dimecres, 22 de juliol del 2015

Improvisat 293

Aquests dos o tres últims dies he estat ben distret perquè m’he barallat pel twitter. I llavors això fa que et vingui la baralla un cop i un altre al cap, i això em va bé perquè em desvetlla. No, no he caigut a rellegir el que vaig escriure i el que va escriure l’altra persona, això no ho he fet, però sí que ho faré perquè m’agradaria explicar com ha anat la cosa, sense valoracions, en un article al blog normal. I llavors potser quedaré en evidència, és possible, perquè aquella altra persona en sap mil vegades més que jo —sobretot de discutir, no, això és broma—, i llavors doncs això quedarà molt clar, però quan escrivia aquells tuits també em semblava molt clar que ens estava enredant, que m’estava enredant, vaja, que acabàvem discutint una cosa que no era la que havíem de discutir, i jo crec que és perquè l’altra persona es contradeia, que era el meu argument.
Bé, ja ho veurem. El cas, com dic, és que m’ha anat molt bé perquè com que sóc molt secundari doncs aquestes coses les recreo, o se’m recreen, jo no ho busco, i em fan estar bastant despert. A banda, tot s’ha de dir, que he tingut una feina entretinguda, diferent de l’habitual. Sí, ho heu encertat, he estat dos dies, o tres, no me’n recordo, traduint en comptes de corregint, i traduir és molt més agraït, almenys per a mi, perquè em fa estar més actiu.
Doncs aquest era el tema de l’improvisat, que se surt una mica del que és habitual perquè hem entrat en aquella cosa indesitjable d’explicar la vida, i no era això. Es tractava d’improvisar. Però és veritat que he improvisat perquè ara m’adormia i se m’ha acudit fer un improvisat, i m’he preguntat sobre què, i m’he respost, home, pots explicar allò, i ja està, ja ho he explicat, de manera que ara s’ha acabat la història.

També m’ha fet gràcia trobar en una revista que llegeixo habitualment un reportatge sobre un indret que de criatura havia repassat als mapes, perquè me’n parlava una persona de la família, que hi vivia, i per a mi allò era com si em parlés d’un altre planeta, de manera que agafava l’atles, que llavors s’escrivia atlas, d’això me’n recordo, em penso que encara s’escrivia atlas, com s’escrivia enrera, i també recó, i algunes coses més d’aquestes. Doncs agafava l’atlas i mirava si trobava aquells indrets i no els trobava mai, eren massa petits, m’havia de conformar amb les poblacions més grans, però quan t’expliquen una història sobre un lloc petit no et serveixen de res els llocs grans, vistos una vegada ja estava. En qualsevol cas, si no era per la qüestió dels punts de la geografia la resta no m’interessava gens, era un llenguatge que no comprenia, i a més es confonien les lletres d’una banda i l’altra perquè era aquell paper tan fi que anava “por avión”. Parlo de fa, no ho sé, quaranta i molts anys, o quaranta i bastants. Doncs ara he trobat en una revista tots aquests llocs mítics, i situats en un mapa. Fascinant. I no té res a veure amb aquelles històries que m’explicaven llavors, o molt poc. Però és com retrobar un punt de la infància, de la preadolescència o de quan fos, perquè no me’n recordo, sí que sé que allò va durar molts anys, i d’alguna manera encara dura, bé, tampoc ho explicarem tot, que la vessaríem.

Sí que puc explicar que divendres... No, això tampoc. Ostres, no puc explicar res del que se m’acut. Bé, si que ho puc explicar però no ho vull explicar perquè m’autocontrolo molt en aquests improvisats, i en general sempre, o penso que m’autocontrolo molt, tot i que la gent que m’estimo i sobretot la gent que m’estima em sol conèixer molt millor del que jo crec que em coneixen, això per descomptat. Sol passar, fas veure això i allò, vull dir, de reserves i tal, i quan tu hi vas la gent del teu voltant ja ha tornat, i això és perquè en general el personal és més inteŀligent del que ens pensem, o del que em penso jo, que en general solc pensar poc en això, vull dir, que la gent també rumia i també llegeix entre línies i tal. En fi, no sé per què dic això, si és tan obvi.

M’ha alegrat trobar un llibre que em penso que agradarà a X. Tant de bo. La gent que no et coneix es pensa que el que vols és quedar bé però la gent que et coneix ja sap que en realitat només penses que aquella altra persona sigui feliç. Ara estic penedit d’haver escrit això, perquè sobretot molts cops no és veritat, ho he improvisat i quedo massa bé i no és veritat, hi ha moltes vegades que penses no en l’altra persona sinó en tu mateix i en la teva autoestima.
En fi, per sort ja ha passat el temps i em salva la campana. Un improvisat ben estrany, aquest.