Hola. Tinc la sensació que l’últim escrit que vaig fer aquí va ser una mica dramàtic. O molt, ja no me’n recordo. Un dels compromisos establerts —establerts per mi, que sóc qui els escric— en aquesta sèrie era que no em miraria els articles anteriors, de manera que tots queden, al cap d’un dia o dos, com en una boirina.
Vaig establir aquesta condició perquè si me’ls mirava passarien dues coses. Una, que tindria ganes de respondre’ls o de matisar-los en articles posteriors, i llavors es perdria la gràcia, si és que en tenen cap, d’aquesta improvisació. I la segona cosa, que tindria ganes d’arreglar aquells articles, de posar-los més bé, d’ordenar-los, de tot això. Que és una de les meves dèries, aquesta: no estic mai content del que he escrit.
És divertit això d’improvisar, perquè ara mateix no sé què dir.
Ah, sí, em ballava pel cap. Hi ha només una excepció en allò de respectar la improvisació, i era que quan acabava d’escriure l’article, i només en aquell moment, me’l rellegiria per eliminar errors de picatges o faltes d’ortografia que descobrís en aquella segona lectura. O primera, perquè ara, quan escric, no llegeixo, tinc les mans al teclat i vaig fent.
Les mans al teclat. Escric amb dos dits! I de vegades algun més, com el polze, per a la barra espaiadora, o el cor o el petit per a la tecla de... no sé com es diu, aquella que fa avançar el cursor un espai llarg, aquell espai que de vegades s’usa per a l’inici de paràgraf. També per a la de fixar les majúscules, o per a la ce trencada, uso dits suplementaris. O sigui, tecles que estan fora de les lletres. No sé si s’entén. Com la del retorn, també uso el cor de la dreta.
Quan la gent que encara no em coneix em veu escrivint amb dos dits —agafo bones velocitats, i sense gaires errors, no us penseu— se’n riu, o se n’enriu, com escriuen a l’Ara, i no sé si fan encara més aglutinació. Diuen, els que s’enriuen, tu que et dediques a això, i després de tants anys, escrius amb dos dits? O encara més sagnant, com és possible, ara sí que ha caigut baix el teu prestigi. I així. Ja s’ho faran, m’és ben igual.
Aquests articles els escric fora del Blogger, els escric al word perquè els apòstrofs quedin en forma tipogràfica, o sigui dibuixats, no com queden quan escrius en una plantilla d’aquestes, que són d’aquells rectes i no els suporto. Com les cometes. Els diaris que fan això ja em fan venir ganes de no comprar-los o de no llegir-los en pantalla. Quin horror.
Estem carregats de manies. O estic.
I ara quan escrivia això de preescriure en un word m’he recordat d’una altra cosa, però aquest article ja s’ha fet massa llarg.
Ah, també escric amb el word perquè així en la repassada ràpida que faré ara ja em deixa la majoria de les errades de picatges marcades, de manera que el repàs és més ràpid. Però no era això el que havia evocat abans, era una altra cosa. Si em ve una altra dia ja ho explicaré.
Prou, no?
