Crec que hauríem de tenir dret a esborrar coses de la memòria. Esperem que un dia algú s’hi posi. Senyora Memòria, la commino a esborrar aquesta dada, aquesta anècdota galdosa per als interessos del meu client i aquesta cançó patètica que es repeteix de tant en tant al seu cap sense el seu permís. Això estaria bé. Jo ho compraria. Em direu: seria car. Potser sí, però valdria la pena, t’imagines, esborrar per sempre la cançoneta o l’anècdota horrorosa aquella, quan vas patinar d’aquella manera.
Aquests dies he tingut l’oportunitat de xerrar amb l’E amb calma, que feia temps que no ens vèiem, i en una arrencada de sinceritat li he dit: E, tot sovint em ve al cap una cosa que et vaig fer i que estava molt mal feta. Em diu, no cal que me l’expliquis, però t’asseguro que no me’n recordo. I jo, segur que sí, però si dius que no te’n recordes, millor, de manera que no t’ho dic i ja està. I m’he quedat ben tranquil. E és bona persona i segurament se’n recorda però fa veure que no. O noooo! Els neures ens passa això, que ens pensem que tothom pensa igual, que tothom se’n recorda igual que tu de tot. I no és així. Molt sovint no es recorden de res d’una cosa que per a tu va ser horrorosa i et ve i et revé cada cop que veus aquella persona. Doncs ja està, ara estaré més tranquil perquè sabré que E no se’n recorda, i estic segur que no se’n recorda perquè si no m’hauria dit que sí, si alguna cosa no li falta a E és senzillesa. I em té confiança.
Bé, doncs hauria d’aconseguir pensar que la immensa majoria de la gent són com E, o sigui, normals, i no com jo, neuròtic perdut. Almenys a estones. I dic neuròtic per no dir coses pitjors. Que les podria dir, esclar. Herr Sigmund s’ho passaria bomba, amb mi. O no, potser em diria, escolti, no torni més, sisplau. Com el Bill Murray de la peŀli aquella. No, no, ni pagant ni res, no torni.
I què més, perquè avui el ritme de tonteries és impressionant. Em direu, home, és normal, si improvises pot passar això, i us diré, sí, pot passar, però tantes per metre quadrat no sé si és normal. Bueno, no feu cas de res del que he dit, perquè ho deia per dir alguna cosa, que no sé què dir.
Hauria de mirar més cine, això sí, si mires més peŀlis segur que això passa menys, vull dir això de dir tonteries, perquè tens ganes d’explicar les peŀlis o els arguments de les peŀlis se’t fiquen a dins i t’ocupen matèria grisa, ostres, quant de temps sense sentir parlar de la matèria grisa, ara es parla sempre de neurones, us hi heu fixat, quan es parla d’aquesta manera mig figurada, se sol dir ocupar neurones i no ocupar matèria grisa, la matèria grisa sembla que ha passat de moda. Si és que algun dia va ser moda. Doncs, he de mirar més peŀlis, és urgent, ja ho veieu, el que passa és que no se’n fan gaires, de peŀlis bones, o les que fan estan tan amagades a la pila de ferralla que has de veure un munt de peŀlis per poder... Un munt! Ara em ve al cap la bestiesa aquesta que he vist aquest matí, l’anuncia aquest absurd del mogollon de trilions. “Mogollon” realment fa falta en català? Vull dir, ens aporta alguna cosa, a part de la falta d’idees de qui s’ho ha empescat? Que ja parteixo de la base que no ha estat qui traduïa, sinó directament l’agència de publicitat, que molt sovint es posen impossibles amb la cosa de la literalitat i la coŀloquialitat i tot això, i no saben distingir gairebé mai entre coŀloquialitat i espanyolitat. Mogollon. Mira que tenim maneres de dir-ho en català. Ara no se m’acuden perquè estic improvisant, però aquest matí ja n’he piulat una de ben vàlida al twitter, i si m’hi poso segur que en trobaria tres o quatre més que dirien exactament el mateix que el mogollon aquest dels dallonses. M’ha posat a cent, el mogollon.
