava l’atles, que llavors s’escrivia atlas, d’això me’n recordo, em penso que encara s’escrivia atlas, com s’escrivia enrera, i també recó, i algunes coses més d’aquestes. Doncs agafava l’atlas i mirava si trobava aquells indrets i no els trobava mai, eren massa petits, m’havia de conformar amb les poblacions més grans, però quan t’expliquen una història sobre un lloc petit no et serveixen de res els llocs grans, vistos una vegada ja estava. En qualsevol cas, si no era per la qüestió dels punts de la geografia la resta no m’interessava gens, era un llenguatge que no comprenia, i a més es confonien les lletres d’una banda i l’altra perquè era aquell paper tan fi que anava “por avión”. Parlo de fa, no ho sé, quaranta i molts anys, o quaranta i bastants. Doncs ara he trobat en una revista tots aquests llocs mítics, i situats en un mapa. Fascinant. I no té res a veure amb aquelles històries que m’explicaven llavors, o molt poc. Però és com retrobar un punt de la infància, de la preadolescència o de quan fos, perquè no me’n recordo, sí que sé que allò va durar molts anys, i d’alguna manera encara dura, bé, tampoc ho explicarem tot, que la vessaríem.
Sí que puc explicar que divendres... No, això tampoc. Ostres, no puc explicar res del que se m’acut. Bé, si que ho puc explicar però no ho vull explicar perquè m’autocontrolo molt en aquests improvisats, i en general sempre, o penso que m’autocontrolo molt, tot i que la gent que m’estimo i sobretot la gent que m’estima em sol conèixer molt millor del que jo crec que em coneixen, això per descomptat. Sol passar, fas veure això i allò, vull dir, de reserves i tal, i quan tu hi vas la gent del teu voltant ja ha tornat, i això és perquè en general el personal és més inteŀligent del que ens pensem, o del que em penso jo, que en general solc pensar poc en això, vull dir, que la gent també rumia i també llegeix entre línies i tal. En fi, no sé per què dic això, si és tan obvi.
M’ha alegrat trobar un llibre que em penso que agradarà a X. Tant de bo. La gent que no et coneix es pensa que el que vols és quedar bé però la gent que et coneix ja sap que en realitat només penses que aquella altra persona sigui feliç. Ara estic penedit d’haver escrit això, perquè sobretot molts cops no és veritat, ho he improvisat i quedo massa bé i no és veritat, hi ha moltes vegades que penses no en l’altra persona sinó en tu mateix i en la teva autoestima.
En fi, per sort ja ha passat el temps i em salva la campana. Un improvisat ben estrany, aquest.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)