dissabte, 21 de setembre de 2013

Improvisat (10)

Veus? Avui és dissabte i estic fresc com un espàrrec, en plenes facultats. Bé, plenes no, que hem sortit una estona i he hagut de seure de seguida perquè em marejava. I per això he tornat i m’he assegut aquí. Davant el teclat i la pantalla em puc adormir, però difícilment em marejo.

Ostres, estic amb marejos tot el dia, com una embarassada... Ups, això se m’ha escapat, no m’ho tingueu en compte, em sap greu, ja sé que són coses molt diferents.

Per casualitat, quan entrava a casa, a la porta del carrer, he ensopegat —és una manera de dir— amb A, que no ens parlem de fa temps i que ara també fa temps que no coincidíem. Bueno, és A qui no em parla, a mi no em faria res parlar-hi, és una bona persona. Però si ens trobem mira a terra o fa veure que no m’ha vist o, però avui no podia “no veure’m” perquè hem coincidit de cara. Li he fet un somriure i he mussitat un bon dia però ni m’ha mirat. Pfff.

Però no, a veure, que això no és un dietari. La cosa és que m’ha vingut al cap un fet que sovint recordo, de no fa tants anys com lo altre que explicava ahir o abans-d’ahir d’estimbar un cotxe (uf, encara m’esgarrifo, “gallina de piel” total) però de fa com a mínim disset anys, que és el temps que fa que visc aquí. Llavors vivíem a la plaça Gaŀla Placídia, com sempre de lloguer —un preu rebentat, encara recordo qui ens en va donar la pista—, a l’edifici aquell enorme que es va cremar.

Doncs la cosa era que buscava una merceria que estigués oberta, perquè “la nostra” de sempre aquell dia estava tancada, ara no em demaneu per què. Doncs començo a passejar i llavors entro en una cotilleria (quina vergonya) i dic a l’home —era un home, tu— “perdoni, sap d’alguna merceria, per aquí?” i em diu “no”, sec, total que surto, continuo passejant i a la primera cantonada, ni a cent metres de la cotilleria, hi ha una merceria. Faig el fet, no m’enrecordo què era, i torno emprenyat al cotillaire.

Està amb una clienta, m’espero i quan ella se’n va li dic “escolti, li he demanat fa un moment si sabia de cap merceria, m’ha dit que no i n’hi ha una aquí al darrere”. Queda un moment parat —la clienta anterior encara està mig sortint, la tinc a l’esquena i sens dubte escolta amb interès, allò promet—, fa la cara de mala llet igual que la primera vegada que hi he entrat i diu “vostè, quan ha entrat abans no ha dit ni bon dia” —jo no recordava amb detall què li havia dit però em semblava que, com és habitual, si no dic “bon dia” dic “perdoni” o una cosa així, crec que sóc més o menys educat. Doncs li dic —i menteixo, de vegades “em passa” sense voler quan haig d’improvisar, en una discussió— “escolti, doncs que sàpiga que procuraré per tots els mitjans que la meva dona no posi els peus mai més aquí!” Em respon “jo no la conec, la seva dona!” Li dic: “I tant si la coneix, però ara no la veurà més!” I me’n vaig enfurismat.

Tot s’ha de dir, la clienta d’abans encara no havia acabat de sortir, em sap greu escriure-ho perquè alimenta un tòpic masclista però va anar així. Esclar que més masclista que el tòpic anterior era la meva intervenció, com si pogués “convèncer la meva dona de no sé què” a partir d’una embrancada meva. Uf, quines coses més lletges que se t’acudeixen, noi, em vaig dir quan sortia. Us prometo que me’n vaig penedir de seguida.

I avui, ara, un cop més hi he pensat. Saps quan una tonada et ve al cap i no te la pots treure del damunt encara que no t’agradi? Doncs això, però, o sigui, no com al programa de la tele, que em sembla que totes eren boniques, entranyables i/o ensucrades, sinó de vegades desagradables, que et porten a un món que voldries oblidar, o que per exemple t’esgarrifa pensar que allò potser se t’acudirà taraŀlejar-ho en públic quan ja facis catúfols. Quin horror, quina vergonya.

Si hi penso un altre dia, ja en parlaré, d’això últim, que és interessant.

Avui em penso que m’hi he estat més estona, es nota que és dissabte. Ni he mirat l’hora.